Diu Phil Shapiro que Obama estandaritzarà el software de la Administració Federal a OpenOffice si arriba a la Casa Blanca.

Independentment de la veracitat/fiabilitat de l’afirmació, al mateix article Shapiro parla de l’ús del software lliure a Brasil, i de l’avantatge que això li pot suposar:

[Brazil] has standardized free software in their schools. That means 100 million students in Brazil will have several years more experience using free software than students in the United States. In a competitive, flat world market, schools in the United States cannot afford to be left behind like that.

Our students will be using Windows while Brazilian students will be using Linux. We can’t afford to be falling that far behind.

Aquest és un punt clau: el fet d’usar software lliure dóna un avantatge, però perquè?

Tant en software lliure com en privatiu cal aprendre a fer anar el mateix tipus d’eines a nivell d’usuari, o tens les mateixes dificultats a nivell de programació, la diferència rau en la filosofia, en el model econòmic i de compartició de coneixements que hi ha al darrere:

• el software privatiu basa tradicionalment el seu poder en el tancament de les fonts i en vendre el producte finalitzat, fidelitzant al client a base d’oferir-li noves actualitzacions que ell mateix no pot fer, i els coneixements surten d’una única font: la empresa que ha desenvolupat el producte
• el software lliure, en canvi, parteix d’un punt totalment diferent: la compartició del coneixement i la lliure circulació del mateix; crea un ecosistema a partir de les dades inicials que es retroalimenta dels coneixements i novetats que cadascú hi aporta, crea un model econòmic potser més difícil inicialment però amb un gran valor afegit i de més qualitat final, ja que es basa en els serveis aplicats a un software per tothom accessible, i, de la mateixa manera, estableix, incrementa, les relacions socials dels seus participants, que basen el seu suport en una comunitat en la qual també participen.

Així, l’ús del software lliure no només pot desenvolupar una indústria de més qualitat, sino més propera i distribuida, un món potser de pimes en xarxa i intercomunicades, pot fer també que els usuaris aprenguin també a moure’s i a buscar la solució a les seves necessitats i problemes d’una manera més activa, el que sens dubte pot crear tot un seguit de tècnics més qualificats, més entesos en diversos camps, i més acostumats a treballar en equip o en xarxa.

D’una banda, veig que Google anuncia que distribuirà les seves llibreries JS, i de l’altra, al blog de Gmail ens expliquen les bondats d’usar IMAP davant de POP.

Així a primera vista no sembla que els dos temes tinguin gaire a veure, però sembla una altra manera de poder dibuixar gràfiques de xarxes i relacions socials, d’usos de la web, elements primordials en la estratègia econòmica de Google:

Les crides a les llibreries de Google poden donar informació sobre els llocs on s’estan cridant i sobre els usos que se’ls dóna, mentre que un ús del correu mitjançant IMAP (és a dir, sobre servidor) sempre donarà més informació sobre la xarxa social de qui l’usa que no pas el desconnectat POP en mode local…

Fet i fet, però, no es més que una altra volta al fet de donar el major número de serveis possibles (i de qualitat) per tal que els usuaris segueixin lligats a la seva plataforma (com també fan Yahoo o Facebook) i segueixin alimentant-la no només amb dades i enllaços sino amb informacions sobre preferències, esdeveniments i contactes, o sobre l’arquitectura d’altres aplicacions que usin les seves utilitats: meta-informació per arrodonir els enllaços del seu cercador i més informació per afinar els resultats d’anuncis oferts en les cerques o llocs amb adSense…

Ngozi Okonjo-Iweala, directiu del Banc Mundial, en un escrit al Time de 19 de maig de 2008 deia:

If the world’s richer countries really want to help poor African farmers, they could make a massive difference by eliminating their own agricultural subsidies. Is it really acceptable that while the average African lives on $2.30 a day, cattle in Europe draw an average subsidy of $2.20 per head a day?

Okonjo-Iweala va escriure això arran de les primeres protestes per les pujades dels preus dels aliments ara fa uns dies, però el que diu hauria de ser vàlid amb independència dels situacions extremes o problemes temporals.

La globalització ho ha de ser en tots els sentits, si no és una altra manera d’explotació.

L’encariment del petroli no significarà només una pujada dels preus de les benzines o dels seus productes derivats.

De fa anys el model urbanístic s’ha adaptat a la facilitat de mobilitat de la societat actual i proliferen els models dispersos d’urbanisme, siguin urbanitzacions aïllades o enganxades al nucli urbà, on has de disposar de vehicle per desplaçar-te per a la més mínima necessitat.

Ara es comença a parlar del problema del transport: sostenibilitat, rendibilitat, competitivitat… però el problema no és només substituir el cotxe per mitjans públics o per mitjans sostenibles privats, si no que el canvi ha de ser més de fons.

La dispersió de la població i la ocupació del territori a què ha donat lloc aquesta forma de vida lligada al petroli barat tenen una més difícil solució que no només trobar fonts d’energia alternatives, fonts d’energia que d’altra banda no poden encara, ni combinant-les, substituir el petroli.

Potser és el moment que ens comencem a plantejar un canvi en el model de gestió del territori i en el de forma de vida, però això no es pot fer només a nivell personal: no es pot demanar als ciutadans que vagin en bicicleta quan no s’adopten mesures o a la gent que vagi en transport públic si cada dia s’han de fer dues hores per desplaçar-se a la feina.

Gràcies al cotxe, les ciutats s’han transformat: centres d’oci, d’estudi i de producció s’han desplaçat a les afores o a l’exterior directament, parcel·lant els usos del territori i obligant a continus desplaçaments d’una zona a l’altre segons què es vulgui o s’hagi de fer.

Volem reduir transports? Reinventem la ciutat, fem-la més esponjada, més barrejada i més diversa, posem els serveis i l’oci a prop, no es només qüestió de canviar el tipus de vehicle dels nostres carrers.

Perquè han de tenir un teclat i una pantalla que es tanca i ja està? Combinant tecnologies ja existents i amb una mica d’imaginació, es poden crear màquines que semblaven a anys lluny del mercat.

A The Reader descobreixo i em meravello de la imaginació d’alguns: el que es projecta per a la segona generació del XO: ordinador portàtil, baix consum, interconnexió a xarxa, tacte suau, conversió a lector de llibres, pantalla tàctil que es pot fer servir com un teclat… no és res de nou, tot plegat. El que és nou és com es combina tot i dóna lloc a un nou producte.

Tant de bò reeixin en el seu projecte. Jo ja espero que surti, i espero encara amb més ganes que comencin a aplicar-se tecnologies derivades del desenvolupament d’aquest ordinador a d’altres màquines…