Interessant comentari el que fa Alfons Puigarnau a La Vanguardia del dia 4 de gener (*) sobre el que implica, o millor dit, el que hauria d’implicar, poder tenir estudis universitaris.

Deixar anar l’epidermis

La Vanguardia (Català)
4 gener 2012

… mentalitat d’educació terciària, neocol·legial. El que serà important serà, tard o d’hora, fer un màster i posar-se a treballar tan tard com sigui possible. A mig camí, un erasmus afegiria un punt de glamur a un estudiant que no sap què és pagar-se la carrera o amb una…
Llegir més…

Estudiar a la universitat avui en dia sembla massa vegades un requisit només per accedir a una feina ben pagada (cosa d’altra banda ja no tan segura ni certa), però això és una inversió perversa dels termes: l’educació de nivell superior hauria de resultar en una formació complerta dels estudiants, amb el que això suposa no només de cara als estudis específics, si no de beneficis culturals i socials en general: obertura de ment, discussió d’idees, investigació, capacitat crítica, esperit científic i objectiu…

Quants dels estudiants surten amb aquesta formació, amb aquestes idees? Centrar la universitat en produir treballadors aptes i súperqualificats no és, en part, una pèrdua per la societat? Ho centrem massa tot en el títol i perdem de vista tot el que això implica?

(*) Requereix registre. També podeu trobar-lo aquí.

De tant en tant es revifa el debat sobre llibres electrònics vers llibres de paper: tothom sap (o creu saber) que son el futur, però l’arrencada amb les vendes no arriba, editorials i distribuïdores comencen a prendre tímidament posicions però sense grans escarafalls i, això sí, tothom en parla molt.

Sembla que no només amb els lectors electrònics, si no sobretot amb els mòbils i les tabletes, els llibres electrònics acabaran imposant-se: per comoditat, preu, accessibilitat, ubiqüitat… tot un reguitzell d’avantatges. N’hi ha que diuen que el secret està en el contingut, que aquest és la clau i, és clar, això és el que ofereix el llibre electrònic.

Potser sí que tenen raó. Però no comparteixo la idea: un llibre és molt més que contingut: és l’objecte, el tacte del paper, l’olor de la tinta, l’envelliment, el format, el pes, els colors, el soroll; això un llibre electrònic no ho té. El llibre objecte acusa el pas del temps, s’associa a sensacions, a moments, a un temps concret quan vas llegir-lo, potser és un concepte una mica fetitxista del llibre, però cal tenir-lo en compte: no només ens agrada el contingut, ens agrada l’objecte, allò físic.

I això no canviarà amb el pas del temps. Hi ha llibres, a més, que no fan de bon reproduir en un dispositiu electrònic: grans formats, dissenys, colors, pàgines dobles, desplegables… podria argumentar-se que son trucs de la indústria editorial, i potser ho són, però embelleixen l’objecte.

El llibre imprès no morirà. I el llibre electrònic arrencarà, i tant. Conviuran tots dos, amb usos diferents, de vegades complementaris. Potser disminuirà el llibre de butxaca, el de consum ràpid i edició barata, potser els assaigs de tirada curta serà més econòmics fer-los en electrònic, però els llibres-objecte seguiran sent físics. I no minimitzem la possibilitat que la ubiqüitat i el multi-ús d’un dispositiu com les tabletes permetin augmentar la base lectora o fins i tot contribueixi a la venda de llibres físics (si llegeixo un llibre electrònic, barat i m’agrada tant que m’acabo comprant l’edició de tapa dura? Potser no m’hauria ni comprat una edició de butxaca per preu, si no estic gaire segur si m’agradarà).

Falta que la indústria del ram hi posi imaginació i busqui noves fórmules, utilitzi el seu coneixement i opti per un nou paper: filtrar autors i llibres, oferir-los, posar criteri i jugar amb el seu coneixement per treure’n profit; aferrar-se al vell mercat i les velles prebendes i maneres de fer s’aguantarà només durant un temps: aplicar el funcionament del món físic al digital no acaba de funcionar, perquè les regles son diferents.

Fa uns dies parlava de la necessitat d’eliminar distraccions en les interfícies per ajudar a la concentració en les tasques.

Un exemple bastant il·lustratiu d’això pot ser la redacció d’un document, o d’un post com aquest: normalment ho fem dins de la interfície del procesador de texts, o del gestor del blog, plè de botons i tasques, i ens preocupem més dels marges i les negretes que no pas del text en sí.

Ja fa temps que existeixen editors que permeten eliminar les distraccions en escriure, amb més o menys encert, n’hi ha que fins i tot no només eliminen les distraccions de l’entorn si no que intenten modificar-lo per oferir-ne un de més agradable, amb fons de colors suaus i fins i tot música ambient (ommwriter, marave)…

Al meu entendre, això és substituir unes distraccions per altres: ens apostem el que trigarem en buscar una musiqueta que ens agradi o bé una foto de fons d’allò més zen?

La solució és ben fàcil: agafem un editor de text, pur i dur, i posem-lo a pantalla complerta: desapareixen totes les distraccions de la pantalla de cop: és com enfrontar-te a un full en blanc, sense res. Ara ja podem escriure, desenvolupar les idees i, una vegada redactat, ja posarem el text bonic. I funciona.

Personalment a més, prefereixo invertir els colors si treballo a pantalla complerta editant un text: fons negre i lletres clares, em dóna molt més la sensació de neteja, potser per la diferència amb les finestres de fons clar habituals. Una altra manía: tenir el text centrat a pantalla, uns mínims marges, si pot ser.

Si feu servir Windows:

• Proveu notepad++. Pitjant F11, F12 us quedeu només amb la pantalla d’edició, sense cap tipus de menu. Les mateixes tecles per tornar a una finestra normal (a banda, notepad++ és un editor molt lleuger però amb unes capacitats d’edició impressionants, expandible a base de plugins… una bona eina). Si voleu lletres clares i fons obscur, proveu el tema Choco.

Si feu anar Linux:

• El mateix Gedit a pantalla complerta fa el fet, i de sobres. Com abans, per usar fons fosc i lletres clares podeu provar el tema Oblivion (més temes al repositori de mig, via Michael Koby)
• Si sou una mica més puristes i us agrada una mica més que el text estigui centrat, pyroom és també una molt bona opció (pantalla fosca, lletra clara, marges centrats: una presentació minimalista, però funcional)

Posar una papereta dins d’una urna: sembla fàcil. Escoltar els missatges, prendre una decisió i votar. Ja està.

O no. Per què ens hem de guiar? Pels candidats? Pel seu missatge o el dels seus equips? Pels seus programes? Perquè son dels nostres enfront dels altres? I la resta? És que a més dels nostres i dels altres, n’hi ha més, i no els deixen entrar o els volen fer fora. I els missatges? Què fem, ens basem en els missatges o en el que han fet en els últims temps? Tots han tingut, tenen, responsabilitats de govern, comparem el que diuen amb el que fan? El que proposen canviar? Comparem els missatges que donen en un territori amb els que donen en d’altres?

Si intentem fer la nostra elecció en base a criteris responsables, de societat, de ciutadania, de país, de futur, d’economia o d’educació, en base a mèrits i accions i ho comparem amb el que es diu i el que es fa realment, la decisió es torna molt complicada.
Si en canvi la fem en base a criteris clàssics (la certesa del grup: els nostres o els seus) tot es simplifica: o es guanya o es perd.

La complexitat de la responsabilitat vers la facilitat de la certesa.