Els europeus tenim una xarxa ferroviaria per moure persones prou bona, que cobreix el territori d’una manera prou densa i amb certa regularitat, en canvi, movem gairebé tota la càrrega per carretera, saturant-les de camions.

Els americans tenen una xarxa ferroviària no gaire bona i, tot i la seva “passió” pels cotxes i el petroli, fan un molt bon ús dels trens de càrrega.

Hi ha diferències, és clar: els nostres nuclis urbans son més densos, tenim més ciutats poblades i no gaire separades, no com els americans, i això afavoreix un bon ús i un més “fàcil” finançament dels trens de passatgers, encara que a la que sortim de zones densament poblades el servei decau bastant (la xarxa ja està feta, però els criteris de rendibilitat aplicats fan que s’hagin tancat moltes línies); els nuclis americans son més dispersos territorialment, aixi que la distància fins la estació és més gran, i fora de zones urbanes les distàncies son més llargues també… D’altra banda, nosaltres no tenim gaire connexions entre la xarxa de ferrocarril i zones logístiques importans com ports o aeroports, ni zones d’intercanvi entre diferents mitjans, i això caldria millorar-ho, però de ben segur que hi ha solucions (connexions intermodals per mercaderies, millora d’estacions de càrregues, trens mixtes càrrega-persones per zones no urbanes per optimitzar el cost…)

Sigui com sigui, europeus i americans podriem intercanviar coneixements, tots tenim alguna cosa que ensenyar i aprendre: podrien fer una cimera a les Azores que servís per alguna cosa útil, per exemple.

La gestió dels contactes és un tema que cada vegada pren més importància i que costa més de portar al dia, per la dispersió d’aquesta informació a diferents serveis i llocs.

De la mateixa manera que la missatgeria ja no es refereix només al correu, sino que engloba tant correu electrònic com missatgeria instantània, xats, nous canals/mitjans com twitter o similars, sms, etc., els contactes ja no estan només a una agenda electrònica: els tenim repartits arreu d’aquests diferents canals, i en tenim tant a l’ordinador (i aquí s’inclou el sobretaula, el portàtil, el netbook, el de la feina) com a diferents comptes al núvol, o al mòbil.

Moltes vegades, a més, aquests contactes son els mateixos, la mateixa persona, però amb diferents comptes als diferents serveis, i com ho fem si volem tenir la informació actualitzada? Repliquem la informació arreu? Això implica errors, repeticions, tasques repetitives i tedioses…

Fóra ideal trobar un sistema unificat per gestionar contactes, mostrant en una única vista tota la informació d’una persona als diferents comptes, de manera que en qualsevol moment poguéssim disposar de diferents vies de contacte, o fer el missatge que consideréssim pel mitjà més adient.

Via Només 5 línies descobreixo Thunderbird Contacts, que serveix precisament per això: gestionar en un sol punt la informació de diferents llibretes de contacte: correu electrònic, serveis on-line, etc. La utilitat del sistema rau en els connectors cap als diversos serveis, que permeten, de moment, una visió global del nostre “núvol de contactes”.

El concepte és prou interessant, i encara podria tenir alguns punts de millora:

• La possibilitat d’unificar informació de diversos comptes en una sola vista: una persona amb noms lleugerament diferents surt diverses vegades, seria interessant poder-los agrupar
• Mostra global de tota la informació
• Gestió més acurada d’alguns serveis (gmail, per exemple, depèn molt dels grups i la ordenació interna que en fa)

Fet això, també seria interessant mirar com sincronitzar els contactes a diverses màquines, o bé, fins i tot, com fer-ho compatible amb dispositius mòbils; potser usant quelcom com gears podriem disposar d’aquesta informació estant off-line (per exemple per dispositius sense 3G).

Sigui com sigui, la sincronització entre la informació que resideix als nostres equips i la que tenim dispersa al núvol és clau per treure tot el suc a les possibilitats d’un món interconnectat, i, perquè no, per assegurar-nos tambe la pervivència de la nostra informació una vegada ens desconnectem d’un servei.

Als que tenim fills encara petits de vegades ens espanten els perills d’internet: la banda fosca de les xarxes socials, les relacions que se’ns escapen als pares i amb qui parlen, què diuen i què fan… tenim la sensació que perdrem el control i ens fa por no saber què fan o què diuen o amb qui parlaran.

Em fa l’efecte, però, que aquestes pors moltes vegades no son més que projeccions de les nostres mateixes pors, tant vers el món digital com vers el nostre paper de pares: a qui no li ha passat pel cap què faran quan siguin més grans, a qui no li preocupa amb qui es relacionaran, entre d’altres coses? I, a més, sembla que la xarxa està plena de racons foscos.

Potser si. Però alhora qui més qui menys empra el correu, rep (i envia) spam, té un perfil a facebook o usa twitter, explica què esmorza, què fa, on va, amb qui… i tothom ho pot veure, diu inconsistències i coses lleugeres que queden gravades de cara a la posteritat i té molts amics a qui potser no saludava abans pel carrer. I no ens preocupa, perquè som adults (i un pèl inconscients).

En canvi, de cara als que estan creixent, ens espanta, volem hipercontrolar-ho tot: filtres parentals, xarxes, mòbils (quan toqui)…

Potser no cal controlar-ho al milimetre: a algú li agradava que el controlessin quan era jove? Tothom busca el seu espai, els joves d’ara també, només que ho fan en un entorn i amb uns mitjans diferents, que potser nosaltres no coneixem tant (i que, per tant, ens espanten).

Lluny del control exhaustiu, la solució és la de sempre: confiança, oferir bons consells i ensenyar a dominar les eines i l’entorn. Per molt tecnològic que aquest sigui, les relacions socials sempre es basen en el mateix, i és aquí on els pares han de fer feina. Això, i cada cosa al seu temps.

Segurament així farem unes persones més segures de sí mateixes, amb més control propi del seu entorn. Segurament així nosaltres també viurem més tranquils.