[...] caldrà que l’editor adapti contínuament el fons editorial a les futures modes tecnològiques, que garanteixi la llegibilitat de qualsevol text en qualsevol format anys després de l’adquisició de l’arxiu digital; és a dir: promoure la visibilitat dels autors des del punt de vista tecnològic. [...]

Els aparells per llegir els textos electrònics són importants i estan en contínua evolució, i a vegades no sembla que parem prou atenció a la mare dels ous: els textos, com els guardem i com es poden llegir.

Caldrà estar atents a que els agents implicats usin formats senzills i, sobretot, oberts, que garanteixin l’accessibilitat de tothom, independentment de versions i modes: bé que puc llegir un llibre, el compri on el compri i en el format que el compri…

Però tenen un cost: el dels materials amb què estan fets, el de la energia necessària per fabricar-los i per reciclar-los una vegada usats o fets vells… La mateixa voracitat del mercat i les companyies ens empeny a comprar cada vegada nous equips a canviar de mòbils i d’ordinador, de televisió, d’aparell de mp3, desant els antics, llençant-los o reciclant-los.

Les implicacions tant sobre el planeta com sobre poblacions o regions d’aquesta voracitat consumista poden ser brutals.

Ho arreglem ràpid, però: posem que son lliures de CFC, els marquem amb el punt verd o algun logo ecoamigable, i avall. No anem més enllà, ni ens plantejem els problemes en origen dels materials o del destí de la porqueria resultant…

No hi hauria manera, doncs, de marcar els aparells (o qualsevol producte) amb algun indicador de responsabilitat tant social com ecològica, una mena d’indicador ètico-ecològic? No val només marcar si el consum d’energia és baix (Classes A,B,C…, estrella EPA o d’altres) o si la fusta prové de boscos que no son selva verge: en un món on tot és traçable, on cada component se sap d’on ha sortit: foneria, mina, pou, país, fabricant, no es podria usar aquesta informació per crear bases de dades, etiquetes i eines que ens permetessin saber d’on vé cada cosa, com s’ha fet, i mostrar-ho de manera gràfica i entenedora, en un primer cop d’ull?

Com puc saber, per exemple, si em compro un portàtil nou, que els seus components provenen de fabricants responsables, que no s’explota ningú, quanta aigua i energia ha estat necessària per fabricar-lo, quins components s’han emès i quins productes residuals han quedat, quina despesa de transports o d’embalum genera, o quin tant per cent serà recuperable quan ja sigui massa vellet per usar-lo?

És una llàstima, perquè crec, senzillament, que no puc: massa interessos, massa competència.

Un marcador d’aquest estil no només indicaria les netedat del producte o del seu procediment de fabricació, també hauria d’implicar informació sobre la facilitat de la recuperació dels components i residus, tractaments o polítiques de millora, per exemple, i les pràctiques empresarials i la tan de moda responsabilitat social corporativa de qualsevol fabricant i associats, les polítiques dels governs implicats que permeten la exportació de residus o el tractament inadeqüat en països necessitats de divises.

Ben pensat, això podria suposar, si fos real, l’enfonsament de més d’un i de dos. També, potser, una presa de consciència real del que estem fent. Fins i tot, molt més simple i per començar, seria portar les regles de comerç just a nivell global.

Quants quilos de paper dec haver usat, només en diaris i revistes? Ara estic suscrit a una revista setmanal i abans comprava el diari un cop a la setmana com a mínim. Faig uns números ràpids:

• 70 grams de revista * 52 números/any = 3,640 kilos de paper a l’any
• 250 grams de diari * 52 vegades/any = 13 kilos de paper a l’any

16,1640 kilos: no sembla gaire. Però fa anys que estic suscrit i durant anys he comprat el diari, posem-li cinc a cada un d’ells. Els números es transformen: ara ja són 161,64 kilos de paper només en cinc anys.

Si a això hi sumem els gratuits que arriben a la bústia, un parell per setmana que agafo, els llibres que puc llegir i que no miro més, els papers que imprimeixo, uso a doble cara i després llenço… quant paper gasto?

I si això ho multipliquem per tots nosaltres? Els números començen a marejar.

Vist així, els arguments ecològics a favor dels lectors de llibres electrònics tenen més sentit. Si, sé que el lector és també un dispositiu fet de plàstic i metall, que gasta energia, que ha gastat energia i ha generat residus en la seva producció… però també han generat despeses de transports, embalatge i residus els papers, llibres i diaris…

Com posar-ho en la balança? Com equilibrar i calcular només amb aquests arguments a la mà?

Sé que ni el món ni els Estats Units canviaran de cop, que es possible que no canvïi gairebé res perquè les inercies, les pressions i els lobbys son forçes molt poderoses.

Tot i així, vull creure en el canvi, no sé si puc, però vull fer-ho. Els valors que representa Obama i el seu missatge em son molt més propers que els d’en McCain, per molt que s’esforçi en allunyar-se de Bush: estic més a prop de l’Amèrica de Jefferson, Washington o Lincoln, de la imatge del GI q ue reparteix xocolatines als nens d’Europa, el Plà Marshal, els hippies i els primers hackers universitaris, de Thoreau o Phillip Roth, del diàleg i la premsa lliure que no pas de les naus del comodor Perry, del Maine a l’Havana, Vietnam o Irak, McCarthy o la Patriot Act, els boines verdes d’en John Wayne o Rambo.

A aquestes alçades potser és ser una mica il·lús, però tant de bò no sigui només un símbol d’una lluita per la igualtat que va començar fa quaranta anys, sino un canvi per tothom. Fet i fet, el que impacta d’Obama és el seu missatge. El seu color pot tenir una segona lectura en un altre context, però no és el més important.

Així, em limito a una activitat de pura subsistència informacional: llegir el correu i els feeds per mantenir-me al dia, el que fa que se m’acumulin tant els correus per contestar com les idees per (intentar) desenvolupar…

Tot això m’ha fet més palès que intentar mantenir converses, amistats, xerrades, debats i demés costa un esforç suplementari, que buscar les teves fonts d’informació i organitzar-les, aprofundir en les notícies i buscar informació per tu mateix, tot i que a la llarga profitós, és una feina que és feixuga i per a la qual no sempre tenim ni ganes ni energies…

Em demano si això no serà una mena de sostre natural per a la participació en la societat en general: qualsevol activitat que vulguis desenvolupar tindrà sempre un preu (esforç, temps, dedicació), i no tothom està disposat a pagar-lo, tinguem internet i blogs o diaris i cartes del lector.

Per posar alguns exemples:

• La planta, alçat i secció d’un plànol ens pot ajudar a fer-nos una idea de com serà l’edifici i pot donar una informació tècnica molt precisa, però una perspectiva caballera o una isòmetrica ens farà veure molt més ràpidament els volums de l’edifici, la seva imatge final.
• El plànol d’una ciutat ens mostra com es distribueix aquella ciutat pel territori, però res més. Si a sobre hi dibuixem informació sobre els fluxes de transport, o sobre la distribució i usos del territori, comprendrem molt més bé com funciona aquella ciutat.
• La relació de diferents tipus de dades inicialment no relacionades sobre eixos geogràfics o temporals ens pot fer veure les relacions ocultes entre ells, les influències mútues o les dependències que existeixen.

Em meravella com una cosa tan (inicialment) simple com la estètica i el disseny poden ajudar a comprendre millor tot allò que ens envolta, com un disseny pot incorporar en base al grafisme molts més elements que la informació purament gràfica, i això ho podem trobar en un esbòs a ma alçada del plànol d’un edifici fins a la visualització en 3D del flux de tràfic sobre els carrers d’una ciutat, georeferenciant els fluxes de dades, de diners o de persones entre territoris o dibuixant mapes conceptuals d’idees.

Estem en una època d’informació purament visual, diuen. Ben posada, doncs, la informació gràfica pot ser tan forta com la paraula.

Els wikis son una eina excel·lent per documentar en grup, propicien la col·laboració i incorporen mecanismes que faciliten el lligam de la informació i la seva consegüent millora. El que ja costa més es fer-los servir per diferents usos alhora: gestor de documentació, repositori de manuals i de llibres d’estil, gestor de tasques i de projectes, tot alhora i amb el mínim d’escriptura i de repetició de dades possible de cara als usuaris (o sigui nosaltres mateixos).

Això per si sol ja és un repte, i estem començant a provar diferents solucions tant d’organització com tècniques del propi wiki per salvar els obstacles, i aquest procés em fa observar algunes coses:

• La eina (el wiki, en el nostre cas) no és una solució màgica, s’ha d’adaptar-la i adaptar-s’hi.
• No es fa comunitat per si sola, cal treballar dur, explicar avantatges i desavantatges, tots els ets i uts. Com més transparència, menys problemes posteriors.
• No ens podem tancar a sugerències de funcionament. Cal estudiar-les totes, adaptar les vàlides i explicar perquè les altres no ho són.
• S’ha d’explicar el perquè del projecte i en què ens beneficia. Això ajuda a tenir una visió de futur i a portar millor possibles increments inicials de feina.
• Fent comunitat: en què m’ajuda i en què ajudo.
• És imprescindible un treball d’organització de la informació previ. Entrar dades sense més només incrementa el sac de pàgines desordenades. Busca-les després.
• Conceptes per organitzar la informació: què volem trobar, per a què ens serveix, a qui serveix, què és necessari pels dos punts anteriors.
• Cada eina té els seus límits, està dissenyada per una cosa. Voler forçar-la massa pot portar a un tou de feina extra, el que no té sentit.

• eInk: A Possible Future for Paper, a O’Reilly Radar: Una reflexió sobre el que poden representar els dispositius de tinta electrònica per a la premsa: canvis no només en els ingressos directa (compra? suscripció?), sino en l’encaix de la publicitat (font d’ingressos important) en els nous mitjans, la distribució i els costos associats… Res a veure amb la visió arcaico-triomfalista d’en Pernau fa uns dies a El Periódico.
• Els futurs de la lletra, d’El Llibreter: Enllaços interessants a la visió dels llibres electrònics des del punt de vista d’una editora i sobre les implicacions de la lectura digital i el seu entorn (enllaços, múltiples idees, salts de context…)
• Online Literacy Is a Lesser Kind, a The Chronicle Review: acostumar-se a llegir només on-line pot tenir conseqüències per als estudiants? Cal ensenyar a llegir off-line, la “lectura profunda” que alguns diuen? Fa uns anys ni ens ho hauríem plantejat, això…

Aquests són alguns dels aspectes que Kim Stanley Robinson explora en la seva monumental trilogía de Mart de (Marte Rojo, Marte Verde i Marte Azul). Amb l’excusa de la colonització i la terraformació del planeta vermell, Stanley Robinson planteja la possibilitat de començar de nou, la creació d’un nou sistema de govern diferent dels actuals i d’una economía de mercat dominada per models cooperativistes, una societat amb relacions laborals i personals diferents, no dominades pel materialisme del jo tinc sino pel fet del jo dic, del jo faig, del que penso i com actuo.

Ras i curt, m’ha sorprès molt trobar conceptes que identifico amb el neovenecianisme o la plurarquia, o models i relacions econòmiques i empresarials basades en els interessos dels components de la societat, la economia del regal o fins i tot una certa imatge de la possibilitat de ser un hacker vital, segons la definició d’en Pekka Himmanen.

Tot plegat em fa demanar-me si en Kim Stanley Robinson no serà un sionista digital avant-la-lettre.

Creemos repositorios en Dominio Público con formatos optimizados para libro electrónico y, digamos… 23 páginas como máximo para los ensayos y 42 para los relatos. Dejemos que se organicen comunidades de lectura, creación y ensayo. Descubramos y promocionemos nuevos autores que se desarrollen ya en los nuevos formatos.

o fins i tot que es puguin crear nous canals de distribució dels mateixos:

Guys, do you think you might want to collaborate with Lexcycle (Stanza) and Feedbooks toward a seamless interface through which people can buy books, especially the nonDRMed ePub variety? Perhaps you can look beyond the standard suspects and think about creating a new e-book ecosystem.

Em demano si també seria possible que, si més no en part, el llibre electrònic, combinat amb les comunitats en xarxa, fes que es replantegés la mateixa indústria editorial:

Avui en dia, les editorials son molt més que seleccionadores de textos que després imprimeixen i venen: son distribuidores, publicistes, cercadores de nous lectors i de nous escriptors… han creat un mercat que s’alimenta de la continua novetat i que ha de despertar el desig de comprar llibres, per vendre un producte més, en aquest cas cultural. Això fa que, en molts casos, la qualitat del text no sigui la que et prometen, o que la qualitat de la traducció, encarregada a mans poc curoses, rebaixi molt el nivell del text o canvii el seu significat…

Seria possible que, en un món en xarxa, els autors poguessin vendre directament els seus textos en format electrònic o bé que compressim els textos d’autors d’altres llengües a traductors de la nostra confiança, que sabem que fan un treball acurat?

Quin efecte tindría, doncs, aplicar aplicar la teoría de la llarga cua per un mercat com l’editorial en l’àmbit de llibres electrònics? Com afectaria la economía de l’abundància a les petites editorials especialitzades o als professionals independents? Obriria noves oportunitats econòmiques, per exemple, associacions de traductors amb un segell de qualitat que garantíssin el text traduït, comunitats de lectors que donessin el vist-i-plau a traduccions, petites editorials amb catàlegs especialitzats i de qualitat, autors sense intermediaris, apostes més arriscades o minoritàries de les editorials, reedicions de clàssics fora de catàleg amb poques perspectives de venda massiva?