Sembla que Google està immers en un procés de redisseny no només de la seva interfície, si no de tota la seva estrategia a la xarxa.

Google+ pot ser el pal de paller de tota aquesta nova estratègia, el servei social, la xarxa a partir de la qual lligarà tota la resta de serveis i el que ara està en boca de tothom, però hi ha molt camí per córrer.

El que no sembla esmentar-se tant és el canvi de disseny i d’informació, dades i utilitats de la barra superior, que ara unifica molt més la experiència de l’usuari dins de tot el món Google, i es poden plantejar algunes qüestions:

• Com s’integraran la resta de serveis de Google (Reader, Buzz, xat, notícies…) a la barra superior?
• Es podrà particularitzar, fent que cadascú hi destaqui el que vulgui?
• Hi haurà notificacions de novetats dels serveis suscrits (tants comentaris, tants correus, tants feeds)…
• Serà capaç d’aprofitar eines que no han semblat quallar? (Wave pot ser una molt bona eina de treball en grup, per exemple)

Ben mirat, poden aconseguir que l’usuari tingui totes les eines necessàries per a la seva vida digital (i real) en un sol punt i a un sol click de distància, retornant continuament a ells, però sense tancar-los en un sol site: és una xarxa estesa, de la que pots sortir i tornes a entrar sempre que vols, capaç d’usar recursos externs (cerques, notícies, blogs) per enriquir la informació que se li mostra a l’usuari…

Properes passes?

• Integrar cercles i perfils d’ús en les cerques de la xarxa (en funció de l’hora i on som, tenim diferents interessos (a feina o a casa, per exemple)
• Capacitat per generar confiança en els anuncis que es mostren (qui diu que no et poden mostrar anuncis d’empreses amb les que has tingut contacte o ben valorades pels teus contactes o cercles, o productes o serveis associats amb projectes similars als que estas treballant, informació que pot sortir de correus, textos de treball en grup, documents…)

En una paraula, avançar d’una banda en el perfilat de l’usuari per oferir-li suggerències de més valor (anuncis), amb més possibilitats que les usi (que les cliqui), i d’altra en incrementar el temps que l’usuari passa en les planes pròpies, augmentant també així el temps de mostra/visionat dels anuncis.

Google+ no integra RSS, ni d’entrada, ni de sortida. I dubto que ho faci, ben mirat.

Perquè? Mirem-ho en els dos sentits:

De sortida

No costaria gaire publicar un RSS dels posts propis, fins i tot integrant-lo amb la política de privacitat dels cercles, fent que només s’oferís allò que és públic, que no té cap tipus de restricció… de fet, aquesta és la línia que es segueix quan visites el perfil públic de Google d’algú: només veus els posts públics.
Perquè no oferir, doncs, una font RSS d’aquests posts, ja sigui a G+ o al propi perfil? Perquè el que es pretén és que l’usuari passi el màxim de temps possible al site, no que pugui accedir als continguts del mateix des d’altres llocs. Això Google ja ho ha patit i vol recuperar el terreny perdut… Quan tingui una base més gran, afegirà també anuncis? Els ofereixi o no, si publica RSS dels posts públics allò pot acabar convertint-se en un nou Blogger, o en un tumblr, o en un twitter amb esteroides, i no crec que ho vulguin.

D’entrada

I al revés, perquè no puc llegir des del G+ RSS externes (dels amics, d’altres llocs, de notícies, etc.)? Perquè l’estratègia de Google amb G+ i la resta de productes que ofereix és de baix a dalt, ja tenen un seguit d’eines que donen molt bé uns usos específics, faltava la gran xarxa social. Però fixeu-vos que no incorporen un calendari, o un correu del Google+, ja hi ha un gmail, no? Doncs igual pels RSS: ja hi ha un Google Reader, perquè repetir-lo? Faltarà veure com l’integren a la barra superior, amb la resta d’eines…

Crec que Google l’ha encertada amb el Google+, molt més que amb l’últim invent, el Wave. La compartició allà estava massa basada en el correu, no permetia construir bé una xarxa, o ampliar una conversa. Amb Google+ si que es pot: et permet construir una xarxa, o diferents xarxes, i, a més, em fa l’efecte que està més orientat a converses (no a una única conversa) que no pas Facebook i Twitter (precisament per la característica de compartimentació i la no reciprocitat en seguir a algú: idees ja implementades, però crec que millorades aquí).

Com acabarà tot plegat, tot aquest maremàgnum de serveis? No hi haurà pas un sol guanyador, això segur: potser acabaran compartint el nostre temps, cada xarxa amb uns usos diferents, o amb uns usos en moments i entorns diferents…

Tot aquest escàndol ara de l’SGAE no em fa més que pensar en com està el sistema de malalt, de podrit. I està tan podrit que ni reconeix la seva pròpia podridura: no és capaç d’actuar contra corruptes, aprofitats i demés de manera efectiva, de refusar-los. Simplement, viu amb ells, com una mena de simbiosi.

No és aplicable, aquí, allò de l’alarma social? Quan hi ha un reguitzell de notícies similars, arreu i a tothora, és un molt mal símptoma, i la gent ja està dient prou d’una manera molt clara.

O potser en comptes d’alarma social hauríem de parlar de cansament social. I d’aquí se’n deriven moltres altres coses: desafecció, indignació. Com no entendre i coincidir amb els motius inicials del 15M?

Vénen ganes de demanar càstigs exemplars, exemplificants. Però ben entesos. I que no siguin excepcions, si ho són no seràn més que part de l’espectace de la simbiosi. I reclamar una actitud exemplar de polítics i persones públiques implica, no ho oblidem, que tots la tinguem. No val aplicar la llei de l’embut, aquí, o tornarem al punt d’inici.

Ens hi posem? Tots, vull dir.

Ara que provo Google+ i començo a perfilar el meu graf social i configurar-me els cercles d’amistats, i a ordenar i prevenir possibles conflictes futurs entre els molts diversos perfils que tinc a la xarxa… m’assalta la por escènica: com ho faran, ara, els meus amics, els meus seguidors, si no publico els meus ingeniosos comentaris i posts a tots els meus cercles? Ah, el que arriba a fer la supèrbia, els cinc segons de glòria que tots volem…

Vès que els de Google no hi hagin comptat amb això i sigui la causa de la seva perdició…