David de Ugarte fa una reflexió molt interessant sobre les conseqüències que pot tenir l’adquisició de Yahoo! per part de Microsoft: la agrupació de diferents proveïdors, la centralització de serveis i per tant la disminució de la competència, resumint, passar de la diversitat a una cada cop més gran unificació.

Les conseqüències d’aquesta redistribució no seràn només de cara als serveis: tot i que de bon principi es segueixi operant com marques independents, el més esperable és que a la llarga els productes, les solucions i els serveis s’acabin unificant, com alguns (amb certa ironia) ja apunten.

Però no només de serveis va la cosa: què passarà amb les llibreries, APIs i serveis de Yahoo fetes en java, per exemple? Les seguirà oferint, Microsoft? Les passarà a .Net o les oferirà (se’n desentendrà) a la comunitat, o les liquidarà, simplement? Ja se sap que a Microsoft no li fa gaire gràcia, el java.

Per tant, seguint en la línia del que diu en David, cal reorientar-se cap a l’ús d’eines existents sense cap interès al darrere, sigui Yahoo!, Google, o qui sigui. Fet i fet, el fet d’oferir APIs, utilitats i serveis no es més que una manera còmoda d’aconseguir desenvolupadors, betatesters i ampliar la base d’ús dels teus serveis (les llibreries, si s’ofereixen amb el codi font, son una altra història).

Però que passa el dia que es tanquen aquests serveis? A qui reclames? No és aquest l’argument que fan servir a vegades per atacar el software lliure, que no hi ha contra qui reclamar?

D’una banda, través de la xarxa es construeix, a poc a poc, una nova societat deslocalitzada, global i oberta.

De l’altra, els estats segueixen compartimentant el territori, dividint-lo, separant les seves ciutadanies de les altres per línies invisibles, aplicant un concepte de societat, poble o país propi del segle XIX quan el context està canviant, si no ho ha fet ja.

Com apropar el concepte de societat en xarxa als estats territorials? Com adaptar aquestes estructures geo-polítiques als canvis socials que han de venir?

Aquest és un dels primers reptes a vèncer: el pas d’unes estructures que lliguen societat i territori a unes de noves que puguin no relacionar-se directament amb un territori concret, amb unes fronteres ben definides.

Dissabte vaig trobar una petita utilitat per integrar del.icio.us i Google Reader, ara, buscant una mica més per la xarxa n’he trobat una altra, encara més còmoda: un script de GreaseMonkey fa tota la feina: instal·lant greasemonkey i aquest script apareix una nova opció a sota de cada post: “Add to del.icio.us” (igual que Gordita, però més integrat al Reader).

La “pega”: només es per usuaris de Firefox (la solució de l’altre dia funcionarà sobre qualsevol navegador).

A mesura que navego per la xarxa o llegeixo posts, acostumo a marcar el que trobo que pot ser més interessant no només per mi si no també pels altres.

Això ho faig de dues maneres: usant els shared items del Google Reader, o bé via del.icio.us (que és el que trobareu a la barra dreta d’aquest bloc).

Ambdós sistemes tenen avantatges i inconvenients (la taula no és complerta, ni de bon tros):

Personalment, m’agrada més la via de del.icio.us, perquè és més oberta i no has de ser “client” de cap servei, així que per mi el sistema ideal seria poder integrar la marcació de del.icio.us (oberta, flexible) dintre del Google Reader (ràpid i fàcil).

Arrel d’una conversa amb uns amics sobre aquest tema, he estat cercant per la xarxa, i he trobat Gordita, de Bill Burcham: és un generador de bookmarklets que detecta el que estàs llegint a Google Reader i crea una entrada associada al teu compte de del.icio.us

De moment l’estic provant, i no va malament. La pega més gran que li trobo és que va lligada al navegador, és a dir, has d’instal·lar-te Gordita en cada navegador on vulguis tenir aquesta característica…

Nota: només funciona en el mode vista extesa, en el mode de llista no sembla fer-ho.

Ningú fa les coses gratis. Ni Google, per molt poc “evil” que siguin.

La seva última iniciativa, RE<C (renewables less than coal) no és un brindis al sol (mai més ben dit) per trobar una manera de fer que les energies renovables siguin més barates de produir que el carbó (la més barata de les tradicionals), sino una manera de reduir dràsticament els costos d’energia que tenen.

La despesa d’energia dels centres de càlcul de Google ha de ser astronòmica, i usar energies alternatives, renovables i barates, no només redueix els costos sino que augmenta el prestigi la bona imatge que tenen. O’Reilly parla més sobre el tema.

El fet, però, és que això em porta a considerar aquesta empresa en termes ecològics, en relació amb el seu medi ambient. Quin és el seu medi ambient? La xarxa i els usuaris. És Google una empresa ecològica en relació amb el seu medi ambient?

Google es nodreix de la xarxa, de les pàgines web i dels seus enllaços i, a partir de la informació que extreu d’aquí, crea negoci, és a dir, treu un profit del sistema i viu d’ell. Però no només extreu informació, xucla la sàvia: també retorna alguna cosa a canvi: serveis gratuits de qualitat: des de la cerca d’informació al correu, passant per calendaris i documents, retorna modificada l’energia que ha extret del sistema, i ho fa de manera que això encara li pot reportar beneficis futurs en forma de coneixement de xarxes socials (amb el beneficis econòmics que d’aquí en podrà extreure en un futur). Per tant, podríem dir que Google té una mena de simbiosi amb el sistema: es nodreix d’ell però alhora li retorna també nutrients, el protegeix, com un arbre que amb les seves arrels impedeix que llisqui la terra on s’arrela.

Vist així, em fa pensar que Google entén la ecologia millor que altres empreses, que només han aplicat el vell paradigma de la revolució industrial d’extreure beneficis sense tenir en compte futures càrregues produïdes per les seves accions, és a dir, s’aprofiten dels usuaris sense donar realment res valuós a canvi, estrenyent cada vegada més la corda: més que arbres arrelats, son paràsits al voltant del tronc de l’arbre.

Serà, doncs, la iniciativa RE<C la conseqüència lògica d’aquesta ecologia empresarial, el salt a la ecologia del món físic des de la ecologia de la xarxa?