L’entrada de dades a Facebook, Twitter, Google o qualsevol altre proveïdor de serveis gratuits ens transforma no en el seu client, sino en el seu producte: el client és el que paga, el producte és el que es ven. I el que es ven és el nostre perfil, les nostres preferències; qui ho compra, qui paga, és el que farà servir aquella informació.

Els mecanismes de recolecció d’informació son variats.:

• Google registra les nostres cerques i els nostres clicks: els anuncis de les planes que visitem que van amb Adwords coincideixen amb les cerques dels últims productes que hem fet; al seu servei de correu surten anuncis que lliguen amb paraules determinades del text que llegim.
• Facebook també registre tot el que fem, no només al seu site, sino arreu on anem i naveguem i ens trobem un botó “M’agrada”: automàticament el codi associat al botó modificarà les cookies del navegador registrant que hem passat per allà, i quan tornem a la plana de facebook això quedarà registrat.
• Twitter també ens ofereix publicitat, i els seus tuits porten més informació de la que es veu (informació que pot servir per cerques de tuits similars per interessos, geolocalització, etc., que poden ser usats per aplicacions de tercers).

A més, aquestes aplicacions tendeixen a ser cada vegada més tancades, a fer que l’usuari hagi de navegar per les pròpies pàgines per veure’n el contingut, a no poder exportar-lo o revisar-lo amb eines de tercers (busqueu rss a facebook o twitter), o a oferir ecosistemes d’associacions entre elles, que aporten un benefici mutu (spotify + facebook -després rectificat-, o els diferents serveis de Google que ara es combinen en una única barra superior), ofereixen serveis afegits propis que permeten controlar el tràfic sortint (abreujadors d’adreces, per exemple).

Tot i així, només tenen una visió parcial del que fa la gent: només saben què fem o què mirem o què ens interessa si estem a les seves planes, usem els seus serveis o passem per planes que incorporen part del seu codi.

O com a mínim fins ara era així, però aixó pot començar a canviar també:

La nova tableta d’Amazon, Fire, incorpora el navegador Silk, que fa ús d’un servei d’Amazon que emmagatzema als seus servidors totes les pàgines que sol·licita l’usuari: els servidors d’Amazon podran descarregar molt més ràpidament aquesta plana i la serviran d’una manera molt més ràpida al navegador (és com construir-se una CDN pròpia), el que millora indubtablement el servei. Però això permet també tenir accés a totes les planes per les que naveguem, per més que estem en un mode anònim dins del navegador. Dit d’una altra manera: ja no cal que estem dins de les seves planes perquè ho sàpiguen tot, o gairebé tot, de nosaltres (no sabran el nostre número de compte ni els cèntims del banc, però sabràn cada quan accedim).

Google ja va fer els seus intents de convertir-se en proveidor d’accés a l’àrea de San Francisco, el que li hagués donat informacions similars.

Quan trigaran d’altres operadores a incorporar tecnologies similars? Amazon disposa del seu núvol, i Apple i Google estan també en disposició de fer un moviment similar.

Potser no hi ha res intrínsecament dolent en fer aquesta recol·lecció de dades, però em preocupa el que es pugui fer amb elles. Ja no és només que tot això permet perfilar-nos de manera molt acurada o que aquesta inforamció es pot passar a tercers (siguin publicistes, governs, agències de seguretat, policía, mutues, asseguradores, empreses), és que, no essent jo client, sino producte, no tinc cap manera d’evitar que l’amo del negoci decideixi fer públiques les meves accions sense consultar-ho.

Decididament, no em fa gaire gràcia aquesta mena de Gran Germà autoacceptat.

Google treu G+ que incorpora conceptes de Facebook i Twitter i millora algunes coses, Facebook contraataca incorporant alhora millores de gestió de privacitat i amistat, Twitter per la seva banda també incorpora millores i amplia serveis…

I els usuaris cada vegada amb més opcions més semblants cada vegada. Per quina ens decidirem? Ja no sembla una qüestió de funcionaments, sembla que totes tendeixen a oferir el mateix, millorant i rebatent les ofertes de la competència: si son capaces de mantenir el joc d’igualar unes prestacions i millorar-ne unes altres, al final la decisió està en els contactes que tens a cada lloc, amb quanta gent pots parlar o seguir.

Dit d’una altra manera: si ja tinc contactes a Facebook, perquè me’ls haig d’emportar (o esperar a que arribin) a Google+? Si Facebook iguala el funcionament de G+ o de Twitter, perquè haig de tornar a fer tota la feina, definir cercles i demés? Em fa l’efecte que com que les persones som bàsicament còmodes, si ja hem fet una vegada la feina i ens hem establert a un lloc, ha de ser per molt que ens canviem. I crec que això és el que està passant entre Facebook i Google+, allò de qui pica primer, pica dos cops.

(Insistint en el factor comoditat: quanta gent treurà tot el suc possible als cercles de G+ o a les llistes millorades de Facebook? Aposto: ben pocs. La gran majoria seguiran amb les llistes de tothom, amics i amics d’amics. I tan feliços.)

Fa temps (no gaire) guardàvem les nostres dades (fotos, texts, documents, música) a l’ordinador de casa, al disc dur. T’identificaves a l’ordinador amb el teu usuari i allà estava tot. I, igual que tu, la resta de gent de la casa: tothom tenia un ordinador per ell, tot i que aquest sistema tenia (té) inconvenients:

• No et pots endur les dades amb tu quan marxes si no fas una còpia
• L’ordinador només el pot usar una persona alhora
• Has de gestionar tu mateix la seguretat i la permanència de les dades (còpies de seguretat)

Ara, però, cada vegada desem menys dades nostres a les nostres màquines, sota la nostra gestió directa, i ens passem al núvol: xarxes socials, missatgeries, música, fotos, dades, tot ho tenim al núvol, tot accessible des de qualsevol lloc a un sol clic. La súper-portabilitat: podem tenir les nostres dades, la nostra informació, allà on estem, sempre que tinguem una connexió a la xarxa.

Alhora, cada vegada hi ha més dispositius per accedir-hi: a banda dels tradicionals ordinadors, els smartphones o els tablets comencen a ser presents a tot arreu, el que ens facilita també la nostra connectivitat i la gran pujada en l’ús dels serveis al núvol, i cada vegada més gent té un dispositiu d’aquest tipus.

Tot sembla, doncs, més fàcil: Pots accedir des de qualsevol trasto a les teves dades en qualsevol moment, s’han acabat les còpies de seguretat o que l’ordinador estigui ocupat: ho vull, ho tinc.

És clar, sempre que tinguis un compte amb qualsevol dels proveidors de serveis (correu, música, dades, emmagatzematge, programes, etc), i sempre que tinguis un aparell per accedir-hi: els aparells ara ja no son, la gran majoria, multiusuari i per tant, cada un en necessitarà si no vols barrejar documents o vols tenir configuracions personalitzades.

S’ha girat la truita: De ser una eina que ens havia de donar llibertat, la informàtica de masses està convertint a l’internauta en un simple consumidor de serveis i aparells.

La facilitat per accedir en tot moment i a qualsevol a la xarxa, d’estar en contacte amb tothom siguis on siguis, es transforma en una tirania que ens obliga a estar permanentment connectats, pendents de la informació que ens arriba, del que ens diuen els amics, de què fan o què ens demanen: és l’atenció a qualsevol cosa i la necessitat de la immediatesa de la resposta per sobre de qualsevol cosa.

I això no ens porta res de bò, ben pensat: a banda de no permetre reflexionar moltes vegades les respostes (s’ha de respondre ja, ja, ja, proactivitat), té un efecte més pervers, i que potser no sembla notar-se tant: ens despista d’allò que fem, d’aquells amb qui estem, del teu més immediat voltant.

Vinc d’un cap de setmana on no he tocat el correu, no he tocat l’ordinador: he disfrutat del meu voltant i dels que estaven amb mi. I no he respòs el correu, no he mirat notícies, ni xarxes socials, ni twitters. Ha passat alguna cosa? No: tot està allà, esperant. No es perd res, i si no he vist alguna cosa, ja se’n tornarà a parlar, ja me n’assabentaré. Si no, no era important.

Ara per vacances es fa aquella declaració de bons propòsits de no mirar el correu o el mòbil, però perquè restringir-ho a una època de l’any, perquè no fer-ho amb normalitat? No es tracta de patir, imposar-te avui no toca i estar frisós: es tracta de saber disfrutar el més immediat entorn… Oh! ja ho fem: vacances, quan sortim… ara fem-ho a casa, on tenim el mòbil, l’ordinador o la tableta a disposició nostra només allargant el braç. Costa més, oi?

Vist això, i vista aquesta mena d’angoixa de la desconnexió… no seria bò agafar el costum d’una mena de sàbat digital voluntari que ens permetés una descompulsivització de la connexió a tothora?

Sembla que Google està immers en un procés de redisseny no només de la seva interfície, si no de tota la seva estrategia a la xarxa.

Google+ pot ser el pal de paller de tota aquesta nova estratègia, el servei social, la xarxa a partir de la qual lligarà tota la resta de serveis i el que ara està en boca de tothom, però hi ha molt camí per córrer.

El que no sembla esmentar-se tant és el canvi de disseny i d’informació, dades i utilitats de la barra superior, que ara unifica molt més la experiència de l’usuari dins de tot el món Google, i es poden plantejar algunes qüestions:

• Com s’integraran la resta de serveis de Google (Reader, Buzz, xat, notícies…) a la barra superior?
• Es podrà particularitzar, fent que cadascú hi destaqui el que vulgui?
• Hi haurà notificacions de novetats dels serveis suscrits (tants comentaris, tants correus, tants feeds)…
• Serà capaç d’aprofitar eines que no han semblat quallar? (Wave pot ser una molt bona eina de treball en grup, per exemple)

Ben mirat, poden aconseguir que l’usuari tingui totes les eines necessàries per a la seva vida digital (i real) en un sol punt i a un sol click de distància, retornant continuament a ells, però sense tancar-los en un sol site: és una xarxa estesa, de la que pots sortir i tornes a entrar sempre que vols, capaç d’usar recursos externs (cerques, notícies, blogs) per enriquir la informació que se li mostra a l’usuari…

Properes passes?

• Integrar cercles i perfils d’ús en les cerques de la xarxa (en funció de l’hora i on som, tenim diferents interessos (a feina o a casa, per exemple)
• Capacitat per generar confiança en els anuncis que es mostren (qui diu que no et poden mostrar anuncis d’empreses amb les que has tingut contacte o ben valorades pels teus contactes o cercles, o productes o serveis associats amb projectes similars als que estas treballant, informació que pot sortir de correus, textos de treball en grup, documents…)

En una paraula, avançar d’una banda en el perfilat de l’usuari per oferir-li suggerències de més valor (anuncis), amb més possibilitats que les usi (que les cliqui), i d’altra en incrementar el temps que l’usuari passa en les planes pròpies, augmentant també així el temps de mostra/visionat dels anuncis.