En el poc temps que fa que hi puc accedir, ja he fet més ús del Buzz que no pas del Google Wave. Com afectarà això a converses en d’altres llocs o en d’altres mitjans (el correu, per exemple) no ho sé: encara no acabo de veure què pot significar que tothom que és contacte teu et pugui seguir (hi tinc barrejada gent de molt diversos perfils, al gmail) el que vas dient, o com pot afectar això a converses en llistes de correu (són potser móns diferents?)…

Ara per ara, prefereixo tenir perfils separats en serveis separats, perquè així puc diferenciar les converses: el que dic a facebook potser no interessa als contactes de twitter o a algunes llistes de correu, on no tendria sentit… En canvi, em fa l’efecte que Buzz si que ho barreja, això.

Tampoc acabo de veure clar que sembla només hi podrà conversar qui sigui usuari de Google, a diferència d’altres serveis, com twitter (si tens perfil públic, és clar) o xerrades a llistes de correu, però és normal que tothom escombri cap a casa (mirem si no Facebook).

Però cal reconèixer que és engrescador, i dinàmic. Potser massa: no sé si serà la novetat, però és un element més de distracció, segons com es miri.

Com seran les cadenes de missatges a GoogleWave? A més de reenviar la carta a 15 persones per no tenir mala sort on o ser desconnectats o no quedar-nos sense ni un ral al banc, haurem d’editar-la, o afegir-li alguna imatge al mateix moment que els altres co-destinataris? O ara els nigerians amb milions al banc ja no faran servir aquesta eina per demanar ajuda?
I l’spam? Com serà l’spam? Podran traçar-te en viu si el mires o no? M’entren ganes d’usar-lo només per això…

La xarxa ja no és la gran conversa global que havia de ser.

Web 2.0, xarxes socials, microblogging, agregadors de notícies… informació i contacte a tothora, sempre disponible per consumir, sí.

Quina porció d’aquesta informació és original? Moltes vegades sembla que la informació inicial que es publica en un lloc es difón repetida fins a la sacietat: això té l’avantatge de la rapidesa, la immediatesa, però fins a quin punt això no ens priva de criteri i de reflexió? Molts mitjans suposadament seriosos s’han apuntat a la moda de la repetició sense criteri, i això devalua la qualitat de la informació oferta: qui contrasta allò que arriba, si s’ha de ser el primer en publicar-ho?

Els particulars rebem/llegim una informació important i la publiquem al blog, a facebook o la retweetem sense més, o bé expliquem que ara anem a fer un cafè o que hem anat d’excursió, suposadament al nostre cercle d’amics, realment gairebé a tot el món.

Quines conseqüències tindrà aquesta manca de reflexió, aquesta abundància d’informació repetida i moltes vegades sense substància? Quants metres cúbics de bits haurem de remoure en el futur per trobar informació i reflexions originals? Què diferenciarà uns mitjans d’altres, unes persones d’altres?

Em demano si, en comptes de conquerir-la, no estarem idiotitzant la noosfera.

Moltes vegades trobo que als serveis de microblogging com twitter els hi falta l’entorn de conversa que si que es pot tenir en un blog: em costa seguir respostes, fils de converses, se’m barrejen les entrades dels meus amics de diferents parlant de diferents coses, i se’m solapen els temes.

Si només fas servir twitter com un canal d’informació, no passa res. Però si fas servir twitter com una mena de canal assíncron de conversa amb determinada gent, hi ha vegades que costa seguir una conversa quan es van intercalant tweets pel mig.

I aqui arriba twitoaster, que li dóna aquest sentit de conversa al microblogging, una mica de context entre diferents intervencions: jo no el faig servir com el meu punt d’entrada a twitter, però si el trobo molt útil per cercar converses concretes…

Proveu, i ja direu el què.

Premisa: el temps és un recurs finit.

Observació 1: Si twittejo i facebookejo, no bloguejo (o ho redueixo al mínim)

Observació 2: Si bloguejo, ni twittejo ni facebookejo (o ho redueixo al mínim)