Totalment d’acord amb el que diu en Félix Ares, director del Kutxaespacio de la Ciencia, avui a El País:

[...] Facebook está creando islas de conocimiento que se parecen mucho a una secta, porque sólo se habla con los que tienen tus mismas ideas. Lo bueno es la hibridación de ideas, hablar con los que piensan cosas diferentes.

Ell cita Facebook, però es pot estendre a qualsevol xarxa social que t’ajudi a “filtrar” continguts o idees afins o semblants a les teves.

Val a dir, però, que tot depèn de l’ús que en facis, de les converses que mantinguis. Fins i tot en la famosa blogsfera també pots crear-te xarxes afins al teus continguts i ignorar idees diferents de les teves, realimentant i reforçant el que tu penses.

I això és un perill: pots acabar creient que tothom pensa com tu, i, pitjor encara, pots acabar creient que tu i els que pensen com tu, sempre teniu raó.

D’aquí la importància de veure altres opinions, de parlar i discutir les idees, d’establir ponts i consensos.

Quina pot ser la solució a tenir una wifi oberta i evitar, alhora, un ús excessiu? Per mi, que no faig ús de la xarxa a tota hora, només en un rang determinat, el més fàcil és apagar el router quan no l’uso: qui vulgui podrà fer un ús més o menys puntual quan el tingui obert i no tindré descàrregues via la meva connexió.

Provaré aquesta solució, no m’implica cap molèstia i sí que li pot suposar un benefici a algú. M’agradaria, però, poder saber d’alguna manera si algú fa ús de la meva connexió. Suposo que hi haurà alguna eina per mirar-ho (no en conec cap) o, senzillament, mirant logs d’ús del router, però, francament, fa mandra repassar logs… Algú té una idea?

Fet i fet, això de compartir la connexió, apart que hauria de ser una pràctica més estesa si no hi haguéssin tants espavilats, també és un model de negoci: fon bé que ho ha estat usant, de manera que els seus usuaris podien trobar connexió via un altre usuari de la mateixa companyia: és un model tancat, però que potser t’assegurava uns resultats, de la mateixa idea.

Aquests dies que estic fora de casa em puc connectar a la xarxa gràcies a que trobo alguna wifi oberta: si no hi hagués ningú pels voltants d’on som que tingués la seva connexió inalàmbrica sense encriptació, jo no podria veure el meu correu o estar en contacte amb els amics. Estic, per tant, disfrutant de la generositat de desconeguts.

Això em fa plantejar-me si jo a casa, que tinc la xarxa tancada, no l’hauria d’obrir, no hauria de ser també més generós i oferir la meva connexió.

És clar que hi ha el problema de que, en comptes d’oferir-la a algú de passada i fer-li un favor, se m’instal·li algun cràpula que tiri de la meva connexió, i, tot i que podria monitoritzar-ne l’ús, no tinc ganes de buscar-me feina extra.

No sé quina pot ser la solució, però potser si tots fossim una mica més generosos amb els altres, i alhora no ens n’aprofitessim, les coses serien més senzilles.

Als que tenim fills encara petits de vegades ens espanten els perills d’internet: la banda fosca de les xarxes socials, les relacions que se’ns escapen als pares i amb qui parlen, què diuen i què fan… tenim la sensació que perdrem el control i ens fa por no saber què fan o què diuen o amb qui parlaran.

Em fa l’efecte, però, que aquestes pors moltes vegades no son més que projeccions de les nostres mateixes pors, tant vers el món digital com vers el nostre paper de pares: a qui no li ha passat pel cap què faran quan siguin més grans, a qui no li preocupa amb qui es relacionaran, entre d’altres coses? I, a més, sembla que la xarxa està plena de racons foscos.

Potser si. Però alhora qui més qui menys empra el correu, rep (i envia) spam, té un perfil a facebook o usa twitter, explica què esmorza, què fa, on va, amb qui… i tothom ho pot veure, diu inconsistències i coses lleugeres que queden gravades de cara a la posteritat i té molts amics a qui potser no saludava abans pel carrer. I no ens preocupa, perquè som adults (i un pèl inconscients).

En canvi, de cara als que estan creixent, ens espanta, volem hipercontrolar-ho tot: filtres parentals, xarxes, mòbils (quan toqui)…

Potser no cal controlar-ho al milimetre: a algú li agradava que el controlessin quan era jove? Tothom busca el seu espai, els joves d’ara també, només que ho fan en un entorn i amb uns mitjans diferents, que potser nosaltres no coneixem tant (i que, per tant, ens espanten).

Lluny del control exhaustiu, la solució és la de sempre: confiança, oferir bons consells i ensenyar a dominar les eines i l’entorn. Per molt tecnològic que aquest sigui, les relacions socials sempre es basen en el mateix, i és aquí on els pares han de fer feina. Això, i cada cosa al seu temps.

Segurament així farem unes persones més segures de sí mateixes, amb més control propi del seu entorn. Segurament així nosaltres també viurem més tranquils.

Que les relacions a les xarxes son deslocalitzades i que no estan lligades pel nostre entorn geogràfic més immediat ja ho sabem. El que és curiós es comprovar que, en canvi, poden estar més localitzades geogràficament del que et penses: sembla que la meva tuitesfera és eminentment menorquina, segons les suggerències de contactes del twitter!

Perquè? Perquè sí que segueixo gent d’arreu, però amb qui més converso és, precisament, amb gent de Menorca que, alhora, conversen amb més gent de Menorca. Així vist, sembla que aquestes suggerències treballen prou bé, i es basen no només en els contactes, ans també en les teves converses, amb qui fas xarxa; per tant, es té en compte tant la visió plana dels contactes, el teu graf social, com la temporal de les converses, l’ús que fas d’aquest graf social.

Interessant per un mateix, segons com. Però ens dóna una idea del que es pot arribar a tenir de les relacions i contactes de qualsevol si es disposa de la informació i els mitjans adients. I això val per qualsevol xarxa social centralitzada: sigui twitter, facebook, tuenti, o d’altres.