A partir de converses amb amics i lectures a la xarxa, i després de fer alguns experiments amb serveis web 2.0 (twitter públic, els shared de Google, les recomanacions a contactes del Google Reader, o fins i tot proves amb friendfeed o netvibes), fa temps que estic deixant aquests serveis web per les aplicacions client: estic tornant a l’escriptori, sense deixar la xarxa.

Raons com la concentració dels serveis en poques mans (i per tant, l’empobriment de l’ecosistema de la xarxa), la vigilància i ús que es pugui fer de les meves dades i la meva xarxa (la meva privacitat), la confusió entre disponibilitat de la informació, gratuïtat dels serveis i obertura de formats amb que d’altres en puguin exercir el control i la rendibilitat fan que m’inclini per intentar recuperar el control, allà on el puc exercir: a la meva màquina, al meu domini, a la meva petita parcel·la d’Internet.

Així, torno a gestionar el meu correu en un servidor de correu particular, i recupero les dades privades que allà hi tinc: el meu graf social, part de la meva xarxa i contactes, la informació privada d’aquests contactes (Thunderbird, amb la extensió lightning, cada vegada sembla més un gestor d’informació personal complert)

De la mateixa manera, deixo Google Reader i passo a un agregador local: BlogBridge (he fet proves amb Rojo i Alesti, però no m’han convençut, i tampoc no m’han acabat de convèncer ni akregator ni RSSOwl). Ni cal que ningú més s’assabenti de les meves preferències de lectura, ni faig cap ús de les utilitats socials d’alguns agregadors web (Google Reader o Rojo, per exemple): em generen més feina i no sempre em donen informació acurada: prefereixo seguir i definir jo mateix els continguts que llegeixo.

De moment, continuaré usant altres serveis web, com del.icio.us, twitter o picassa, amb el mateix ús que li dóno ara, però: com un repositori on-line on trobar informació que necessito a més d’un lloc, com una missatgeria assíncrona d’ús personal.

A mesura, però, que tinguem dispositius amb més mobilitat i facilitat d’ús, o a mesura que el software d’escriptori que usem guanyi en capacitat de sincronització serà cada vegada més fàcil montar-se magatzems i serveis propis d’informació accessibles des de qualsevol lloc.

Fa uns dies vaig començar un experiment ajuntant els canals del twitter i blog, per intentar agrupar en un mateix punt dues maneres de conversar.

Avui, per contra, torno a deixar cada canal per separat, com estava abans. No només són maneres de conversar diferents (l’una ràpida, al moment, expressió instantània d’idees o moments, l’altra més reflexionada, pausada i treballada, amb més possibilitats d’expressió i explicació), en el meu cas, a més, també s’adreçen a audiències i sentits diferents: el blog es més públic, més accessible i més autoexplicable, twitter (qualsevol sistema de microblogging, potser) l’oriento més a converses amb els amics, i, per tant (per tot el que això pot comportar), entenc que és més privat.

Així, el blog segueix com estava, i twitter queda tancat.

Fi de l’experiment, doncs.

Fa un temps pensava que el meu mitjà d’entrada gairebé únic i global a la xarxa seria, d’aquí poc, el navegador, única i exclusivament el navegador. Tota la meva informació, contactes, converses, notícies es troben a la xarxa, i més concretament, hi accedeixo a través de pàgines web. Serveis com els blocs, webmails, els lectors de rss on-line, missatgeria instantània, microblogging com twitter… tot és accessible a través de pàgines web: si vull disposar de la meva informació o usar aquests serveis amb independència del lloc des d’on accedeixi, haig de fer-ho a través de pàgines web.

La vella lluita per disposar d’un software lliure, de poder crear i modificar nosaltres mateixos les nostres eines semblava quedar una mica endarrera quan ja no havies de necessitar aquestes eines (clients de correu, lectors rss, fins i tot eines d’ofimàtica) perquè ho tenies tot a la web. Vist així, la lluita per conquerir els escriptoris queda una mica anticuada: la web 2.0 arriba arreu, i tothom puja al carro.

Però és realment una cursa cap enlloc, la de crear les nostres pròpies eines, tenir la feina d’instal·lar un sistema operatiu i les aplicacions que ens interessen si ho pots trobar tot a la xarxa?

A mesura que els dispositius inalàmbrics i portàtils avancen i es fusiones, a mesura que els aparells cada vegada poden fer més funcions i són més potents, potser tornarem a fer-ne un bon ús: Els telèfons mòbils són cada vegada més multifuncionals, plataformes com android permetran als usuaris instal·lar el software que vulguin; les instal·lacions de software de tercers a l’iphone son un primer exemple, els nous portàtils ultralleugers que porten distribucions Linux preinstal·lades en poden ser un altre. Així, si puc tenir una màquina on hi puc instal·lar software de la meva confiança i portar-la arreu, perquè haig de permetre que ningú escanegi la meva informació, les meves lectures o la meva xarxa social?

Vist així, sembla que la lluita per conquerir els escriptoris continua, renovada. Només que ara ja no serà només pels escriptoris, ho serà per qualsevol dispositiu connectable a la xarxa.

Via Flaneuse arribo a Remixing cities, un interessant treball on es discuteix com es poden implementar al món físic, a la nostra societat, idees, conceptes i lliçons nascudes a la xarxa.

Quina és la diferencia entre la societat que ens trobem a la xarxa i la real? La societat a la xarxa s’autoorganitza, és flexible i proactiva i busca solucions als seus problemes, discuteix i aporta, construeix més que destrueix. La societat real té un ordre imposat, inestable, que no s’adapta bé als canvis, les organitzacions i les solucions responen moltes vegades no als interessos dels propis integrants del grup social si no a les directrius donades des de la part superior de la piràmide, directrius que poden ser estàndars i suficientment amplies com per adaptar-se a diferents situacions però que no resolen realment cap d’elles.

Per tant, és hora d’aprendre de la xarxa, i aplicar solucions socials a problemes socials, el que implica una major participació de tothom.

Però es podria anar més enllà? Aplicar solucions i organitzacions de la xarxa al món real podria permetre no només trobar respostes per problemes que els serveis de la comunitat (educació, seguretat, salut, per exemple) tenen avui en dia, si no que també ens podria permetre trobar potser altres formes d’organització social, basades no en un contracte amb el que decideix la majoria, si no en un absolut respecte per l’altre i una exigència total de la nostra total llibertat, en una xarxa pròpia de confiança basada en els nostres propis interessos.

En Pere Quintana exposava l’altre dia d’una manera molt clara aquestes idees tot parlant del sionisme digital.

I jo em torno a demanar, com ja fa temps: és possible implementar el sionisme digital?

La xarxa és més vulnerable del que sembla.

Els últims moviments entre Yahoo! i Microsoft i l’afectació que això podria tenir sobre els serveis que s’ofereixen poden ser només una part, un exemple de com la concentració de proveïdors podria afectar negativament la utilitat que la xarxa té per nosaltres.

Però és només una part, com dic. No calen només moviments d’aquest tipus: pèrdues de dades o negacions d’identificació en serveis com els correus de Google i Yahoo! poden ser terribles per que els pateixin, amb grans pèrdues d’informació, per posar un exemple. A mesura que derivem la nostra informació cap a la xarxa depenem cada vegada més d’elements que escapen al nostre control i dels que ens refiem perquè en molt poques ocasions tenen errors. La necessitat de connexió augmenta, no ja per la informació que podem obtenir dels altres, si no per poder accedir a les nostres pròpies dades: correu, calendari, documents, agendes… tot ho comencem a pujar a la xarxa.

Però… i si falla? Els recents talls de cables submarins a la zona de l’Orient Mitjà i la Índia han afectat milions de persones, i obren pas a un nou tipus de sabotatges. Ja no només interessen els oleoductes com a objectius a atacar, trencar cables (”infoductes”?) pot ser molt més fàcil i productiu, alhora.

D’on prové, aquesta debilitat? La xarxa es va dissenyar originalment com una teranyina, amb camins alternatius entre els nodes, de manera que si es trencava el camí entre dos nodes, sempre quedaven els altres per arribar-hi, repetint fins a l’infinit aquest esquema de múltiples camins.

Amb el temps, però, la concentració s’ha fet palesa a diferents nivells: La teranyina de cables s’ha anat substituint per la teranyina d’interessos econòmics de les grans companyies de comunicacions: grans conductes d’informació i centres de processament i distribució de la informació, grans concentradors, han acabat fent aquesta feina inicialment molt més distribuïda. De la mateixa manera, gegants de la informació ofereixen serveis de molt bona qualitat a cost zero, serveis que gairebé tothom usa i que ningú es planteja que puguin fallar o canviar en el seu funcionament bàsic; empreses que competeixen entre elles oferint serveis similars i que acaben menjant-se les unes a les altres, unificant moltes vegades en aquest processos els antics serveis competidors.

Què hauríem de fer, doncs? Caldria reinventar la xarxa i no només distribuir les converses, com als blogs, si no també distribuir els serveis i la infraestructura necessària? Hauríem de replantejar-nos tots els serveis on-line que usem i intentar instal·lar-los en els nostres servidors? Intentar canviar l’estructura de comunicacions de la xarxa i usar comunicacions entre nodes realment distribuïts, oberts i lliures?