Va haver-hi un temps en què semblava que la xarxa seria una nova frontera, un nou món esperant per ser cartografiat, una mena de república pirata de l’illa Tortuga on es podria deixar de banda el passat i buscar nous experiments democràtics, mantenir converses obertes, on no hi hauria fronteres ni les barreres del món físic.

L’anonimat que donava la xarxa permetia expressar idees que d’una altra manera no es podrien haver dit en segons quins llocs, permet el pas d’idees i la discussió lliure, el pas de material de lectura lliure de censura, vingui aquesta d’on vingui. Ben emprada, la xarxa és una gran eina per la llibertat, per la democràcia, pel progrés social arreu.

Semblava que a la xarxa podies establir un món paral·lel de discussió i millora, un espai d’aprenentatge i conversa al marge del món físic, establir una república al marge dels governs físics.

Però això ja ha passat. Va ser possible mentre Internet era el domini d’una minoria, no un servei de masses; mentre els interessos econòmics no depenien d’ella, mentre encara no estava intrínsecament lligada al món real polític i econòmic.

Ara això ja no és possible. Internet ja no és una zona temporalment autònoma (ZTA): és una dimensió més del nostre món físic; és, en gran mesura, un mitjà més de masses. I a mida que avança la monetarització de la xarxa, es baten en retirada, per pura disminució numèrica, els antics espais lliures, les antigues concepcions de la xarxa. Els nous amos dels serveis de masses imposaran la seva lògica, i els governs (alguns, no tots, uns més, d’altres menys) intentaran també aprofitar-se’n, arribant a aliances temporals, alimentades per interessos comuns vistos des de les seves òptiques particulars.

L’exemple de la censura de Twitter pot ser l’últim, però no ha estat el primer en aquesta línia (Yahoo! a la Xina, o el pas de dades d’usuaris de Google al govern americà). I en una línia convergent, l’ús del dni electrònic per part de Tuenti ens pot donar una idea de cap on van les xarxes socials per tenir-nos identificats… tot i que no cal ser tant públics: mantenint una xarxa de serveis on estàs registrat tota l’estona, els teus patrons de cerca, ús, teclejat, graf social, etc… et poden identificar sense cap problema.

S’està acabant la xarxa virtual. Benvinguts a la xarxa real.

Ja fa algun temps que diem que els serveis de xarxa social centralitzats com Facebook, Twitter, Tuenti o d’altres no son més que depredadors d’informació, trampes de mel on pengem la nostra informació de manera voluntària per tal que el propietari del servei la vengui a qui consideri, no som clients, som les matèries primes del producte que fabriquen: perfils per vendre.

Dit això, ens estranya que Twitter es plegui davant la censura, i que indiqui que podrà esborrar continguts per països? Algú creu que una empresa (i més d’aquest tamany) es vol permetre el luxe de renunciar a qualsevol mercat? Però perquè no ho van fer amb les revolucions àrabs, per exemple? Perquè el que es tracta ara és d’eliminar sel·lectivament alguns tuits, no de bloquejar el servei per tota una àrea geogràfica. L’eliminació selectiva d’uns quants tuits d’un país pot provocar protestes en aquell país, però difícilment una protesta a nivell mundial, en canvi, bloquejar tota una àrea si que provocaria un gran rebuig contra el proveïdor del servei. D’altra banda, i girant la truita, el fet de no bloquejar uns quants tuits pot provocar que se li tanquin futurs mercats, i això no ho permetrà, els diners manen. És injust? És clar. Però tenen la paella pel mànec, ara mateix. I nosaltres els la seguim deixant agafar: si no, mirem els trending topics, a nivell estatal o mundial… quin nivell!

Així, la solució no és fer una aturada d’un dia no enviant tuits, o passar-se a d’altres serveis (centralitzats també, gran encert!), la solució és usar serveis distribuïts, o tenir el nostre propi nom a la xarxa.

Però això requereix coneixements informàtics, o bé pagar per tenir un domini propi. Quanta gent està disposada a fer alguna de les dues coses, les dues o, senzillament, pot fer-les, per coneixements o despesa? No hi ha res gratis, i tot es paga. El preu pot ser la nostra informació, o la nostra llibertat, segons com. I comença a haver-hi massa ocasions en què es demana que el preu sigui també la segona opció.

Cada vegada compartim més continguts i dades nostres sobre xarxes i serveis de tercers, pugem les nostres fotos a serveis en línia o deixem els nostres documents en magatzems fora del nostre ordinador, a la xarxa, al núvol, aquella mena d’entitat omnipresent on tot hi cap i d’on tot surt…

És normal: la facilitat de connexió ens permet tenir la nostra informació a punt tothora i no importa on siguem, la ubiqüitat de la xarxa ens allunya del dispositiu físic, ens allibera de l’angoixa de l’espai al disc dur o d’un error, de la pèrdua d’aquestes dades, ens treu la feina de les còpies de seguretat, la rutina de la gestió dels documents, les còpies històriques… la capacitat sembla-que-infinita de la xarxa ens permet abocar-hi-ho tot, i mitjançant potents eines de cerca ho tornem a trobar tot, fins i tot podem reconstruir-ho en qualsevol moment.

Però aquesta facilitat, aquest alliberament de la gestió física del nostre disc dur, de la nostra informació, alhora ens n’allunya d’ella: ja no sabem on la tenim, ja no depèn de nosaltres. Ara, per accedir-hi, necessitem mitjancers: els proveïdors de servei. Sense adonar-nos-en, hem posat a algú entre nosaltres i la nostra informació, siguin documents, correus, converses.

Però no ens hem de preocupar: la xarxa sempre està allà, i els serveis també. I tenim dispositius per accedir-hi també, a tothora i arreu: smartphones, tabletes. Dispositius amb interfícies fàcils, preparades per accedir als mitjancers de les nostres dades, dispositius d’ús unipersonal, lligats a un compte, no pensats per a la compartició entre diferents usuarits si no vols saltar-te la privacitat. És clar que podem navegar, però l’ecosistema digital de les aplicacions d’aquests aparells està pensat per lligar-nos mitjançant aplicacions de pseudoescriptori, que accedeixen a dades remotes i que comparteixen la identitat associada al dispositiu. Com ho fem si en volem una de diferent? Es pot fer, però no és tan senzill com fer-ho amb la predefinida.

Poc a poc anem allunyant-nos de la nostra informació, emmagatzemada en les nostres màquines multiusuari i controlada per nosaltres mateixos (milers de petits magatzems d’informació), per usar uns quants magatzems remots gegants (el núvol), controlat per tercers, introduint mitjancers entre nosaltres i les nostres dades i accedint-hi amb dispositius unipersonals, amb ecosistemes digitals molt més tancats i controlats que els fins ara dominants.

Anem cap a un curiós i paradoxal moment de compartició digital total (ens ho sembli o no) a partir de dispositius totalment personals i individuals.

Poden els canvis anunciats i introduits a Facebook fer que perdi el seu esperit? Això és el que es demana Harry McCracken en un article a Time. L’argument d’en McCkracken és bastant vàlid, trobo: a mesura que més i més informació entri a la línia de temps, perdrem més temps buscant el que ens interessa, la informació sobre allò que fan els nostres amics quedarà enterrada sota tones de dades sense interès i això farà que Facebook perdi la gràcia que té ara: estar en contacte amb la gent.

No sé si el pronòstic s’acabarà acomplint o no, però hi estic d’acord: jo vull saber què fan els amics quan ells m’ho volen explicar, no vull saber tots els actes i coses que fan sense ni adonar-se’n i que es podrien publicar sense més (de fet, ja hi ha vegades que costa passar per tot el que es publica conscientment).

L’argument, a més, es pot generalitzar: un excés d’informació es transforma en un rebuig per part de l’usuari degut a la feina de filtratge que suposa, al temps que fa perdre i al poc que possiblement molta d’aquesta informació ens aporta. Soroll al canal.

A la llarga, ens interessa més estar en contacte directe, comunicar-nos amb qualcú; més les converses o la informació que algú de confiança per nosaltres pot publicar o pot fer-nos arribar: per això mitjans com twitter tenen l’èxit que tenen, o els unes quantes vegades liquidats correu o blogs segueixen tenint els seus defensors: allà pots mantenir converses, privades o públiques, que et fan aprendre, pots trobar reflexions i articles i pensaments treballats i articulats, pots, en definitiva, ampliar la teva xarxa social.

Cada vegada em preocupa més cap a on va Internet.

La idea inicial d’una xarxa lliure on tothom pot actuar en igualtat de condicions sembla que està cada vegada més lluny.

Aquella idea venia donada pels entorns inicials, tant físic com intelectual, de la xarxa: grups de científics acosutmats a intercanviar coneixements i idees, que treballaven des de terminals fixes.

Avui en dia, en canvi, l’entorn s’ha capgirat: s’hi pot accedir des de gairebé arreu i en qualsevol moment, els terminals son cada vegada més mòbils i ja no es concebeix una xarxa sense actors econòmics; de fet, els actors econòmics son els que concentren avui en dia gran part tant dels continguts com del tràfic.

La xarxa s’està monetaritzant a un ritme cada vegada més ràpid, i els grans actors (nadius de la xarxa, com Google o Facebook, o perfectament adaptats, com Amazon) treuen un gran profit, alhora que es converteixen cada vegada més en supernodes degut a la concentració de contingut i trànsit.

L’actiu més important segueix sent la informació, però no ja la informació que els usuaris van a buscar a pàgines diverses (enciclopèdies, diaris, blogs), sino que els propis usuaris entren de manera voluntària i inconscient, que permet traçar perfils socials i econòmics, preferències de navegació i de lectura, i, fins i tot amb els dispositius mòbils, geolocalitzar l’emissió d’aquesta informació, traçant fins i tot perfils horaris d’accés, que poden arribar a separar-se en preferències i interessos laborals i personals.

Aquesta traçabilitat i possibilitat de personalització de serveis està portant a un canvi substancial de la mateixa concepció de la xarxa i de la informació que hi trobem, cosa que, en les nostres societats hiperconnectades pot tenir també conseqüències socials i polítiques.

Una de les virtuts que sempre s’esmenta d’Internet és la possibilitat de tenir tota la informació del món a l’abast, de tots els tipus i colors, i això ens hauria de permetre veure el món tal com és, amb tots els seus matissos, opinions i visions, podriem contrastar diferents punts de vista sobre una mateixa informació i així, de resultes, fer-nos una idea més objectiva i real del que ha passat. Teòricament.

A la pràctica no és així: els motors de cerca o els serveis de xarxes socials centralitzats filtren la informació que ens serveixen, en funció de contactes, cerques prèvies, interaccions, clicks, i uns quants factors més, personalitzant els resultats, i això, que en principi sembla còmode i inocu, resulta que té una segona lectura no tan inoqüa: ja no veiem el món com és, no veiem totes les realitats, només veiem les més properes a nosaltres. I això, a la llarga, pot fer que ens pensem que el món és com nosaltres el veiem, o com el veu la gent que pensa com nosaltres; reforça la tribu, la visió particular, et tanca en una gàbia informativa.

Així, aquests grans supernodes (Google, Facebook, Twitter, G+…) donen la falsa il·lusió d’estar dintre d’una xarxa oberta, però en realitat el que creen son subxarxes tancades dintre de la gran xarxa original, son com petits forats negres d’informació que tendeixen a atrapar-nos allà dintre, i això comença a allunyar-se de la idea d’una constel·lació de llocs independents connectats entre sí que deia en començar.

No cal buscar cap explicació estranya o conspiranoica darrere d’aquest mecanisme: l’empresa filtra la informació per oferir uns resultats més adients al perfil que s’ha fet de nosaltres, de manera que si ens diu o suggereix coses que pensa que ens agraden, qui surt guanyant és ella. És, alhora, causa i efecte de la monetarització de la xarxa.

Per l’empresa pot ser correcte, per la societat pot tenir conseqüencies nefastes a mesura que creixi l’ús d’Internet com a font d’informació.

La solució és ben senzilla i coneguda: no quedar-te només amb el que et donen, cal anar a buscar la informació, mirar què diuen els altres i intentar entendre-ho i, en la mesura del possible (tecnològicament parlant) establir tu els filtres i no usar els que et dónen (o desactivar-los, si es pot).

(TED Talk via Dragoncete)