És clar que els que ara van creixent son nadius digitals, que pujaran amb tot el que per nosaltres ara és novetat de la forma més natural, i que nosaltres no som més que uns immigrants digitals.

La meva filla gran, la Clàudia, ja fa temps que juga amb l’ordinador. Ara li he creat un compte a l’ordinador de casa i ella soleta entra i surt, fa i desfà: no té cap problema en entrar a KDE, jugar amb GCompris o Childsplay o pintar amb el TuxPaint. A l’escola usarà Windows, així que, el dia de demà, no tindrà problemes en moure’s en cap dels dos mons, res li sonarà estrany; es més, tindrà més criteri per decidir amb què vol treballar, sense que en aquesta decisió hi pesi la força del costum d’usar Windows.

I el petit, el Martí… bé, el Martí progressa adequadament…

Esperit hacker? Bfff… no n’estic segur… però hi ha dies en què realment disfrutes de la feina, que estar hores davant de la pantalla buscant la solució a un problema és un aprenentatge, que la feina feta durant un temps surt de cop a la llum i veus que allò que has fet comença a caminar per si solet…

Siguiendo con la cadena de Lore a la que me enganchó Pere, esta semana he aprendido…

• Que recuperarte de una baja es algo más que el que te dé el alta el médico.
• La de tiempo y energías que te pueden consumir un par de críos.
• Que parte importante del éxito de un proyecto és una buena gestión. No vale sólo pelearte con el código, hay más elementos, más información necesaria.
• Que cada vez estoy más alejado de determinadas formas de hacer política, de la tergiversación y el mal uso de las palabras, de la casi nula vergüenza de algunos…

Seguro que ha habido más cosas, pero ésas son de las que me acuerdo. No iría mar hacer este ejercicio de memoria cada semana seguro que me sorprendería…

Paso la cadena a Marina, a Dani y a Joan Marc.

Buf!

Dos setmanes després que una quasi-grip m’hagi tumbat i deixat ko, aconsegueixo deixar-la enrera.

I que n’és de maco, quan estem sans! La majoria de vegades ni ens n’adonem…

Una foscor gairebé absoluta i silenciosa l’envolta. Es mou lentament, sense fressa. A cada petit moviment el segueix una parada per comprovar que no s’ha sentit res, que no l’han detectat. S’incorpora i passa al costat dels objectes, intuint-los meÅ› que veient-los, evitant tocar-los.

Un petit llum vermell és tota la iluminació que hi ha, suficient per endevinar els volums i les ombres. Segueix movent-se en silenci, i, en la obscuritat, sent la respiració de l’altre, sap que és allà i que el poden enxampar en qualsevol moment.

S’apropa a la porta. Agafa el pom i el mou lenta, molt lentament, amb un gest que intenta ser alhora ràpid i de precisió. Massa tard. Ha fet un petit soroll i l’han sentit…

No, no és cap llibre, pel·lícula o joc d’acció. És l’intent d’un pare de poder anar a sopar després d’haver dormit al fill (com a mínim, això és el que creia fins que ha obert la porta).