Igual que un periodista ha de validar les seves fonts, un informàtic sempre ha de comprovar allò que li diu l’usuari: cal ser estrictament empíric.

No recordo si t’ho ensenyen a la facultat, això. El que és segur és que ho acabes aprenent.

D’acord, el Tribunal Constitucional ha tombat finalment alguns articles sencers de l’Estatut aprovat fa no-res, i n’ha mig tombat uns quants.

Personalment, em toca els nassos, i molt, que ho hagin fet a partir d’un recurs del PP que s’omple la boca de l’interès nacional, de vetllar per la Constitució (que alguns d’ells no volien) i que ara voldrà passar pàgina dient que cal parlar de coses realment importants. I això és important. És important no només per poder definir-nos nosaltres mateixos com a nació, si no perquè han tirat per terra allò aprovat per referèndum, pel que això significa. Potser m’ho prenc massa a pit, però uns quants senyors han decidit que jo no puc decidir com em defineixo. I aquest és només el primer dels recursos interposats contra l’Estatut, encara en queden uns quants, no cal oblidar-ho.

Mentrestant, d’altres estatuts pastats al català segurament no tindran aquests problemes. Perquè? Que cadascú pensi el que vulgui.

A banda d’això, però, em pregunto si realment cal que ens enfadem tant perquè no ens deixen definir-nos com a nació. I em fa l’efecte que sí, que tenim dret a enfadar-nos, perquè el que no ens podem definir com a nació no vol dir que no podem tenir una bandera, unes fronteres i un estat; el que no ens permet es decidir què fem amb la nostra llengua, quan i com i on la podem usar, com definim un dels trets definitoris de la nostra cultura, com definim la societat que volem, com muntem el sistema educatiu o com i en què podem usar els nostres diners, o com vertebrem el nostre territori, per posar alguns exemples.

No, que no ens permetin definir-nos com a nació no és una capsigranyada política o un mite nacionalista perifèric, és negar-nos una altra vegada a nosaltres.

Aquest matí, parlant amb la meva filla, de sis anys:

- Avui XXXX ja no va a treballar a [nom d'empresa].
- Ah. S’ha desapuntat?
- Sí, filla. S’ha “desapuntat”.

L’enderrocament del Mur de Berlín, el final de la Guerra Freda i l’enfonsament de la Unió Soviètica, l’establiment dels Estats Units com a única potencia hegemònica mundial feia preveure que ràpidament s’hauria d’estendre una ideologia i un sistema econòmico-polític a tot el món, basats com estàvem en la visió dels dos grans sistemes enfrontats.

Anys després, però, ens trobem que han sortit nous actors, que hi ha grans problemes sense resoldre i tot sembla lluny de cap tipus d’ordre mundial: immigració legal i ilegal cap als països rics, fam i conflictes als països pobres, la pobresa que s’incrementa i la educació que no arriba a tothom, la demanda creixent d’energia i els conflictes per recursos com petroli o aigua, països desectructurats, zones de ningú on proliferen els senyors de la guerra i els criminals, desplaçaments de població i catàstrofes naturals…

Podem arreglar tot això només amb les teoríes neoconservadores d’imposar la democràcia i els sistemes de mercat per la força o cal usar d’altres mitjans? Les polítiques de defensa s’han de basar només en les armes i en atrinxerar-nos i tancar les fronteres o, per contra, la inversió en desenvolupament i l’ajuda hauríen de començar a considerar-se també com una inversió en defensa?

No, no existeix, ni existirà un món un món unipolar ni s’arribarà al final de la història. Potser amb una mica de sort aconseguirem iniciar un tipus d’història diferent a la que portem fins ara.

Gran part del dia laboral d’avui he estat consultant pàgines i correus, enviant correus, retocant documents i posant informació a wikis interns, em fa l’efecte d’haver generat informació, ara queda esperar a rebre les respostes de tota aquesta feina.

La qüestió és que la gestió de la informació, la pròpia i la forana, ocupa una part important del temps, i, a vegades (moltes, masses), impel·lits pel dia a dia, no ordenem les idees, no deixem el que hem produit i reflexionem sobre allò que hem fet.

En canvi, dedicar una estona a ordenar allò que hem fet, a documentar-ho i a comunicar als altres part de la nostra feina (el que els interessi saber, no cal fer spam), ajuda a millorar tant la feina pròpia com la de l’equip, per allò de que t’adones de tot el que has fet (ho has deixat de fer).

Ja fa temps que a la feina uso un blog de consum propi a mode de dietari, de registre de tasques fetes, i és extremament útil a l’hora de reconstruir setmanes de treball o feines. I més, quan aquest blog està integrat amb un wiki on deso informació personal, idees sobre projectes, i informació sobre reunions, tot etiquetat amb els mateixos criteris i en un sol lloc. Cercar posteriorment informació i valorar la evolució de les tasques o buscar alguna idea perduda no costa res: només un troç de final de dia i uns milisegons de CPU.