Aquest matí, parlant amb la meva filla, de sis anys:

- Avui XXXX ja no va a treballar a [nom d'empresa].
- Ah. S’ha desapuntat?
- Sí, filla. S’ha “desapuntat”.

L’enderrocament del Mur de Berlín, el final de la Guerra Freda i l’enfonsament de la Unió Soviètica, l’establiment dels Estats Units com a única potencia hegemònica mundial feia preveure que ràpidament s’hauria d’estendre una ideologia i un sistema econòmico-polític a tot el món, basats com estàvem en la visió dels dos grans sistemes enfrontats.

Anys després, però, ens trobem que han sortit nous actors, que hi ha grans problemes sense resoldre i tot sembla lluny de cap tipus d’ordre mundial: immigració legal i ilegal cap als països rics, fam i conflictes als països pobres, la pobresa que s’incrementa i la educació que no arriba a tothom, la demanda creixent d’energia i els conflictes per recursos com petroli o aigua, països desectructurats, zones de ningú on proliferen els senyors de la guerra i els criminals, desplaçaments de població i catàstrofes naturals…

Podem arreglar tot això només amb les teoríes neoconservadores d’imposar la democràcia i els sistemes de mercat per la força o cal usar d’altres mitjans? Les polítiques de defensa s’han de basar només en les armes i en atrinxerar-nos i tancar les fronteres o, per contra, la inversió en desenvolupament i l’ajuda hauríen de començar a considerar-se també com una inversió en defensa?

No, no existeix, ni existirà un món un món unipolar ni s’arribarà al final de la història. Potser amb una mica de sort aconseguirem iniciar un tipus d’història diferent a la que portem fins ara.

Gran part del dia laboral d’avui he estat consultant pàgines i correus, enviant correus, retocant documents i posant informació a wikis interns, em fa l’efecte d’haver generat informació, ara queda esperar a rebre les respostes de tota aquesta feina.

La qüestió és que la gestió de la informació, la pròpia i la forana, ocupa una part important del temps, i, a vegades (moltes, masses), impel·lits pel dia a dia, no ordenem les idees, no deixem el que hem produit i reflexionem sobre allò que hem fet.

En canvi, dedicar una estona a ordenar allò que hem fet, a documentar-ho i a comunicar als altres part de la nostra feina (el que els interessi saber, no cal fer spam), ajuda a millorar tant la feina pròpia com la de l’equip, per allò de que t’adones de tot el que has fet (ho has deixat de fer).

Ja fa temps que a la feina uso un blog de consum propi a mode de dietari, de registre de tasques fetes, i és extremament útil a l’hora de reconstruir setmanes de treball o feines. I més, quan aquest blog està integrat amb un wiki on deso informació personal, idees sobre projectes, i informació sobre reunions, tot etiquetat amb els mateixos criteris i en un sol lloc. Cercar posteriorment informació i valorar la evolució de les tasques o buscar alguna idea perduda no costa res: només un troç de final de dia i uns milisegons de CPU.

Aprofitant que avui sortia el número 1 del diari Público, he aprofitat per comprar-me’l i fer-li un cop d’ull.

Així, si just dilluns parlava de les edicions digitals dels diaris de paper, avui m’he trobat un diari que si que dóna més rellevància a les fonts que es poden trobar a internet (o que ofereix a la seva versió en paper enllaços per ampliar la informació), i que té una web clarament diferenciada de la versió en paper (això no és nou, l’Avui, per exemple, ja ho fa amb la edició en paper via web).

Potser un indici de per on aniran les coses? Veurem canvis similar a La Vanguardia el 2 d’octubre, tal i com ells anuncien?

El diari, però, no m’ha acabat de fer el pes: encara que diguin per activa i per passiva que no tenen opinió (pròpia, editorial, s’entén), sí que hi ha articles d’opinió de diferents col·laboradors i un estil de redacció de les notícies que pretén ser, suposo, fresc, sempre que es pugui, una agrupació i ordenació de notícies en seccions un pèl diferents de les habituals, fins i tot un reflex de segons quins temes que son, en certa manera, cool o de moda i que donen per fer un apartat: medi ambient, tecnologia… S’adreça a un públic molt concret.

A mi, però, m’ha fet la sensació de ser un pas intermig entre els diaris gratuits (20minutos, Què, ADN) i els diaris ja existents.

Veurem com evoluciona.

És clar que els que ara van creixent son nadius digitals, que pujaran amb tot el que per nosaltres ara és novetat de la forma més natural, i que nosaltres no som més que uns immigrants digitals.

La meva filla gran, la Clàudia, ja fa temps que juga amb l’ordinador. Ara li he creat un compte a l’ordinador de casa i ella soleta entra i surt, fa i desfà: no té cap problema en entrar a KDE, jugar amb GCompris o Childsplay o pintar amb el TuxPaint. A l’escola usarà Windows, així que, el dia de demà, no tindrà problemes en moure’s en cap dels dos mons, res li sonarà estrany; es més, tindrà més criteri per decidir amb què vol treballar, sense que en aquesta decisió hi pesi la força del costum d’usar Windows.

I el petit, el Martí… bé, el Martí progressa adequadament…