A mesura que navego per la xarxa o llegeixo posts, acostumo a marcar el que trobo que pot ser més interessant no només per mi si no també pels altres.

Això ho faig de dues maneres: usant els shared items del Google Reader, o bé via del.icio.us (que és el que trobareu a la barra dreta d’aquest bloc).

Ambdós sistemes tenen avantatges i inconvenients (la taula no és complerta, ni de bon tros):

Personalment, m’agrada més la via de del.icio.us, perquè és més oberta i no has de ser “client” de cap servei, així que per mi el sistema ideal seria poder integrar la marcació de del.icio.us (oberta, flexible) dintre del Google Reader (ràpid i fàcil).

Arrel d’una conversa amb uns amics sobre aquest tema, he estat cercant per la xarxa, i he trobat Gordita, de Bill Burcham: és un generador de bookmarklets que detecta el que estàs llegint a Google Reader i crea una entrada associada al teu compte de del.icio.us

De moment l’estic provant, i no va malament. La pega més gran que li trobo és que va lligada al navegador, és a dir, has d’instal·lar-te Gordita en cada navegador on vulguis tenir aquesta característica…

Nota: només funciona en el mode vista extesa, en el mode de llista no sembla fer-ho.

Ahir Amazon va llençar a la venda el seu nou producte: el kindle, un lector de llibres electrònics que permet connexió sense fils, descàrrega de llibres on-line, accés a diaris i revistes on-line, compra de llibres a través del portal d’Amazon, i fins i tot lectura de blogs, un conjunt de possibilitats de connexió que l’altre competidor gran al mercat, el e-book reader de sony, ara per ara no té.

Consideracions estètiques apart, la intenció d’Amazon sembla més la de voler fer-se un forat en el futur mercat de llibres electrònics, posicionar-se, que no pas la d’obtenir guanys a partir de les vendes de l’aparell. Per això, la implementació de DRM i la connexió al portal d’Amazon son dos dels aspectes claus de l’aparell: la primera, perquè assegura als editors (o més ben dit, als gestors dels drets de publicació) que no perdran cuota de mercat ni beneficis (que és diferent de tenir pèrdues) i la segona, perquè s’asseguren la venda a través d’un nou canal que ells mateixos intenten crear.

Funcionarà, però, aquesta aposta?

Igual que l’iphone, el kindle presenta una interfície pensada per ser útil de cara a la seva funció (comunicació i entreteniment en un cas, lectura en un altre), però lliga a l’usuari a una única solució, a un únic proveidor de serveis: l’iphone a un únic operador que tindrà l’exclusiva de l’aparell, el kindle a la tenda d’amazon, des d’on podrà comprar/descarregar llibres, subjectes a DRMs i només en determinats formats, o subscriure’s a RSSs, diaris o revistes previ pagament pel servei….

Ambdós aparells no donen la possiblitat de connectar-te a altres serveis, a altres dades, i per tant, no son una finestra al món, son una canonada de distribució de productes, una fàbrica d’usuaris captius.

Potser el dispositiu final sigui un que permeti la navegabilitat sense portes, amb la elegància i la interfície de l’iphone i la comoditat de lectura del kindle, una pantalla més gran i la possibilitat d’ampliar serveis, de fer bricolatge a la mateixa màquina, tant en software com en hardware…

—

Si voleu més informació sobre el kindle, O’Reilly ha publicat un parell d’articles prou interessants: Steven Levy on Amazon’s Kindle i Kindling Openness and Impact, on reflexiona sobre aspectes similars als aquí esmentats.

Fins ara, els perfils i la manera de ser de les grans personalitats ens han vingut donats per la seva obra escrita: articles, llibres, cartes… ocasionalment, algun diari personal o la aparició d’un feix de cartes desconegudes ens han donat més llum (o més ombres) sobre el personatge en qüestió. En general, però, són textos meditats, reflexionats, fàcilment traçables i que només alguns escrivien.

Però en l’era de les comunicacions digitals i instàntanies, tot això canvia. Gairebé tothom deixa un rastre escrit, moltes vegades poc o gens reflexionat -pura brossa bítica-, en diferents mitjans, la informació es multiplica i es fragmenta, les relacions augmentes i també el rastre que deixen… com investigaran els historiadors del futur aquestes relacions, com establiran el perfil de les personalitats, com estudiaran l’epistolari digital? Hauran de repassar correus electrònics, blogs, xats, twitters, jaikus i demés? Les lleis de privacitat els ho permetran? Es trobaran discs perduts amb arxius de correus electrònics desconeguts? Com sabran quins son els missatges originals i no simples còpies o impostures?

Sigui com sigui, sembla clar que hauran de canviar la imatge de la vella biblioteca amb papers antics i llibres polsosos per entorns tecnològics: aranyes, robots, cercadors, algoritmes i filtres seran les noves eines.

Com sempre que es desvetllen els misteris, la solució sembla òbvia: perquè s’havia d’embolicar Google amb històries de hardware que no li van directament? Perquè havia de competir en un mercat que no és el seu?

Ben mirat, la solució escollida és més pràctica, elegant i congruent amb la línia de l’empresa. Google es basa en la cerca, en la xarxa, en la relació entre la informació i les persones i ara ja també entre les persones, potencia tot això, ho facilita i en treu rendiment. Google proporciona una experiència suau en xarxa, una potenciació de les capacitats pròpies explotant les dades, facilitant-hi l’accés.

Apple, en canvi, té un altre mercat. Apple no treballa cap a la xarxa. Sí, és clar que proporciona eines per treballar a la xarxa (correu, navegador, etc…), però no treballa la xarxa. Apple es centra en la experiència de l’usuari individual, de la persona, en la interfície home-màquina, i això val per tots els aparells que ven: imacs, ibooks, iphones, ipods, itouchs, i-el-que-sigui.

Per tant, si tots dos tenen objectius diferents, perquè havien de trobar-se? Perquè havia d’entrar Google en un negoci que no és el seu? Per res. És més, potser ens trobarem que la solució d’un potenciarà el producte de l’altre: No serà més còmode usar les possibiltats que doni la plataforma de Google en un telèfon que ens permeti una visualització i una interfície còmodes com l’iPhone que en un mòbil amb una petita pantalla i unes fonts escasses? No son solucions excloents, ni complementàries. Són solucions que poden coincidir.

Elemental, estimat Watson.

Ara que tot just estic passant-me a l’accés IMAP al Gmail i començo a investigar una mica, veig que ja s’estan publicant les novetats del Gmail 2.0, i fins i tot he estat capaç de veure com quedaran els contactes i algunes captures de pantalla… tot plegat per trobar-me que hi ha alguns afortunats que ja el tenen! ;·)

Sigui com sigui, els canvis prometen. I, pel que veig, m’agrada que mantinguin la mateixa interfície d’usuari i que el que facin sigui augmentar utilitats per facilitar la gestió de tota la informació, que incloguin millores tècniques per baixar el temps d’accés… i que no ens venguin fum o un disseny ultra-guay però carregat d’imatges, o bé que hagin fet la cagada d’imitar la interfície d’un client de correu d’escriptori en un entorn web, com molts d’altres pretenen fer…

Bé, mentre espero poder disfrutar jo també d’aquestes novetats, aniré plantejant-me com podria fer-ho per gestionar tota la informació en un sol lloc, o si és convenient fer-ho: ara mateix uso el gmail “normal” i una interfície Gmail amb Google Apps pel correu d’aquest domini, i no sé si seria més còmode tenir-ho tot junt en un sol lloc o bé em donaria més problemes de gestió del correu…

Actualització 31/10/2007 11:05: Per veure els nous contactes cal tenir la interfície del Gmail definida en English (US)