Google+ no integra RSS, ni d’entrada, ni de sortida. I dubto que ho faci, ben mirat.

Perquè? Mirem-ho en els dos sentits:

De sortida

No costaria gaire publicar un RSS dels posts propis, fins i tot integrant-lo amb la política de privacitat dels cercles, fent que només s’oferís allò que és públic, que no té cap tipus de restricció… de fet, aquesta és la línia que es segueix quan visites el perfil públic de Google d’algú: només veus els posts públics.
Perquè no oferir, doncs, una font RSS d’aquests posts, ja sigui a G+ o al propi perfil? Perquè el que es pretén és que l’usuari passi el màxim de temps possible al site, no que pugui accedir als continguts del mateix des d’altres llocs. Això Google ja ho ha patit i vol recuperar el terreny perdut… Quan tingui una base més gran, afegirà també anuncis? Els ofereixi o no, si publica RSS dels posts públics allò pot acabar convertint-se en un nou Blogger, o en un tumblr, o en un twitter amb esteroides, i no crec que ho vulguin.

D’entrada

I al revés, perquè no puc llegir des del G+ RSS externes (dels amics, d’altres llocs, de notícies, etc.)? Perquè l’estratègia de Google amb G+ i la resta de productes que ofereix és de baix a dalt, ja tenen un seguit d’eines que donen molt bé uns usos específics, faltava la gran xarxa social. Però fixeu-vos que no incorporen un calendari, o un correu del Google+, ja hi ha un gmail, no? Doncs igual pels RSS: ja hi ha un Google Reader, perquè repetir-lo? Faltarà veure com l’integren a la barra superior, amb la resta d’eines…

Crec que Google l’ha encertada amb el Google+, molt més que amb l’últim invent, el Wave. La compartició allà estava massa basada en el correu, no permetia construir bé una xarxa, o ampliar una conversa. Amb Google+ si que es pot: et permet construir una xarxa, o diferents xarxes, i, a més, em fa l’efecte que està més orientat a converses (no a una única conversa) que no pas Facebook i Twitter (precisament per la característica de compartimentació i la no reciprocitat en seguir a algú: idees ja implementades, però crec que millorades aquí).

Com acabarà tot plegat, tot aquest maremàgnum de serveis? No hi haurà pas un sol guanyador, això segur: potser acabaran compartint el nostre temps, cada xarxa amb uns usos diferents, o amb uns usos en moments i entorns diferents…

Cerca, social, núvol, mòbil, corporatiu, navegador: pot guanyar Google tots els fronts que té oberts? Es miri com es miri, ara mateix és la única companyia que pot presentar batalla en tots aquests camps i competir contra rivals que, sectorialment, son ben forts. Tot plegat, a més, grans batalles per guanyar futurs camps encara no ben definits: ja no es busquen mercats creats, es busca ser qui els pot crear.

Google anuncia Google+, el que sembla una nova xarxa social amb alguns trets diferencials i interessants respecte els dos grans coneguts del moment: Twitter i Facebook.

La diferenciació i l’aposta que fa Google és molt clara: gestiona (o ho intentarà) la complexitat del nostre graf social: en la vida real, no tenim un únic cercle social, en tenim varis: familiar, amistats, laboral, estudis, esport, interessos, política, els que siguin… però alhora de traspassar això al món digital, no hi ha eines per fer-ho: podem usar diferents xarxes per diferents ambients, però és molt probable acabar barrejant diferents cercles en un únic lloc.

Dit d’una altra manera, segurament no tenim el mateix perfil quan estem a la feina, amb la família o amb els amics. El nostre graf social no és únic, son molts grafs connectats, bàsicament amb nosaltres i amb algunes connexions entre ells, i segurament, aquestes connexions entres subgrafs també depenen del perfil amb què actua el contacte.

En canvi, les xarxes socials centralitzades actuals aplanen això, o no ho gestionen bé: si publiquem alguna cosa, ho publiquem per tothom que ens segueix, però els contextos dels nostres contactes son diferents en funció de la relació al món físic, i això pot crear conflictes: una expressió o un sobreentès a la feina pot no entendre’s amb amics o coneguts, o un comentari polític pot no entendre’s per gent de la feina…

Això pot ser un problema, a mesura que anem utilitzant més les xarxes, hi publiquem i hi barregem pensaments d’una única persona però de diferents perfils. Facebook, Twitter o les xarxes del seu tipus només tenen un mecanisme de publicació en general, però no “audiències” ben suportades. Sembla que Google+ si que fa un intent de reconèixer aquests cercles socials dins un únic punt: això éns permet un control centralitzat de les nostres converses i les nostres relacions, però mantenint cada una d’elles el seu context.

L’altra cosa important de tot això és que aquest concepte no és només aplicable a les xarxes socials, sino al nostre comportament a internet en general: jo no sóc el mateix (no actuo de la mateixa manera ni tinc els mateixos interessos) a la feina que a casa quan estudio o quan vagarejo per la xarxa, i per tant, els resultats que jo espero dels buscadors, les personalitzacions, també haurien de ser diferents. Així, si s’integra el buscador amb les meves personalitats, també podria tenir diferents perfils de cerca, no unitaris, i podria emprar-los a diferents llocs, podria utilitzar els resultats de cerca dels meus contactes de diferents cercles per millorar les cerques en funció d’interessos comuns (amics meus tenen interessos laborals diferents dels meus, les seves cerques no m’ajuden, però si les de col·legues de la feina)… i això, que no és nou (ja fa temps que es poden emprar navegadors amb diferents perfils, per exemple), encara no s’ha implementat a nivell de proveïdors de serveis…

Així, el punt important de tot aquest enrenou no és tant la creació d’una nova xarxa social, o si incorpora xat de vídeo grupal o no, sino com em permet gestionar les meves xarxes socials diferents i les meves personalitats a la xarxa quan hi navego o cerco coses (serà potser el punt de sortida d’una personalització més acurada de les cerques per part de Google?)

Ja veurem com funciona, però a priori és molt interessant veure com implementen el concepte i com nosaltres aprenem a utilitzar-lo.

De la mateixa manera que a la web hi ha unes pautes d’accessibilitat, no es podrien definir algunes pautes d’usabilitat o, encara més, intel·ligibilitat?

De veritat, és que hi ha algunes webs on no hi ha manera de trobar res, sigui per què està amagat, o perquè primer s’ha de desxifrar el que diu. I sí, tenen la AA d’accessibilitat, com marquen algunes normatives, però s’han limitat a passar algun validar del W3C i poca cosa més. Les parts d’ús intuïtiu i senzill i informació perceptible no les han llegides. I això és nota, i molt de vegades.

Així que: o els que aproven aquestes pàgines han de signar que les han provades (amb efectes secundaris negatius per als seus sous en cas d’evidències… evidents), o que defineixin algun estàndard d’usabilitat i comprensió d’obligat compliment (així com a mínim algú hi haurà de pensar i els altres només aplicar, com màquines, aquelles directrius, però per algun lloc es comença).