Com deia l’altre dia, les interfícies d’usuari actuals estan desenvolupades sobre dos idees centrals: la finestra i el ratolí. Tot es construeix a través d’una finestra, i a tot s’hi accedeix mitjançant el ratolí.

Però tot s’ha de fer amb el ratolí i per fer qualsevol cosa hem d’accedir a una finestra? Aquesta parella perifèric/concepte ens ha fet perdre una mica el món de vista.

Des de fa un parell de setmanes vinc usant Enso, una aplicació que combina la comoditat de l’entorn gràfic i la potència i flexibilitat de la línia de comandes, i que permet, sense aixecar les mans del teclat, accedir a tots els programes i utilitats instal·lats al nostre ordinador o fer operacions habituals de cerca de dades o moure’s entre finestres, amb la particularitat que pots ensenyar-li noves comandes i que agilitza l’entrada de comandes amb un mecanisme de propostes que s’adapten de manera dinàmica a allò que teclegem.

Hi ha altres utilitats que són llençadors d’aplicacions (katapult o la cònsola integrada de yakuake a Kde, Launch Box a Gnome o Quicksilver a Mac OS), però no passen d’això, de ser llençadors de programes, dreceres ràpides cap a programes que ens estalvien moure el ratolí o amb alguna acció o funcions de cerca associades.

Enso permet, en canvi, realitzar tasques habituals o comunes independentment del programa on estem: passar a majúscules o minúscules, calcular una operació matemàtica o cercar a Google, obrir pàgines que hem guardat només indicant un nom (i ell ja s’encarrega d’obrir el navegador amb la url corresponent), en definitiva, sembla que s’apropi a la nostra voluntat, amb una simple ordre ens estalviem obrir finestres, teclejar cerques o haver de recordar opcions de menú o dreceres de teclat diferents per cada programa que acaben fent les mateixes accions…

Aquesta és una línia de treball molt interessant: poder usar un conjunt reduït d’ordres del llenguatge natural per fer operacions habituals en la feina de cada dia, gairebé com si parléssim amb l’ordinador.

Caldrà estar atent.

• Una explicació sobre la filosofía que hi ha darrere l’aplicació: Death of the desktop.
• Actualment, només existeix una versió per Windows, i les ordres s’entren en anglès. Potser en un futur també es podran entrar en altres llengües, o existirà la possibilitat d’ensenyar-li noves accions (ara hi ha un conjunt reduït)

Les finestres són a tot arreu: a Windows, als Macs o a qualsevol versió de Linux amb interfície gràfica.

La metàfora de l’escriptori, d’ençà que va començar a ser accessible per a tots els usuaris, no ha fet més que créixer: és neta, comprensible, i prou fàcil d’usar per algú que no hagi tocat mai un ordinador.

Però és la millor interfície que podem tenir?

La idea de simular l’escriptori, on cada finestra representa una tasca que estem fent o un document amb el qual treballem o llegim és molt clara, però des del punt de vista de la productivitat o de l’atenció no ho és tant.

Igual que si ho fem sobre un document qualsevol o sobre un llibre, quan treballem fixem la nostra atenció en un únic punt, és a dir, treballem sobre una única finestra, sigui d’un processador de textos, una fulla de càlcul o un navegador: perquè volem les altres finestres en aquell moment?
El que ens interessa és tenir el màxim d’espai on treballar, i oblidar-nos de la resta de tasques fins que hàgim de tornar-hi…

I si poguéssim ocupar tot l’espai de pantalla? Si estem treballant en una aplicació, que aquesta ocuparia tota la pantalla, sense botons ni barres de títol que malgasten l’espai, quan anéssim a l’escriptori, aquest ocuparia tot l’espai de pantalla i tindria no només els accessos directes habituals, si no també un apartat on podríem veure les finestres amb les que estem treballant (de la mateixa manera que, quan aixequem el cap del paper amb el que treballem, veiem la resta de papers, llibres i notes a l’escriptori físic).

I els programes que fem servir habitualment, o les accions que acostumem a fer cada dia, no hi hauria manera que el sistema les aprengués i ens facilités fer-les o arribar-hi: un accés senzill, sense haver de navegar per menús i sub-menús, o haver d’aprendre’s les dreceres o les posicions de menú de diferents programes…

Una interfície d’aquest estil, tot i ser gràfica, estaria més orientada a la productivitat, guanyaríem temps que malgastem reorganitzant finestres, buscant-les o canviant-les de tamany, buscant comandes iguals a diferents programes però situades en diferents llocs, o accedint a recursos que fem servir molt sovint.

En un futur no gaire llunyà podrem construir les nostres pròpies agències de notícies. Això no significa, ni de lluny, la desaparició de les agències actuals, o dels diaris, significa que, a més d’aquesta, podrem rebre o, millor dit, construir-nos diaris personalitzats, amb la informació provinent de diverses fonts en diversos idiomes, alguns d’ells que potser no parlem.

Com fer-ho? Traductors on-line poden passar-nos la informació en idiomes desconeguts al nostre propi idioma o a un segon idioma “coixí”, que sí coneixem, podem subscriure’ns després a aquestes fonts mitjançant els lectors rss i, fins i tot, podem filtrar, agrupar, ajuntar o ordenar algunes de les fonts a les que ens subscrivim per tal que només ens arribi la informació que ens interessa, no tot allò que es genera.

Això, més bé o més malament, ja es podria fer amb les eines actuals (filtres, lectors i traductors on-line ja estan a l’abast de qualsevol amb una mica d’interès).

Com seria el procés de construcció? De bon principi ens podríem subscriure a fonts conegudes, algunes especialitzades i d’altres més generals. A mesura que les fonts generals tractin temes que ens interessin, podem començar a filtrar per temes o paraules clau, apropar-nos a les fonts d’informació del mitjà general i, aleshores, a mesura que les nostres pròpies fonts es diversifiquen, reconstruir els filtres de manera que agrupessin informació, evitessin redundàncies i eliminessin soroll. Una vegada ja establertes les fonts i els interessos principals en forma d’un conjunt de regles, caldrà anar-les actualitzant.

Per tant, ens acabaríem subscrivint als resultats dels nostres propis filtres, a la informació resultant després del pas per les nostres regles. Potser, més endavant, els filtres podrien reconèixer els nostres interessos de lectura i adaptar-se així automàticament, facilitant-nos part de la feina…

Per construir la nostra pròpia agència de notícies, però, no es necessiten només canvis tecnològics: la base també és diferent: no estem sotmesos al criteri o al filtre d’altres, nosaltres ens establim el nostre criteri i haurem de valorar contínuament la informació que ens arribi: caldrà un procés de recerca i aprenentatge continu, una millora i actualització constant de les nostres eines, conforme canviïn els nostres interessos i segons com descobrim noves fonts i ens apropem més a allò que ens interessa.

Dissabte vaig trobar una petita utilitat per integrar del.icio.us i Google Reader, ara, buscant una mica més per la xarxa n’he trobat una altra, encara més còmoda: un script de GreaseMonkey fa tota la feina: instal·lant greasemonkey i aquest script apareix una nova opció a sota de cada post: “Add to del.icio.us” (igual que Gordita, però més integrat al Reader).

La “pega”: només es per usuaris de Firefox (la solució de l’altre dia funcionarà sobre qualsevol navegador).

A mesura que navego per la xarxa o llegeixo posts, acostumo a marcar el que trobo que pot ser més interessant no només per mi si no també pels altres.

Això ho faig de dues maneres: usant els shared items del Google Reader, o bé via del.icio.us (que és el que trobareu a la barra dreta d’aquest bloc).

Ambdós sistemes tenen avantatges i inconvenients (la taula no és complerta, ni de bon tros):

Personalment, m’agrada més la via de del.icio.us, perquè és més oberta i no has de ser “client” de cap servei, així que per mi el sistema ideal seria poder integrar la marcació de del.icio.us (oberta, flexible) dintre del Google Reader (ràpid i fàcil).

Arrel d’una conversa amb uns amics sobre aquest tema, he estat cercant per la xarxa, i he trobat Gordita, de Bill Burcham: és un generador de bookmarklets que detecta el que estàs llegint a Google Reader i crea una entrada associada al teu compte de del.icio.us

De moment l’estic provant, i no va malament. La pega més gran que li trobo és que va lligada al navegador, és a dir, has d’instal·lar-te Gordita en cada navegador on vulguis tenir aquesta característica…

Nota: només funciona en el mode vista extesa, en el mode de llista no sembla fer-ho.