Com deia l’altre dia, les interfícies d’usuari actuals estan desenvolupades sobre dos idees centrals: la finestra i el ratolí. Tot es construeix a través d’una finestra, i a tot s’hi accedeix mitjançant el ratolí.

Però tot s’ha de fer amb el ratolí i per fer qualsevol cosa hem d’accedir a una finestra? Aquesta parella perifèric/concepte ens ha fet perdre una mica el món de vista.

Des de fa un parell de setmanes vinc usant Enso, una aplicació que combina la comoditat de l’entorn gràfic i la potència i flexibilitat de la línia de comandes, i que permet, sense aixecar les mans del teclat, accedir a tots els programes i utilitats instal·lats al nostre ordinador o fer operacions habituals de cerca de dades o moure’s entre finestres, amb la particularitat que pots ensenyar-li noves comandes i que agilitza l’entrada de comandes amb un mecanisme de propostes que s’adapten de manera dinàmica a allò que teclegem.

Hi ha altres utilitats que són llençadors d’aplicacions (katapult o la cònsola integrada de yakuake a Kde, Launch Box a Gnome o Quicksilver a Mac OS), però no passen d’això, de ser llençadors de programes, dreceres ràpides cap a programes que ens estalvien moure el ratolí o amb alguna acció o funcions de cerca associades.

Enso permet, en canvi, realitzar tasques habituals o comunes independentment del programa on estem: passar a majúscules o minúscules, calcular una operació matemàtica o cercar a Google, obrir pàgines que hem guardat només indicant un nom (i ell ja s’encarrega d’obrir el navegador amb la url corresponent), en definitiva, sembla que s’apropi a la nostra voluntat, amb una simple ordre ens estalviem obrir finestres, teclejar cerques o haver de recordar opcions de menú o dreceres de teclat diferents per cada programa que acaben fent les mateixes accions…

Aquesta és una línia de treball molt interessant: poder usar un conjunt reduït d’ordres del llenguatge natural per fer operacions habituals en la feina de cada dia, gairebé com si parléssim amb l’ordinador.

Caldrà estar atent.

• Una explicació sobre la filosofía que hi ha darrere l’aplicació: Death of the desktop.
• Actualment, només existeix una versió per Windows, i les ordres s’entren en anglès. Potser en un futur també es podran entrar en altres llengües, o existirà la possibilitat d’ensenyar-li noves accions (ara hi ha un conjunt reduït)

Les finestres són a tot arreu: a Windows, als Macs o a qualsevol versió de Linux amb interfície gràfica.

La metàfora de l’escriptori, d’ençà que va començar a ser accessible per a tots els usuaris, no ha fet més que créixer: és neta, comprensible, i prou fàcil d’usar per algú que no hagi tocat mai un ordinador.

Però és la millor interfície que podem tenir?

La idea de simular l’escriptori, on cada finestra representa una tasca que estem fent o un document amb el qual treballem o llegim és molt clara, però des del punt de vista de la productivitat o de l’atenció no ho és tant.

Igual que si ho fem sobre un document qualsevol o sobre un llibre, quan treballem fixem la nostra atenció en un únic punt, és a dir, treballem sobre una única finestra, sigui d’un processador de textos, una fulla de càlcul o un navegador: perquè volem les altres finestres en aquell moment?
El que ens interessa és tenir el màxim d’espai on treballar, i oblidar-nos de la resta de tasques fins que hàgim de tornar-hi…

I si poguéssim ocupar tot l’espai de pantalla? Si estem treballant en una aplicació, que aquesta ocuparia tota la pantalla, sense botons ni barres de títol que malgasten l’espai, quan anéssim a l’escriptori, aquest ocuparia tot l’espai de pantalla i tindria no només els accessos directes habituals, si no també un apartat on podríem veure les finestres amb les que estem treballant (de la mateixa manera que, quan aixequem el cap del paper amb el que treballem, veiem la resta de papers, llibres i notes a l’escriptori físic).

I els programes que fem servir habitualment, o les accions que acostumem a fer cada dia, no hi hauria manera que el sistema les aprengués i ens facilités fer-les o arribar-hi: un accés senzill, sense haver de navegar per menús i sub-menús, o haver d’aprendre’s les dreceres o les posicions de menú de diferents programes…

Una interfície d’aquest estil, tot i ser gràfica, estaria més orientada a la productivitat, guanyaríem temps que malgastem reorganitzant finestres, buscant-les o canviant-les de tamany, buscant comandes iguals a diferents programes però situades en diferents llocs, o accedint a recursos que fem servir molt sovint.