Quant de paper fem servir cada dia per no res, d’usar i tirar? Fa dos dies vaig fer neteja de papers, de diaris, retalls i apunts que guardava de fa anys (van sortir coses del 1994 i del 1998) i que fa anys també que no mirava… total, uns quatre o cinc quilos de paper a reciclar…

Quants quilos de paper dec haver usat, només en diaris i revistes? Ara estic suscrit a una revista setmanal i abans comprava el diari un cop a la setmana com a mínim. Faig uns números ràpids:

• 70 grams de revista * 52 números/any = 3,640 kilos de paper a l’any
• 250 grams de diari * 52 vegades/any = 13 kilos de paper a l’any

16,1640 kilos: no sembla gaire. Però fa anys que estic suscrit i durant anys he comprat el diari, posem-li cinc a cada un d’ells. Els números es transformen: ara ja són 161,64 kilos de paper només en cinc anys.

Si a això hi sumem els gratuits que arriben a la bústia, un parell per setmana que agafo, els llibres que puc llegir i que no miro més, els papers que imprimeixo, uso a doble cara i després llenço… quant paper gasto?

I si això ho multipliquem per tots nosaltres? Els números començen a marejar.

Vist així, els arguments ecològics a favor dels lectors de llibres electrònics tenen més sentit. Si, sé que el lector és també un dispositiu fet de plàstic i metall, que gasta energia, que ha gastat energia i ha generat residus en la seva producció… però també han generat despeses de transports, embalatge i residus els papers, llibres i diaris…

Com posar-ho en la balança? Com equilibrar i calcular només amb aquests arguments a la mà?

Uns quants enllaços interessants sobre tinta electrònica i lectura digital:

• eInk: A Possible Future for Paper, a O’Reilly Radar: Una reflexió sobre el que poden representar els dispositius de tinta electrònica per a la premsa: canvis no només en els ingressos directa (compra? suscripció?), sino en l’encaix de la publicitat (font d’ingressos important) en els nous mitjans, la distribució i els costos associats… Res a veure amb la visió arcaico-triomfalista d’en Pernau fa uns dies a El Periódico.
• Els futurs de la lletra, d’El Llibreter: Enllaços interessants a la visió dels llibres electrònics des del punt de vista d’una editora i sobre les implicacions de la lectura digital i el seu entorn (enllaços, múltiples idees, salts de context…)
• Online Literacy Is a Lesser Kind, a The Chronicle Review: acostumar-se a llegir només on-line pot tenir conseqüències per als estudiants? Cal ensenyar a llegir off-line, la “lectura profunda” que alguns diuen? Fa uns anys ni ens ho hauríem plantejat, això…

El llibre electrònic és molt més que l’aparell lector: és el propi contingut, el format i la extensió, la facilitat de distribució i l’emmagatzematge. Totes aquestes característiques poden fer que el llibre es pugui adaptar més a les tendències de lectura actuals

Creemos repositorios en Dominio Público con formatos optimizados para libro electrónico y, digamos… 23 páginas como máximo para los ensayos y 42 para los relatos. Dejemos que se organicen comunidades de lectura, creación y ensayo. Descubramos y promocionemos nuevos autores que se desarrollen ya en los nuevos formatos.

o fins i tot que es puguin crear nous canals de distribució dels mateixos:

Guys, do you think you might want to collaborate with Lexcycle (Stanza) and Feedbooks toward a seamless interface through which people can buy books, especially the nonDRMed ePub variety? Perhaps you can look beyond the standard suspects and think about creating a new e-book ecosystem.

Em demano si també seria possible que, si més no en part, el llibre electrònic, combinat amb les comunitats en xarxa, fes que es replantegés la mateixa indústria editorial:

Avui en dia, les editorials son molt més que seleccionadores de textos que després imprimeixen i venen: son distribuidores, publicistes, cercadores de nous lectors i de nous escriptors… han creat un mercat que s’alimenta de la continua novetat i que ha de despertar el desig de comprar llibres, per vendre un producte més, en aquest cas cultural. Això fa que, en molts casos, la qualitat del text no sigui la que et prometen, o que la qualitat de la traducció, encarregada a mans poc curoses, rebaixi molt el nivell del text o canvii el seu significat…

Seria possible que, en un món en xarxa, els autors poguessin vendre directament els seus textos en format electrònic o bé que compressim els textos d’autors d’altres llengües a traductors de la nostra confiança, que sabem que fan un treball acurat?

Quin efecte tindría, doncs, aplicar aplicar la teoría de la llarga cua per un mercat com l’editorial en l’àmbit de llibres electrònics? Com afectaria la economía de l’abundància a les petites editorials especialitzades o als professionals independents? Obriria noves oportunitats econòmiques, per exemple, associacions de traductors amb un segell de qualitat que garantíssin el text traduït, comunitats de lectors que donessin el vist-i-plau a traduccions, petites editorials amb catàlegs especialitzats i de qualitat, autors sense intermediaris, apostes més arriscades o minoritàries de les editorials, reedicions de clàssics fora de catàleg amb poques perspectives de venda massiva?

Al bloc d’en David de Ugarte m’assabento que ja estan a punt uns nous models d’Iliad, amb pantalla més gran i més possibilitats de lectura i de compartició de documents entre dispositius.

L’Iliad és el lector de llibres més proper a la idea de disposar d’una biblioteca lliure i pròpia, compartida amb d’altres, amb la teva xarxa de confiança, i amb la possibilitat de fer bricolatge sobre la máquina: afegir-hi comportaments, particularitzar-ne d’existents. Vist així, l’Iliad no és només un lector de llibres, és també una plataforma per establir una biblioteca compartida, o fins i tot una taula de treball comú.

D’altres lectors de llibres, com el Kindle d’Amazon o el presentat per E Ink Corporation no fa gaire, preveuen comportaments totalment diferents. Sota una aparença similar, són dispositius tancats, simples proveidors de serveis. Lligats a una xarxa concreta, només es poden descarregar els continguts des d’aquell origen i en funció del que el proveïdor t’ofereixi, siguin llibres o continguts com diaris electrònics o fonts rss. En aquest model, passem a ser consumidors d’informació, informació per la qual hem de pagar (fixeu-vos que el Kindle, en aquest sentit, està molt ben estudiat: veus un llibre a Amazon, pot estar bé, costa menys i en un minut ja el tens al dispositiu. Potser sense aquesta immediatesa no l’haguessis comprat: compra compulsiva?) La facilitat d’ús dels serveis comporta un ús que potser d’altra manera no el faríem.

És veritat que, inicialment, l’Iliad és molt més car que la resta de models, però cal valorar si realment aquest preu més baix inicial no acaba pagant-se a la llarga amb suscripcions a serveis i compres massa ràpides, econòmicament parlant, i si aquesta monitorització de les nostres compres i lectures no afecta també a la nostra privacitat. Els dispositius associats a serveis específics de continguts (ja siguin kindles o ipods) no son més que extensions del quiosc o la botiga de música a la nostra butxaca.

Així, la qüestió que se’m planteja a l’hora d’escollir és: una plataforma de lectura pròpia o un servei que t’ofereix continguts? Creem i escollim nosaltres mateixos el que volem llegir, en base als nostres paràmetres, gustos o experiència o deixem que sigui la “indústria cultural” qui ens ho serveixi i ens indiqui què ens convé o què llegeix tothom?

Jo escullo els primers: donarà més feina per muntar la biblioteca, potser per accedir als continguts, però hi tindré el que jo vulgui i com jo vulgui. Ningú ha dit que res sigui gratuït.

Ahir fantasejava amb el lector de llibres electrònics que m’agradaria trobar-me, i avui el suplement Babelia d’El País parla del tema.

No estic gaire d’acord amb la versió fantasiosa del principi de l’article, aquesta màquina lectora-multitasca que també es ordinador portàtil i connectable arreu, però la resta de l’article (i del suplement en general) està força bé, dibuixa un panorama bastant ample i des de diferents punts de vista del canvi en els hàbits i els suports de lectura, i el que això comporta a la indústria.

Llegiu-lo si us interessa el tema.

(Nota: he manllevat el títol de l’article d’El País, sí ;·)