Mantenir una paraula de pas per cada servei de la web on ets és una murga, en això estem tots d’acord.

Ni tenim memòria per recordar-ho tot, ni apuntar-ho en un post-it a la cartera és el millor, i com que som ganduls de mena i sembla que tot és segur, anem arreu amb una o dues paraules… després passa que tots tenim cada vegada més coses al núvol, ens en refiem més, i quan et crackejen un servei dels importants ja t’agafa mal de ventre… això, és clar, quan te n’assabentes.

Potser cal no ser tan mandrós i començar a ser una mica seriós amb la seguretat informàtica, o és que tenim la mateixa clau pel cotxe, a la feina, a l’escala i a casa? De fet, quan es parla d’aquests afers es sempre s’esmenten els hackers, la criptografia, tècniques d’enginyeria social, phising i més coses… quan una de les coses que més ajuden és la natural tendència al mínim esforç de l’ésser humà.

Jo començo ja a posar diferents claus a cada lloc. I no, no tinc memòria d’elefant, ni ho apuntaré a un post-it… el més fàcil és usar-ne dos o tres i afegir-hi alguna informació mitjançant una regla… que només coneguis tu.

Més que res, per no fer un bot cada vegada que es crackeja algun lloc gran, pensant quan em tocarà a mi…

És ben veritat que de vegades les necessitats fan estranyes parelles.

Firefox OS n’és fill d’una d’aquestes.

La Fundació Mozilla segueix incansable la seva lluita per una xarxa neutral, d’estàndars i de codi obert, i entra de plè en un dels entorns on estava una mica coixa: el mòbil. El futur que li pugui tenir aquest nou sistema operatiu per als mòbils, la penetració a mercat dels telèfons que el portin, o les zones geogràfiques on es distribuirà son una altra cosa; la llibertat per als usuaris o el rendiment o la idoneïtat de la solució (webapps, càrrega, treball offline, rendiment, cobertura, per citar-ne alguns) en serà una altra.

Però el que és curiós és que tot això vingui de la mà d’una aliança d’operadores liderada per Telefònica, que a priori no sembla pas el paradigma de l’ús del software lliure o de posar el client en primer terme.

O no és tan curiós, pot ser. Google i Apple disfruten de beneficis multimilionaris amb les seves solucions i serveis que corren sobre les xarxes de Telefònica i altres, que veuen passar els euros en forma de dades sense poder fer-hi res. En el seu moment, César Alierta, president de Telefònica, ja va fer veure la seva intenció de cobrar per aquest ús, obrint un debat sobre la neutralitat de la xarxa.

Apagat i oblidat ja aquell foc, la solució es l’aplicació de la vella dita: si no pots amb el teu enemic, uneix-t’hi. I això han fet: crear una nou contendent, de moment per mercats emergents, per menjar un tros del pastís. Aplicacions gratuïtes, on-line, que permetran telèfons més barats, i per tant (i suposadament) una ampliació del mercat dels smartphones cap a un sector més ampli de la població o cap a zones amb menys ingressos econòmics. I el negoci està en que, essent telèfons que necessiten estar on-line (per molt que HTML5 es pugui executar off-line), hi haurà d’haver un augment de la demanda de les línies amb dades; encara més, quan tot estarà al núvol i no tindràs res que no sigui una còpia al teu aparell (dubte: si em canvio d’aparell, haurà de ser un altre del mateix tipus? Si és així, on és la meva llibertat d’elecció? Hi haurà accés a les meves dades des d’ordinadors, com un servei més del núvol (à la Google)? O serà tancat, només amb accés des de mòbil (à la whatsapp, un “núvol mòbil”)? Aquests aspectes poden marcar molt també l’obertura real de la proposta)

És una nova versió de la subvenció dels smartphones que s’ha anat fent durant aquests anys. Que funcioni o no funcioni, que un telèfon que sembla ser un supernavegador sigui comparable a d’altres més potents, que realment es venguin més línies o serveis, ja es veurà. Però la raó del moviment és econòmica, i ja la va anunciar Alierta fa temps: volem part del pastís.

L’anunci del Firefox OS per mòbils (encara que siguin de baixes característiques) al MWC fa un parell de dies, l’esperat Ubuntu for phones, o el nou Windows Phone, ja a mercat, sembla que han de portar una mica d’aire fresc al món dels mòbils, dominat per Android i iOS, que han escombrat vells actors com Blackberry, Symbian o el gairebé oblidat i mai reeixit webOS.

Si realment serà així o no, si reeixiran en la lluita amb els establerts ja es veurà més endavant (de dubtes no en falten: des de mercats madurs per noves ofertes, fins l’ecosistema d’aplicacions que tindràn -la gent ho volem tot a tot arreu- , passant pels canals de distribució, el suport, el rendiment o el funcionament de les interfícies), i promet ser una competició interessant.

Acostumem a pensar que aquestes competicions entre grans empreses porten implícit un benefici pel consumidor, perquè s’abarateixen preus, es guanya en qualitat de servei i fins i tot en la llibertat d’elecció… però és així? Si entren aquests nous actors en joc, realment els usuaris guanyem en llibertat?

Els telèfons mòbils i els tablets son aparells tancats, no són com els ordinadors, on el software no ha d’anar lligat forçosament al hardware: amb una mica de coneixement o ajuda podem canviar el sistema operatiu per un altre. Això, però, no ho podem fer a tablets ni smartphones, els aparells que ens han venut com el paradigma de la llibertat de moviments digital, de l’avantatge continu per l’usuari… no podem canviar de software, no podem actualitzar el sistema si el fabricant no ho vol, no podem accedir a segons quins nivells de gestió i no podem saber què fa i què comunica realment l’aparell. L’individualisme digital dels aparells mòbils conté un immobilisme pervers controlat pel fabricant.

Firefox OS i Ubuntu ens permetran variar això? Ens permetran la instal·lació d’un nou software en un aparell que ja tinguem? No ho sembla així, no sembla que hagin de continuar amb la llibertat d’elecció que si proporcionaven els seus germans grans del món del PC: escollir quin software utilitzaven.

Potser el nou món del mòbil és bastant més estàtic, més bloquejant, que no pas el vell i estàtic món dels PCs i els portàtils.

The Linux tablet is the future – and it always will be, diu Scott Gilbertson, a The Register.

I hi coincideixo, per desgràcia. Llegint l’article i fent un cop d’ull al Pengpod, la tableta anunciada amb Linux, no puc més que estar d’acord. I és més, veient com han anat les coses, tampoc li falta raó:

The year of the Linux tablet is, like the year of the Linux desktop, destined never to arrive.

La diversitat i la descentralització, la llibertat i els objectius i fonaments no comercials de Linux i la seva filosofia de fes-t’ho tu mateix son, en un entorn comercial i massificat, orientat a la facilitat i al dirigisme, a la instantaneïtat, la seva gran debilitat.

Ha canviat la nostra percepció sobre el paper de les màquines i els ordinadors, ens preocupa fins on puguin arribar els nostres invents?

Al blog d’en Pere trobo que Nicholas Carr pensa que a mesura que augmenten la capacitat i l’autonomia de les màquines (reconeixement de veu, decisió, IA, detecció) les comencem a veure més com una possible amenaça que no pas com una ajuda: com podria afectar-nos en un futur, no excessivament remot, la possible presa de consciència pròpia d’una màquina intel·ligent? Podria afectar-nos com a espècie, ser un risc per la nostra supervivència?

Tot i poder semblar una mica de ciència-ficció i allunyat de la realitat, la dependència actual de la nostra societat de les conexions entre sistemes molt especialitzats (sistemes de tractaments de dades (decisió, cerca, reacció), d’ajuda a decisions, sistemes de regulació energètica, no específicament intel·ligents) és altíssima, i qualsevol malfuncionament, desconnexió o error dels mateixos sí que pot causar conseqüències molt greus a diferents nivells… Si entrem també a sistemes d’armes automatitzats, centrals nuclears, o elements de biotecnologia, aleshores el risc és molt pitjor, i l’aplicació de més autonomia i poder de decisió propi en el control dels sistemes augmenta encara més el risc.

Pot suposar això, com diu en Carr, una amenaça per a la nostra supervivència com a espècie? Potser si, però segurament no més enllà del comportament que nosaltres programem inicialment a les màquines. A banda d’incloure coneixement, resposta i autoaprenentatge, s’hi inclou també elements més humans com ètica i responsabilitat? Dit d’una altra manera, el que nosaltres programem és el que trobarem, no seràn més que fills nostres, que hem d’educar. Potser el tecnopessimisme no és més, doncs, que la constatació de la naturalesa humana en una època dura: el problema no és tant la presa de consciència de sistemes autònoms pels quals no signifiquem res, el problema és més aviat la grandíssima dependència de sistemes falibles, no preparats per situacions imprevistes (els Cignes negres de Taleb).

Vist això, però, i coneixent-nos, potser hauriem de pensar en incloure les Tres Lleis de la Robòtica d’Asimov en alguns sistemes, no?