Cada vegada compartim més continguts i dades nostres sobre xarxes i serveis de tercers, pugem les nostres fotos a serveis en línia o deixem els nostres documents en magatzems fora del nostre ordinador, a la xarxa, al núvol, aquella mena d’entitat omnipresent on tot hi cap i d’on tot surt…

És normal: la facilitat de connexió ens permet tenir la nostra informació a punt tothora i no importa on siguem, la ubiqüitat de la xarxa ens allunya del dispositiu físic, ens allibera de l’angoixa de l’espai al disc dur o d’un error, de la pèrdua d’aquestes dades, ens treu la feina de les còpies de seguretat, la rutina de la gestió dels documents, les còpies històriques… la capacitat sembla-que-infinita de la xarxa ens permet abocar-hi-ho tot, i mitjançant potents eines de cerca ho tornem a trobar tot, fins i tot podem reconstruir-ho en qualsevol moment.

Però aquesta facilitat, aquest alliberament de la gestió física del nostre disc dur, de la nostra informació, alhora ens n’allunya d’ella: ja no sabem on la tenim, ja no depèn de nosaltres. Ara, per accedir-hi, necessitem mitjancers: els proveïdors de servei. Sense adonar-nos-en, hem posat a algú entre nosaltres i la nostra informació, siguin documents, correus, converses.

Però no ens hem de preocupar: la xarxa sempre està allà, i els serveis també. I tenim dispositius per accedir-hi també, a tothora i arreu: smartphones, tabletes. Dispositius amb interfícies fàcils, preparades per accedir als mitjancers de les nostres dades, dispositius d’ús unipersonal, lligats a un compte, no pensats per a la compartició entre diferents usuarits si no vols saltar-te la privacitat. És clar que podem navegar, però l’ecosistema digital de les aplicacions d’aquests aparells està pensat per lligar-nos mitjançant aplicacions de pseudoescriptori, que accedeixen a dades remotes i que comparteixen la identitat associada al dispositiu. Com ho fem si en volem una de diferent? Es pot fer, però no és tan senzill com fer-ho amb la predefinida.

Poc a poc anem allunyant-nos de la nostra informació, emmagatzemada en les nostres màquines multiusuari i controlada per nosaltres mateixos (milers de petits magatzems d’informació), per usar uns quants magatzems remots gegants (el núvol), controlat per tercers, introduint mitjancers entre nosaltres i les nostres dades i accedint-hi amb dispositius unipersonals, amb ecosistemes digitals molt més tancats i controlats que els fins ara dominants.

Anem cap a un curiós i paradoxal moment de compartició digital total (ens ho sembli o no) a partir de dispositius totalment personals i individuals.

De tant en tant es revifa el debat sobre llibres electrònics vers llibres de paper: tothom sap (o creu saber) que son el futur, però l’arrencada amb les vendes no arriba, editorials i distribuïdores comencen a prendre tímidament posicions però sense grans escarafalls i, això sí, tothom en parla molt.

Sembla que no només amb els lectors electrònics, si no sobretot amb els mòbils i les tabletes, els llibres electrònics acabaran imposant-se: per comoditat, preu, accessibilitat, ubiqüitat… tot un reguitzell d’avantatges. N’hi ha que diuen que el secret està en el contingut, que aquest és la clau i, és clar, això és el que ofereix el llibre electrònic.

Potser sí que tenen raó. Però no comparteixo la idea: un llibre és molt més que contingut: és l’objecte, el tacte del paper, l’olor de la tinta, l’envelliment, el format, el pes, els colors, el soroll; això un llibre electrònic no ho té. El llibre objecte acusa el pas del temps, s’associa a sensacions, a moments, a un temps concret quan vas llegir-lo, potser és un concepte una mica fetitxista del llibre, però cal tenir-lo en compte: no només ens agrada el contingut, ens agrada l’objecte, allò físic.

I això no canviarà amb el pas del temps. Hi ha llibres, a més, que no fan de bon reproduir en un dispositiu electrònic: grans formats, dissenys, colors, pàgines dobles, desplegables… podria argumentar-se que son trucs de la indústria editorial, i potser ho són, però embelleixen l’objecte.

El llibre imprès no morirà. I el llibre electrònic arrencarà, i tant. Conviuran tots dos, amb usos diferents, de vegades complementaris. Potser disminuirà el llibre de butxaca, el de consum ràpid i edició barata, potser els assaigs de tirada curta serà més econòmics fer-los en electrònic, però els llibres-objecte seguiran sent físics. I no minimitzem la possibilitat que la ubiqüitat i el multi-ús d’un dispositiu com les tabletes permetin augmentar la base lectora o fins i tot contribueixi a la venda de llibres físics (si llegeixo un llibre electrònic, barat i m’agrada tant que m’acabo comprant l’edició de tapa dura? Potser no m’hauria ni comprat una edició de butxaca per preu, si no estic gaire segur si m’agradarà).

Falta que la indústria del ram hi posi imaginació i busqui noves fórmules, utilitzi el seu coneixement i opti per un nou paper: filtrar autors i llibres, oferir-los, posar criteri i jugar amb el seu coneixement per treure’n profit; aferrar-se al vell mercat i les velles prebendes i maneres de fer s’aguantarà només durant un temps: aplicar el funcionament del món físic al digital no acaba de funcionar, perquè les regles son diferents.

Fa uns dies parlava de la necessitat d’eliminar distraccions en les interfícies per ajudar a la concentració en les tasques.

Un exemple bastant il·lustratiu d’això pot ser la redacció d’un document, o d’un post com aquest: normalment ho fem dins de la interfície del procesador de texts, o del gestor del blog, plè de botons i tasques, i ens preocupem més dels marges i les negretes que no pas del text en sí.

Ja fa temps que existeixen editors que permeten eliminar les distraccions en escriure, amb més o menys encert, n’hi ha que fins i tot no només eliminen les distraccions de l’entorn si no que intenten modificar-lo per oferir-ne un de més agradable, amb fons de colors suaus i fins i tot música ambient (ommwriter, marave)…

Al meu entendre, això és substituir unes distraccions per altres: ens apostem el que trigarem en buscar una musiqueta que ens agradi o bé una foto de fons d’allò més zen?

La solució és ben fàcil: agafem un editor de text, pur i dur, i posem-lo a pantalla complerta: desapareixen totes les distraccions de la pantalla de cop: és com enfrontar-te a un full en blanc, sense res. Ara ja podem escriure, desenvolupar les idees i, una vegada redactat, ja posarem el text bonic. I funciona.

Personalment a més, prefereixo invertir els colors si treballo a pantalla complerta editant un text: fons negre i lletres clares, em dóna molt més la sensació de neteja, potser per la diferència amb les finestres de fons clar habituals. Una altra manía: tenir el text centrat a pantalla, uns mínims marges, si pot ser.

Si feu servir Windows:

• Proveu notepad++. Pitjant F11, F12 us quedeu només amb la pantalla d’edició, sense cap tipus de menu. Les mateixes tecles per tornar a una finestra normal (a banda, notepad++ és un editor molt lleuger però amb unes capacitats d’edició impressionants, expandible a base de plugins… una bona eina). Si voleu lletres clares i fons obscur, proveu el tema Choco.

Si feu anar Linux:

• El mateix Gedit a pantalla complerta fa el fet, i de sobres. Com abans, per usar fons fosc i lletres clares podeu provar el tema Oblivion (més temes al repositori de mig, via Michael Koby)
• Si sou una mica més puristes i us agrada una mica més que el text estigui centrat, pyroom és també una molt bona opció (pantalla fosca, lletra clara, marges centrats: una presentació minimalista, però funcional)

La multitasca ens goberna.

Ens valorem per la capacitat de portar diferents temes i tasques alhora, simultàniament, i ens regim per la velocitat i el canvi entre tasques, entre el control de diferents conjunts d’informació alhora i el pas de l’un a l’altre en un moment. Immediatesa i visió de conjunt, flexibilitat.

Sona bé. Però aquesta immediatesa, aquest pas continu d’un tema a un altre amaga o no permet, moltes vegades, una reflexió més tranquil·la, més profunda: no tenim prou temps per valorar tots els pros i contres, perquè ja hi ha un altre tema en cua cridant a la porta, demanant la nostra atenció.

L’entorn gràfic de finestres que domina avui en dia la informàtica és un gran i extès exemple: si mirem qualsevol captura de pantalla d’un ordinador sempre es veuen unes quantes finestres alhora: diferents temes, diferentes accions, totes alhora, totes competint per l’atenció de la persona, amb conjunts d’informació i botons i opcions arreu. En qualsevol moment, a més, pot arribar un avís de correu, o un xat, un avís d’actualització o quelcom similar. Distraccions, en suma.

Realment som capaços de fixar-nos en tot alhora? I, sobretot, de resoldre-ho correctament? No, segur que no. Els ordinadors estan fets per la multitasca, pel salt ràpid d’una tasca a una altra. Però ells només esperen decisions, accions: les nostres. I aquestes es prenen en base a una reflexió, per la qual cal temps i concentració, eliminar les distraccions.

No es tracta de no poder fer multitasca i de no poder portar diferents temes alhora, és clar que no. Però es tracta de no portar-ho fins a l’extrem, de saber programar i repartir el temps necessari per cada cosa, eliminar les distraccions de l’entorn i ajudar a concentrar-nos. Si no, tens molt risc d’acabar saltant d’un tema a un altre, però sense realment avançar en res.

Sembla que cada vegada ens n’adonem més, d’això. Tornant a l’exemple dels entorns gràfics: estem arribant al final dels entorns de finestres tal i com els coneixem? Canviarem de finestres d’aplicacions a tasques, eliminant la xavalla visual accessòria?

Algunes aplicacions i serveis ja comencen a actuar en aquest sentit (els controls de les noves versions de MS Office, els nous menús de Gmail, algunes interfícies com Unity o Gnome): potser qui marcarà tendència seran precisament les interfícies mòbils: la manca d’espai fa que s’hagi d’aprofitar molt bé el que es mostra (informació i controls), tot de manera contextual, adaptada al moment i al que es necessita; es guanya espai, però també focalització i concentració.

Es qüestió de temps que a mesura que aquestes interfícies s’apliquin a dispositius més grans, amb me? tamany de pantalla i també més potència de càlcul (i per tant, amb més possibilitats d’aplicacions d’oficina o professionals) el que s’aprengui en quan a usabilitat i ergonometria s’apliqui a sistemes més tradicionals, fent que aquests evolucionin i responguin oferint accions personalitzades segons el context (interpretació semàntica de les dades?), filtres d’avisos o interrupcions inteligents, salts entre tasques o respostes a accions complexes.

Sigui com sigui, el temps d’oferir informació i botons sense cap mena de filtre comença a passar: un excés d’informació és soroll, un excés de possibilitats és distracció.

Google ha fet canvis a la interfície del Google Reader, tal i com va prometre: millores de presentació, en la línia de tots els seus productes i uns petits canvis en les opcions de compartició; petits canvis que d’un cop esborren les opciones de compartició antigues i ho centralitzen tot en Google+.

No ho trobo malament: conceptualment és molt més senzill: tens la llista de feeds, els que has marcat com més interessants i els trends, i no cal més. Per qualsevol “cosa” social, a G+. I punt. Però també m’agrada perquè han mantingut la possibilitat d’enviar l’article per correu: puc tenir la meva xarxa social “pública” amb Google+, i alhora també puc seguir mantenint al dia d’altres persones fora de la meva xarxa pública dels articles que jo consideri importants. Em faciliten un camí, però no em tanquen d’altres.

És clar que aquestes dues opcions no s’han deixat a la lleugera: totes dues permeten, en conjunt, que Google segueixi sabent com és el meu graf social: el que publico a G+ i el que tinc amb el correu.

Sigui com sigui, m’agraden els canvis introduïts: simplifiquen la interfície, l’ajusten a allò que es pot fer, i no es perden eines útils ni s’introdueixen opcions complicades. Tot és allà, però només quan ho necessites.