No tothom està d’acord amb els avantatges que la web 2.0 ha de portar: desplaçar el centre d’atenció dels mass-media cap als usuaris, la conversió d’aquests en plataformes d’emissió, en canals de dades, la interconnexió entre la informació produida per la gent i la intel·ligència comunitària que això pot suposar, o l’establiment de xarxes de confiança i per tant l’ampliació de les nostres fonts d’informació, entre d’altres.

Andrew Keen (AfterTV) ha publicat un manifest a la xarxa sobre la web 2.0: The Anti Web 2.0 Manifesto, on exposa el que segons ell poden ser les nefastes conseqüències d’aquest canvi.

El reprodueixo a sota, i el comento punt per punt, perquè l’autor utilitza alguns tòpics com a arguments:
(more…)

En un article a El País, Javier Rodriguez Zapatero (president de Yahoo! España), fa una aproximació a la idea de micopoder[1], que es pot definir com un desplaçament del poder des dels cercles habituals de decisió (polítics, econòmics) cap als ciutadans gràcies a les noves tecnologies.

Dins d’aquest concepte, l’autor hi barreja tant el “periodisme ciutadà”, els blogs, wikis o d’altres eines socials, xarxes socials mateixes, elements de swarming com la convocatòria d’algunes manifestacions o el poder que els consumidors poden tenir si s’organitzen per exemplificar com aquest poder (o part d’ell) passa de les estructures tradicionals a la societat.

Però tot i que en un primer cop d’ull aquesta és una idea engrescadora, serà possible?

1. Estan els ciutadans preparats per exercir aquest micropoder?

Fa falta criteri i formació, arguments i idees per sostenir les postures pròpies. Si s’avança en aquesta línea, s’ha de passar de la figura del ciutadà-reclamador al ciutadà-corresponsable. No es pot només demanar: s’ha d’explicar bé què es demana y donar solucions, si pot ser, o fins i tot formar part de la solució.

Les xarxes de confiança establertes a Internet poden ajudar-nos molt en la formació d’opinió: permeten llegir idees, discutir-les, crear debat. Però el que funciona en xarxes socials reduides, on l’element principal és la confiança en els altres membres, pot no funcionar tant bé en xarxes més grans: els mecanismes de decisió son diferents, i també els criteris d’elecció o funcionament. [2]

2. Estan els polítics preparats per compartir el poder?

Suposant que s’acompleix el punt anterior, i que la ciutadania actua de manera corresponsable, els polítics seran capaços d’adaptar-se a aquest canvi? Eines com blogs, wikis, fòrums o el senzill correu electrònic faciliten moltíssim la comunicació amb els responsables. Un weblog, per exemple, és un camí bidireccional: escrius però també ets comentat. Com encaixen els polítics aquests comentaris? Se n’hi poden fer? Aquests nous mitjans no son només canals unidireccionals (com els antics) per fer arribar el missatge del partit o les idees pròpies: son també xarxes on es comparteixen idees y on es poden demanar responsabilitats.

Encaixarà la comunicació en xarxa amb la estructura jeràrquica dels partits? Seran els partits polítics, doncs, capaços d’adaptar-se a aquestes noves formes? Ja hem vist que a l’hora de servir els seus interessos particulars (campanyes, manifestacions), tots s’han adaptat (uns millor, d’altres pitjor), a les noves tecnologies: ara han de saber començar a moure’s també en el mitjà, llegir, ser part de la xarxa.

3. No tothom està a la xarxa

A mida que el comú de la societat s’adapti més als nous mitjans, el micropoder, les noves formes de relació entre polítics i ciutadans, entre administrats i administradors, entre clients i venedors o empreses, s’anirà expandint cada vegada més. Però no hi serà tothom, sigui per circumstàncies o per voluntat pròpia, i, per tant, el micropoder només l’exerciran uns quants.

Per tant:

El micropoder pot transformar enormement la societat, les relacions entre els seus components i les seves pròpies estructures, però els individus que formen aquesta societat també hauràn de canviar: la llibertat de decisió, la elecció, implica responsabilitat.

—

[1] De fet l’article és la presentació d’un llibre: “Micropoder, la fuerza del ciudadano en la era digital”, de Javier Cremades.
[2] Mentre estaba escrivint això, m’he trobat una entrevista a Alfons Cornella on cita el tema (cinquena pregunta)

És un fet que a Internet podem trobar més informació que en d’altres llocs, més diversa, amb menys censura, contrastar-la, enllaçar-la, comentar-la… també trobem serveis de qualitat, a cap o baix cost, i la combinació de serveis i informació, i la facilitat de les eines existents per trobar ambdues coses creen una competitivitat per oferir productes que només sembla beneficiar al navegant/consumidor, en definitiva, ens dóna més llibertat per trobar allò que busquem, sigui informació, serveis o productes.

Però… ens fa més lliures?

Una persona que conec ha estat buscant un bitllet per tornar al seu país. Per diversos motius, ha hagut de retardar aquest viatge, cosa que ha encarit el viatge. I, per postres, ara s’ha trobat que, del matí a la tarda, el cost del bitllet s’ha incrementat en 500 euros. Tots aquests tràmits els ha fet físicament, en una agència de viatges. I perquè no ho mires per Internet? Dit i fet: ho mirem per Internet, i trobem preus (una mica) més barats, però si els vols comprar has de pagar amb targeta, per la xarxa no s’accepta cap altre mitjà de pagament.

Ai, las! Llibertat, si, però amb condicions: Has de pertànyer al club dels que tenen targeta. Condicionaments per poder gaudir dels avantatges de l’agència virtual.

A vegades estem tan ficats en el nostre món, en el nostre entorn, que donem per fetes, per evidents, coses que potser no haurien de ser-ho: quantes vegades hem de estar donats d’alta, ser socis, pertànyer a alguna cosa per gaudir dels immensos avantatges que això ens proporciona? d’això en podem dir llibertat per escollir, o ens deixem atrapar per uns quants caramels?

A l’anterior apunt ja he explicat que últimament no he tingut ni gaire temps per escriure ni gaire temps per llegir el que d’altres escriuen. Tot i així, he anat seguint el que he pogut i també m’he mantingut al dia amb les edicions digitals dels diaris. I això, precisament, llegir alhora els meus dos tipus de fonts d’informació (els tradicionals diaris -ara “adaptats” al nou mitjà- i els nous weblogs) m’han fet constatar que em refio més de d’allò que escriuen als blocs que no pas d’allò que escriuen als diaris.

Això no vol dir que pensi que el diaris menteixen, i ara! És senzillament que llegint-los amb una mica de cura hom pot detectar molts errors o explicacions incomplertes o errònies. Per tant, la meva pèrdua de confiança no té tant a veure amb la hipotètica falta de veracitat del diari (altra cosa és la línia editorial de cada un -el seu biaix polític-) si no amb la seva falta de rigor, amb la falta de seguretat que la redacció de la notícia em produeix: ha passat quelcom, d’acord, però ha anat ben bé així, o el periodista no ha comprovat bé les dades?

Amb els blocs no em passa això: els segueixo de fa temps, i segons el que escriuen i com ho escriuen es guanyen la meva confiança, perquè demostren que saben d’allò que escriuen (1).

També cal dir que la informació que busco és diferent: en uns busco el dia a dia, què passa, en d’altres busco reflexions i opinions sobre temes que m’interessen. Però allà on els dos coincideixen (temes, articles d’opinió, reportatges), és on em decanto més pels blocs.

(1) Cosa que, segurament, no es pot dir d’aquest bloc, vès que hi farem…

La campanya de les presidencials franceses, la “política” que duen els germans KaczyÅ„ski a Polònia, les manifestacions del PP a Espanya… tothom es tanca en banda i reivindica el control fronterer, s’autoanomenen salvaguardes de la identitat nacional i defensos dels valors patris, criden a la “integració” dels nouvinguts…

Com més es generalitza el fenòmen de les migracions (no només del tercer món al primer món, també entre països del primer món hi ha moviments), més semblen tancar-se les societats receptores: aquells que com a única evolució enfront dels canvis proposen l’immobilisme semblen prosperar: és la por al desconegut, el que no ens toquin el que tenim?

Una cosa està clara, però: societat que no evoluciona, societat que acaba en l’oblit. Comencemn-nos a fer a la idea, el món s’està interconnectant, i no només amb xarxes: també es fa petit en el sentit geogràfic i humà de la paraula, i potser haurem de començar a canviar la idea que lliga una nació amb un territori (cosa que, d’altra banda, podria portar inesperats avantatges per molts).