Google treu G+ que incorpora conceptes de Facebook i Twitter i millora algunes coses, Facebook contraataca incorporant alhora millores de gestió de privacitat i amistat, Twitter per la seva banda també incorpora millores i amplia serveis…

I els usuaris cada vegada amb més opcions més semblants cada vegada. Per quina ens decidirem? Ja no sembla una qüestió de funcionaments, sembla que totes tendeixen a oferir el mateix, millorant i rebatent les ofertes de la competència: si son capaces de mantenir el joc d’igualar unes prestacions i millorar-ne unes altres, al final la decisió està en els contactes que tens a cada lloc, amb quanta gent pots parlar o seguir.

Dit d’una altra manera: si ja tinc contactes a Facebook, perquè me’ls haig d’emportar (o esperar a que arribin) a Google+? Si Facebook iguala el funcionament de G+ o de Twitter, perquè haig de tornar a fer tota la feina, definir cercles i demés? Em fa l’efecte que com que les persones som bàsicament còmodes, si ja hem fet una vegada la feina i ens hem establert a un lloc, ha de ser per molt que ens canviem. I crec que això és el que està passant entre Facebook i Google+, allò de qui pica primer, pica dos cops.

(Insistint en el factor comoditat: quanta gent treurà tot el suc possible als cercles de G+ o a les llistes millorades de Facebook? Aposto: ben pocs. La gran majoria seguiran amb les llistes de tothom, amics i amics d’amics. I tan feliços.)

La sortida de la crisi no és només qüestió de mesures governamentals i macroeconòmiques: depèn també de l’actitud de cada un de nosaltres, de petits detalls i canvis tant per a la solució com per a prevenir que se’n produeixi una altra. Si no canviem la nostra manera de fer, la d’ara serà una solució parcial.

Fa temps (no gaire) guardàvem les nostres dades (fotos, texts, documents, música) a l’ordinador de casa, al disc dur. T’identificaves a l’ordinador amb el teu usuari i allà estava tot. I, igual que tu, la resta de gent de la casa: tothom tenia un ordinador per ell, tot i que aquest sistema tenia (té) inconvenients:

• No et pots endur les dades amb tu quan marxes si no fas una còpia
• L’ordinador només el pot usar una persona alhora
• Has de gestionar tu mateix la seguretat i la permanència de les dades (còpies de seguretat)

Ara, però, cada vegada desem menys dades nostres a les nostres màquines, sota la nostra gestió directa, i ens passem al núvol: xarxes socials, missatgeries, música, fotos, dades, tot ho tenim al núvol, tot accessible des de qualsevol lloc a un sol clic. La súper-portabilitat: podem tenir les nostres dades, la nostra informació, allà on estem, sempre que tinguem una connexió a la xarxa.

Alhora, cada vegada hi ha més dispositius per accedir-hi: a banda dels tradicionals ordinadors, els smartphones o els tablets comencen a ser presents a tot arreu, el que ens facilita també la nostra connectivitat i la gran pujada en l’ús dels serveis al núvol, i cada vegada més gent té un dispositiu d’aquest tipus.

Tot sembla, doncs, més fàcil: Pots accedir des de qualsevol trasto a les teves dades en qualsevol moment, s’han acabat les còpies de seguretat o que l’ordinador estigui ocupat: ho vull, ho tinc.

És clar, sempre que tinguis un compte amb qualsevol dels proveidors de serveis (correu, música, dades, emmagatzematge, programes, etc), i sempre que tinguis un aparell per accedir-hi: els aparells ara ja no son, la gran majoria, multiusuari i per tant, cada un en necessitarà si no vols barrejar documents o vols tenir configuracions personalitzades.

S’ha girat la truita: De ser una eina que ens havia de donar llibertat, la informàtica de masses està convertint a l’internauta en un simple consumidor de serveis i aparells.

Quan les xarxes socials s’usen per coordinar revoltes contra dictadors o per organitzar campanyes i moviments d’indignats a les democràcies occidentals son eines positives, que permeten que els moviments socials s’expressin més enllà de canals establerts o fins i tot d’impediments: ens felicitem per poder-les tenir.

Quan les xarxes socials s’usen per coordinar brots de violència simultanis que porten de corcoll la policia i que desemboquen en saquejos descontrolats, ens espantem del descontrol que tenim del que s’hi cou, del poc que sabem.

És el mateix que els hi passa als dictadors que no poden controlar el que diu la gent anònimament als seus països, quan Google, RIM, Microsoft, Yahoo o qui sigui hi colabora sembla que no son més que uns venuts, però els arguments que donen son els mateixos, o molt similars, als que pot donar ara el govern anglès per sol·licitar la col·laboració de RIM per al xat de les blackberry.

No comparo, ni ho pretenc, uns governs amb uns altres, però em sembla que els mateixos arguments poden ser emprats fàcilment amb finalitats molt diferents. Pot ser ara el fet d’intentar prohibir l’accés a xarxes socials a joves que “planifiquen la violència” (1) és una mesura de contingència, o el fet de sol·licitar la col·laboració de RIM per identificar responsables d’aldarulls tenen una base d’allò més comprensible, però no son les mesures a adoptar, ni el camí a seguir d’ara en endavant: son pegats que no resolen un problema més profund.

I el problema que no resolen és el mateix que el de les banlieues franceses, per exemple: pobresa, atur, poca educació. Passa més a barris amb molta immigració? Potser és també perquè son els que més quadren amb els perfils anteriors, i no cal anar gaire lluny, a l’estranger, a buscar-ho tot això. La solució no és immediata i no es resoldrà ara, però és educació, i redistribució de la riquesa. I sí, també efectivitat policial i un sistema de justícia que funcioni, però no només punint, sinó reeducant, reintegrant. I per això cal inversió, però si ja és difícil fer aquesta mena d’inversió “preventiva” en temps de bonança econòmica, com es fa en temps de crisi? Les mesures de contenció, que poden derivar fàcilment en represives i populistes, semblen més fàcils.

Els nostres governs tenen el repte de saber reconduir aquestes situacions i allunyar-se alhora de solucions i arguments fàcils que poden ser utilitzats amb d’altres intencions en països no democràtics.

(1) Com pensen implementar aquesta prohibició? Mitjançant una ordre d’allunyament a qualsevol aparell amb possibilitat de connexió a la xarxa?

La facilitat per accedir en tot moment i a qualsevol a la xarxa, d’estar en contacte amb tothom siguis on siguis, es transforma en una tirania que ens obliga a estar permanentment connectats, pendents de la informació que ens arriba, del que ens diuen els amics, de què fan o què ens demanen: és l’atenció a qualsevol cosa i la necessitat de la immediatesa de la resposta per sobre de qualsevol cosa.

I això no ens porta res de bò, ben pensat: a banda de no permetre reflexionar moltes vegades les respostes (s’ha de respondre ja, ja, ja, proactivitat), té un efecte més pervers, i que potser no sembla notar-se tant: ens despista d’allò que fem, d’aquells amb qui estem, del teu més immediat voltant.

Vinc d’un cap de setmana on no he tocat el correu, no he tocat l’ordinador: he disfrutat del meu voltant i dels que estaven amb mi. I no he respòs el correu, no he mirat notícies, ni xarxes socials, ni twitters. Ha passat alguna cosa? No: tot està allà, esperant. No es perd res, i si no he vist alguna cosa, ja se’n tornarà a parlar, ja me n’assabentaré. Si no, no era important.

Ara per vacances es fa aquella declaració de bons propòsits de no mirar el correu o el mòbil, però perquè restringir-ho a una època de l’any, perquè no fer-ho amb normalitat? No es tracta de patir, imposar-te avui no toca i estar frisós: es tracta de saber disfrutar el més immediat entorn… Oh! ja ho fem: vacances, quan sortim… ara fem-ho a casa, on tenim el mòbil, l’ordinador o la tableta a disposició nostra només allargant el braç. Costa més, oi?

Vist això, i vista aquesta mena d’angoixa de la desconnexió… no seria bò agafar el costum d’una mena de sàbat digital voluntari que ens permetés una descompulsivització de la connexió a tothora?