El dia 26 de setembre sortia a la venda el nou diari “Público“, el 2 d’octubre “La Vanguardia” actualitzava el disseny i el format, i ara veig que “El País” també anuncia canvis per al proper 21 d’octubre, sembla que més profunds que els de La Vanguardia.

Coincidència o no, moviments preparats que cauen en les mateixes dates o bé reaccions a nous jugadors, sembla que alguna cosa s’està movent en el panorama de la premsa generalista d’abast estatal (de part d’ell: La Razón, ABC i El Mundo sembla que no canvien).

Veurem què ens porta aquest “nou” El País. De moment, però, llegeixo que diuen que

De la información sobre lo que pasa, sobre sus consecuencias y su análisis -porque cuando los datos básicos son accesibles a millones de personas vía Internet es más necesario que nunca el contexto, el análisis, la explicación- [...]

(el ressaltat és meu)

La idea és bona, a veure com la materialitzen. Vagi d’avançada que jo hi estic d’acord.

Els mitjans on-line ara tenen gairebé sempre un apartat de més informació o articles relacionats, però fins a quin punt son realment una ampliació de la informació aquests apartats?

Aquests apartats acostumen a donar un marc geogràfic de la notícia (dades del país o països implicats), i les últimes notícies relacionades amb aquell afer o amb l’entorn geogràfic, però això és suficient?

Si, per exemple, en determinat lloc passa un fet, quina informació de més m’aporta saber la capital, la moneda, el president o la població? I de les notícies relacionades, quin criteri segueixen per relacionar-les? Em seria més útil que m’expliquessin el context de la notícia, perquè es produeixen aquelles lluites i dintre de quina situació sòcio-econòmica o política s’emmarquen, però això moltes vegades no passa.

A vegades aquest suplement d’informació no es més que un miratge, perquè el que s’està donant no és una informació realment útil, és soroll informatiu que dóna la sensació de profunditat, d’estudi.

Tampoc aporten gran cosa a la qualitat de la informació els blogs dels lectors o els comentaris a cada notícia (només cal mirar per sobre els comentaris de les noticies per observar el -normalment- baix nivell de les converses -per no dir picabaralles- que s’estableixen).

Quan aprofitaran els mitjans digitals tot el seu potencial i deixaran de ser versions multimèdia del diari de paper, per convertir-se en una porta d’entrada a un món d’informació enllaçada? Quan aprendran els periodistes (o els seus caps) a usar la capacitat informativa i d’opinió de la xarxa per augmentar la nostra confiança en el seu diari, quan perdran la por a enllaçar externament per donar més informació?

En el nostre context geogràfic, els estats-nació han servit per cohesionar una societat, fer-la avançar i donar un seguit d’avantatges socials, però també han servit com elements d’uniformització i separació, imposant un seguit de fronteres infranquejables i invisibles, elements separadors que trenquen un continuum de comunicació.

Si actualment ens podem comunicar amb més facilitat que mai, podem establir xarxes socials independents de l’entorn geogràfic, i podem identificar-nos per allò que diem, i no per allà on estem, podem parlar com vulguem i redefinir-nos continuament, no comencen a perdre sentit aquests estats-nació en aquest nou context?

Si fins ara aquestes semblaven les úniques estructures organitzatives que podien donar un determinat nivell de serveis, capacitat de gestió i de govern sobre un territori, actualment hi ha d’altres estructures, nous i vells actors, que comencen a agafar pes en l’estructura organitzativa i de poder: governs locals i regionals, governs transnacionals, empreses, organitzacions sense ànim de lucre, i moviments ciutadans, per exemple, tenen cada vegada més influència en les decisions dels polítics. Alhora, la capacitat d’organització i d’adaptació dels moviments socials i el fluxe d’informació en tots els sentits fan impossible d’evitar el control i la pressió cada vegada més gran que exerceixen els ciutadans sobre els estats.

Com es poden adaptar, doncs, aquestes estructures geopolítiques nascudes fa cinc segles a la nova societat? Poden?

Potser és millor plantejar-s’ho d’una altra manera: de quina manera podem nosaltres, els ciutadans, transformar aquestes estructures, rígides i artificials? Com passar del món digital al món físic aquestes idees? És possible portar el sionisme digital al món físic o, com a mínim, part de les seves idees?

No tothom està d’acord amb els avantatges que la web 2.0 ha de portar: desplaçar el centre d’atenció dels mass-media cap als usuaris, la conversió d’aquests en plataformes d’emissió, en canals de dades, la interconnexió entre la informació produida per la gent i la intel·ligència comunitària que això pot suposar, o l’establiment de xarxes de confiança i per tant l’ampliació de les nostres fonts d’informació, entre d’altres.

Andrew Keen (AfterTV) ha publicat un manifest a la xarxa sobre la web 2.0: The Anti Web 2.0 Manifesto, on exposa el que segons ell poden ser les nefastes conseqüències d’aquest canvi.

El reprodueixo a sota, i el comento punt per punt, perquè l’autor utilitza alguns tòpics com a arguments:
(more…)

En un article a El País, Javier Rodriguez Zapatero (president de Yahoo! España), fa una aproximació a la idea de micopoder[1], que es pot definir com un desplaçament del poder des dels cercles habituals de decisió (polítics, econòmics) cap als ciutadans gràcies a les noves tecnologies.

Dins d’aquest concepte, l’autor hi barreja tant el “periodisme ciutadà”, els blogs, wikis o d’altres eines socials, xarxes socials mateixes, elements de swarming com la convocatòria d’algunes manifestacions o el poder que els consumidors poden tenir si s’organitzen per exemplificar com aquest poder (o part d’ell) passa de les estructures tradicionals a la societat.

Però tot i que en un primer cop d’ull aquesta és una idea engrescadora, serà possible?

1. Estan els ciutadans preparats per exercir aquest micropoder?

Fa falta criteri i formació, arguments i idees per sostenir les postures pròpies. Si s’avança en aquesta línea, s’ha de passar de la figura del ciutadà-reclamador al ciutadà-corresponsable. No es pot només demanar: s’ha d’explicar bé què es demana y donar solucions, si pot ser, o fins i tot formar part de la solució.

Les xarxes de confiança establertes a Internet poden ajudar-nos molt en la formació d’opinió: permeten llegir idees, discutir-les, crear debat. Però el que funciona en xarxes socials reduides, on l’element principal és la confiança en els altres membres, pot no funcionar tant bé en xarxes més grans: els mecanismes de decisió son diferents, i també els criteris d’elecció o funcionament. [2]

2. Estan els polítics preparats per compartir el poder?

Suposant que s’acompleix el punt anterior, i que la ciutadania actua de manera corresponsable, els polítics seran capaços d’adaptar-se a aquest canvi? Eines com blogs, wikis, fòrums o el senzill correu electrònic faciliten moltíssim la comunicació amb els responsables. Un weblog, per exemple, és un camí bidireccional: escrius però també ets comentat. Com encaixen els polítics aquests comentaris? Se n’hi poden fer? Aquests nous mitjans no son només canals unidireccionals (com els antics) per fer arribar el missatge del partit o les idees pròpies: son també xarxes on es comparteixen idees y on es poden demanar responsabilitats.

Encaixarà la comunicació en xarxa amb la estructura jeràrquica dels partits? Seran els partits polítics, doncs, capaços d’adaptar-se a aquestes noves formes? Ja hem vist que a l’hora de servir els seus interessos particulars (campanyes, manifestacions), tots s’han adaptat (uns millor, d’altres pitjor), a les noves tecnologies: ara han de saber començar a moure’s també en el mitjà, llegir, ser part de la xarxa.

3. No tothom està a la xarxa

A mida que el comú de la societat s’adapti més als nous mitjans, el micropoder, les noves formes de relació entre polítics i ciutadans, entre administrats i administradors, entre clients i venedors o empreses, s’anirà expandint cada vegada més. Però no hi serà tothom, sigui per circumstàncies o per voluntat pròpia, i, per tant, el micropoder només l’exerciran uns quants.

Per tant:

El micropoder pot transformar enormement la societat, les relacions entre els seus components i les seves pròpies estructures, però els individus que formen aquesta societat també hauràn de canviar: la llibertat de decisió, la elecció, implica responsabilitat.

—

[1] De fet l’article és la presentació d’un llibre: “Micropoder, la fuerza del ciudadano en la era digital”, de Javier Cremades.
[2] Mentre estaba escrivint això, m’he trobat una entrevista a Alfons Cornella on cita el tema (cinquena pregunta)