Europa promociona el multilingüisme i la riquesa idiomàtica del continent, tot i que, per raons pràctiques, l’ús habitual es limiti a unes quantes llengües de treball.

Un article d’El País fa esment a aquesta qüestió i a un estudi fet per Amin Maalouf i d’altres (versió anglesa en pdf), i ho relaciona amb la pèrdua de pes de l’espanyol enfront d’altres llengües.

La necessitat d’apropar-se als ciutadans i parlar en les seves llengües, la necessitat d’aprendre algun idioma que no sigui l’anglès per a comunicar-se (la “llengua personal adoptiva”), la riquesa cultural dels diferents idiomes del continent enfront de l’ús d’un sol idioma son fets a destacar també.

Fóra interessant que el govern espanyol es llegís atentament aquest document, no només per estudiar si s’ha d’introduir una tercera llengua als plans d’estudi, si no en clau interna.

Un estat on es reconegués de veritat la pluralitat i la riquesa lingüístiques, i on l’administració parlés en el seu idioma als ciutadans, on els polítics interioritzessin aquestes idees i no les veiessin com un problema a la unitat i a la continuïtat del mateix estat tindria molts problemes resolts amb els nacionalismes.

Actualització 3/3/2008 23:09: En Pere Quintana també parla del mateix article, però ho fa des d’un altre punt de vista: quina pot ser la solució pràctica al multilingüisme europeu?
(jo, mentrestant, m’aprofito de la seva informació i afegeixo l’enllaç a la versió anglesa de l’informe)

Via Flaneuse arribo a Remixing cities, un interessant treball on es discuteix com es poden implementar al món físic, a la nostra societat, idees, conceptes i lliçons nascudes a la xarxa.

Quina és la diferencia entre la societat que ens trobem a la xarxa i la real? La societat a la xarxa s’autoorganitza, és flexible i proactiva i busca solucions als seus problemes, discuteix i aporta, construeix més que destrueix. La societat real té un ordre imposat, inestable, que no s’adapta bé als canvis, les organitzacions i les solucions responen moltes vegades no als interessos dels propis integrants del grup social si no a les directrius donades des de la part superior de la piràmide, directrius que poden ser estàndars i suficientment amplies com per adaptar-se a diferents situacions però que no resolen realment cap d’elles.

Per tant, és hora d’aprendre de la xarxa, i aplicar solucions socials a problemes socials, el que implica una major participació de tothom.

Però es podria anar més enllà? Aplicar solucions i organitzacions de la xarxa al món real podria permetre no només trobar respostes per problemes que els serveis de la comunitat (educació, seguretat, salut, per exemple) tenen avui en dia, si no que també ens podria permetre trobar potser altres formes d’organització social, basades no en un contracte amb el que decideix la majoria, si no en un absolut respecte per l’altre i una exigència total de la nostra total llibertat, en una xarxa pròpia de confiança basada en els nostres propis interessos.

En Pere Quintana exposava l’altre dia d’una manera molt clara aquestes idees tot parlant del sionisme digital.

I jo em torno a demanar, com ja fa temps: és possible implementar el sionisme digital?

D’una banda, través de la xarxa es construeix, a poc a poc, una nova societat deslocalitzada, global i oberta.

De l’altra, els estats segueixen compartimentant el territori, dividint-lo, separant les seves ciutadanies de les altres per línies invisibles, aplicant un concepte de societat, poble o país propi del segle XIX quan el context està canviant, si no ho ha fet ja.

Com apropar el concepte de societat en xarxa als estats territorials? Com adaptar aquestes estructures geo-polítiques als canvis socials que han de venir?

Aquest és un dels primers reptes a vèncer: el pas d’unes estructures que lliguen societat i territori a unes de noves que puguin no relacionar-se directament amb un territori concret, amb unes fronteres ben definides.

Fins ara, els perfils i la manera de ser de les grans personalitats ens han vingut donats per la seva obra escrita: articles, llibres, cartes… ocasionalment, algun diari personal o la aparició d’un feix de cartes desconegudes ens han donat més llum (o més ombres) sobre el personatge en qüestió. En general, però, són textos meditats, reflexionats, fàcilment traçables i que només alguns escrivien.

Però en l’era de les comunicacions digitals i instàntanies, tot això canvia. Gairebé tothom deixa un rastre escrit, moltes vegades poc o gens reflexionat -pura brossa bítica-, en diferents mitjans, la informació es multiplica i es fragmenta, les relacions augmentes i també el rastre que deixen… com investigaran els historiadors del futur aquestes relacions, com establiran el perfil de les personalitats, com estudiaran l’epistolari digital? Hauran de repassar correus electrònics, blogs, xats, twitters, jaikus i demés? Les lleis de privacitat els ho permetran? Es trobaran discs perduts amb arxius de correus electrònics desconeguts? Com sabran quins son els missatges originals i no simples còpies o impostures?

Sigui com sigui, sembla clar que hauran de canviar la imatge de la vella biblioteca amb papers antics i llibres polsosos per entorns tecnològics: aranyes, robots, cercadors, algoritmes i filtres seran les noves eines.

En Josep Maria Quintana cita un error que moltes vegades tenim els catalans: confondre el català només amb Catalunya.

La fira de Frankfurt ha estat un aparador excel·lent per la cultura catalana, però la cultura catalana no es fa només a Catalunya, també es fa a les Illes, al País Valencià, a Andorra… i convé no oblidar-ho: la llengua i la cultura son un patrimoni comú, un element d’unió, sense cap “primus inter pares”.

El mateix ha passat amb el .cat: hi hagut gent que ha confós el .cat (sufixe de la cultura catalana a la xarxa) amb un .ct (teòric distintiu geogràfic de Catalunya a la xarxa), sigui per desconeixement, sigui interessadament, quan son dues coses ben diferents.

Separem, o si més no, no lliguem, la cultura a un únic territori.