Va haver-hi un temps en què semblava que la xarxa seria una nova frontera, un nou món esperant per ser cartografiat, una mena de república pirata de l’illa Tortuga on es podria deixar de banda el passat i buscar nous experiments democràtics, mantenir converses obertes, on no hi hauria fronteres ni les barreres del món físic.

L’anonimat que donava la xarxa permetia expressar idees que d’una altra manera no es podrien haver dit en segons quins llocs, permet el pas d’idees i la discussió lliure, el pas de material de lectura lliure de censura, vingui aquesta d’on vingui. Ben emprada, la xarxa és una gran eina per la llibertat, per la democràcia, pel progrés social arreu.

Semblava que a la xarxa podies establir un món paral·lel de discussió i millora, un espai d’aprenentatge i conversa al marge del món físic, establir una república al marge dels governs físics.

Però això ja ha passat. Va ser possible mentre Internet era el domini d’una minoria, no un servei de masses; mentre els interessos econòmics no depenien d’ella, mentre encara no estava intrínsecament lligada al món real polític i econòmic.

Ara això ja no és possible. Internet ja no és una zona temporalment autònoma (ZTA): és una dimensió més del nostre món físic; és, en gran mesura, un mitjà més de masses. I a mida que avança la monetarització de la xarxa, es baten en retirada, per pura disminució numèrica, els antics espais lliures, les antigues concepcions de la xarxa. Els nous amos dels serveis de masses imposaran la seva lògica, i els governs (alguns, no tots, uns més, d’altres menys) intentaran també aprofitar-se’n, arribant a aliances temporals, alimentades per interessos comuns vistos des de les seves òptiques particulars.

L’exemple de la censura de Twitter pot ser l’últim, però no ha estat el primer en aquesta línia (Yahoo! a la Xina, o el pas de dades d’usuaris de Google al govern americà). I en una línia convergent, l’ús del dni electrònic per part de Tuenti ens pot donar una idea de cap on van les xarxes socials per tenir-nos identificats… tot i que no cal ser tant públics: mantenint una xarxa de serveis on estàs registrat tota l’estona, els teus patrons de cerca, ús, teclejat, graf social, etc… et poden identificar sense cap problema.

S’està acabant la xarxa virtual. Benvinguts a la xarxa real.

Ja fa algun temps que diem que els serveis de xarxa social centralitzats com Facebook, Twitter, Tuenti o d’altres no son més que depredadors d’informació, trampes de mel on pengem la nostra informació de manera voluntària per tal que el propietari del servei la vengui a qui consideri, no som clients, som les matèries primes del producte que fabriquen: perfils per vendre.

Dit això, ens estranya que Twitter es plegui davant la censura, i que indiqui que podrà esborrar continguts per països? Algú creu que una empresa (i més d’aquest tamany) es vol permetre el luxe de renunciar a qualsevol mercat? Però perquè no ho van fer amb les revolucions àrabs, per exemple? Perquè el que es tracta ara és d’eliminar sel·lectivament alguns tuits, no de bloquejar el servei per tota una àrea geogràfica. L’eliminació selectiva d’uns quants tuits d’un país pot provocar protestes en aquell país, però difícilment una protesta a nivell mundial, en canvi, bloquejar tota una àrea si que provocaria un gran rebuig contra el proveïdor del servei. D’altra banda, i girant la truita, el fet de no bloquejar uns quants tuits pot provocar que se li tanquin futurs mercats, i això no ho permetrà, els diners manen. És injust? És clar. Però tenen la paella pel mànec, ara mateix. I nosaltres els la seguim deixant agafar: si no, mirem els trending topics, a nivell estatal o mundial… quin nivell!

Així, la solució no és fer una aturada d’un dia no enviant tuits, o passar-se a d’altres serveis (centralitzats també, gran encert!), la solució és usar serveis distribuïts, o tenir el nostre propi nom a la xarxa.

Però això requereix coneixements informàtics, o bé pagar per tenir un domini propi. Quanta gent està disposada a fer alguna de les dues coses, les dues o, senzillament, pot fer-les, per coneixements o despesa? No hi ha res gratis, i tot es paga. El preu pot ser la nostra informació, o la nostra llibertat, segons com. I comença a haver-hi massa ocasions en què es demana que el preu sigui també la segona opció.

Interessant comentari el que fa Alfons Puigarnau a La Vanguardia del dia 4 de gener (*) sobre el que implica, o millor dit, el que hauria d’implicar, poder tenir estudis universitaris.

Deixar anar l’epidermis

La Vanguardia (Català)
4 gener 2012

… mentalitat d’educació terciària, neocol·legial. El que serà important serà, tard o d’hora, fer un màster i posar-se a treballar tan tard com sigui possible. A mig camí, un erasmus afegiria un punt de glamur a un estudiant que no sap què és pagar-se la carrera o amb una…
Llegir més…

Estudiar a la universitat avui en dia sembla massa vegades un requisit només per accedir a una feina ben pagada (cosa d’altra banda ja no tan segura ni certa), però això és una inversió perversa dels termes: l’educació de nivell superior hauria de resultar en una formació complerta dels estudiants, amb el que això suposa no només de cara als estudis específics, si no de beneficis culturals i socials en general: obertura de ment, discussió d’idees, investigació, capacitat crítica, esperit científic i objectiu…

Quants dels estudiants surten amb aquesta formació, amb aquestes idees? Centrar la universitat en produir treballadors aptes i súperqualificats no és, en part, una pèrdua per la societat? Ho centrem massa tot en el títol i perdem de vista tot el que això implica?

(*) Requereix registre. També podeu trobar-lo aquí.

Posar una papereta dins d’una urna: sembla fàcil. Escoltar els missatges, prendre una decisió i votar. Ja està.

O no. Per què ens hem de guiar? Pels candidats? Pel seu missatge o el dels seus equips? Pels seus programes? Perquè son dels nostres enfront dels altres? I la resta? És que a més dels nostres i dels altres, n’hi ha més, i no els deixen entrar o els volen fer fora. I els missatges? Què fem, ens basem en els missatges o en el que han fet en els últims temps? Tots han tingut, tenen, responsabilitats de govern, comparem el que diuen amb el que fan? El que proposen canviar? Comparem els missatges que donen en un territori amb els que donen en d’altres?

Si intentem fer la nostra elecció en base a criteris responsables, de societat, de ciutadania, de país, de futur, d’economia o d’educació, en base a mèrits i accions i ho comparem amb el que es diu i el que es fa realment, la decisió es torna molt complicada.
Si en canvi la fem en base a criteris clàssics (la certesa del grup: els nostres o els seus) tot es simplifica: o es guanya o es perd.

La complexitat de la responsabilitat vers la facilitat de la certesa.

Cada vegada em preocupa més cap a on va Internet.

La idea inicial d’una xarxa lliure on tothom pot actuar en igualtat de condicions sembla que està cada vegada més lluny.

Aquella idea venia donada pels entorns inicials, tant físic com intelectual, de la xarxa: grups de científics acosutmats a intercanviar coneixements i idees, que treballaven des de terminals fixes.

Avui en dia, en canvi, l’entorn s’ha capgirat: s’hi pot accedir des de gairebé arreu i en qualsevol moment, els terminals son cada vegada més mòbils i ja no es concebeix una xarxa sense actors econòmics; de fet, els actors econòmics son els que concentren avui en dia gran part tant dels continguts com del tràfic.

La xarxa s’està monetaritzant a un ritme cada vegada més ràpid, i els grans actors (nadius de la xarxa, com Google o Facebook, o perfectament adaptats, com Amazon) treuen un gran profit, alhora que es converteixen cada vegada més en supernodes degut a la concentració de contingut i trànsit.

L’actiu més important segueix sent la informació, però no ja la informació que els usuaris van a buscar a pàgines diverses (enciclopèdies, diaris, blogs), sino que els propis usuaris entren de manera voluntària i inconscient, que permet traçar perfils socials i econòmics, preferències de navegació i de lectura, i, fins i tot amb els dispositius mòbils, geolocalitzar l’emissió d’aquesta informació, traçant fins i tot perfils horaris d’accés, que poden arribar a separar-se en preferències i interessos laborals i personals.

Aquesta traçabilitat i possibilitat de personalització de serveis està portant a un canvi substancial de la mateixa concepció de la xarxa i de la informació que hi trobem, cosa que, en les nostres societats hiperconnectades pot tenir també conseqüències socials i polítiques.

Una de les virtuts que sempre s’esmenta d’Internet és la possibilitat de tenir tota la informació del món a l’abast, de tots els tipus i colors, i això ens hauria de permetre veure el món tal com és, amb tots els seus matissos, opinions i visions, podriem contrastar diferents punts de vista sobre una mateixa informació i així, de resultes, fer-nos una idea més objectiva i real del que ha passat. Teòricament.

A la pràctica no és així: els motors de cerca o els serveis de xarxes socials centralitzats filtren la informació que ens serveixen, en funció de contactes, cerques prèvies, interaccions, clicks, i uns quants factors més, personalitzant els resultats, i això, que en principi sembla còmode i inocu, resulta que té una segona lectura no tan inoqüa: ja no veiem el món com és, no veiem totes les realitats, només veiem les més properes a nosaltres. I això, a la llarga, pot fer que ens pensem que el món és com nosaltres el veiem, o com el veu la gent que pensa com nosaltres; reforça la tribu, la visió particular, et tanca en una gàbia informativa.

Així, aquests grans supernodes (Google, Facebook, Twitter, G+…) donen la falsa il·lusió d’estar dintre d’una xarxa oberta, però en realitat el que creen son subxarxes tancades dintre de la gran xarxa original, son com petits forats negres d’informació que tendeixen a atrapar-nos allà dintre, i això comença a allunyar-se de la idea d’una constel·lació de llocs independents connectats entre sí que deia en començar.

No cal buscar cap explicació estranya o conspiranoica darrere d’aquest mecanisme: l’empresa filtra la informació per oferir uns resultats més adients al perfil que s’ha fet de nosaltres, de manera que si ens diu o suggereix coses que pensa que ens agraden, qui surt guanyant és ella. És, alhora, causa i efecte de la monetarització de la xarxa.

Per l’empresa pot ser correcte, per la societat pot tenir conseqüencies nefastes a mesura que creixi l’ús d’Internet com a font d’informació.

La solució és ben senzilla i coneguda: no quedar-te només amb el que et donen, cal anar a buscar la informació, mirar què diuen els altres i intentar entendre-ho i, en la mesura del possible (tecnològicament parlant) establir tu els filtres i no usar els que et dónen (o desactivar-los, si es pot).

(TED Talk via Dragoncete)