Ja és oficial: Ascó presentarà candidatura per tal que s’hi faci el famós MTC, el magatzem de residus nuclears centralitzat, un assumpte del que els mitjans d’informació n’han anat ben plens aquests dies.

I això és precisament el que em xoca: tant com s’ha informat d’actes, assembles, declaracions de polítics i contradeclaracions, de pressupostos i plans, encara continuava tenint la sensació de no estar informat del tot, de no saber pros i contres del magatzem, o del perquè de la candidatura.

Avui un amic de per aquelles terres m’ho ha explicat en quatre frases: el poble viu d’allò, de la nuclear, i té un nivell de vida gràcies a això que sobrepassa amb molt el de la zona; sí es veritat que hi ha molts càrrecs mitjans i alts de la central que potser no viuen al poble, sino a poblacions costaneres, però també és cert que la central ha donat feina a molta gent, i que noves generacions ja més ben preparades sí que opten a aquests llocs, afiançant població al territori… si fa no fa, i pensant una mica, tot això se’ns pot ocórrer. Però m’ha donat un argument que, de tant obvi, ni se m’havia passat pel cap: la central és allà, ja hi és, no la mouràn. Què vol dir això? Que, encara que no facin el MTC, la central, les seves instal·lacions i els terrenys ja estan contaminats, s’han de tancar i no deixar accedir ningú. Tant per tant, potser millor treure-li algun rendiment, no? Si parléssim d’un lloc on s’ha de fer de bell nou el magatzem, les coses serien d’una altra manera…

El President Montilla deia ahir, crec, que Catalunya ja contribueix prou en temes radiactius perquè genera el 40% de l’electricitat d’origen nuclear de l’estat, i apel·lava a una versió inversa de la solidaritat interterritorial… el que no va recordar de dir és que, tot i així, Catalunya és importadora d’energia, en consumeix més de la que produeix.

No val tampoc l’argument que el magatzem és temporal: qui mourà els milers de tones de residus radiactius d’aquí 60 anys? I el transport, els riscos i altres punts inherents a la centralització? I també caldrà repartir bé entre el territori els cèntims promesos o veure què en queda després de construir el magatzem (en Marià Hierro ho explica molt bé)…

No estic a favor del magatzem, però és curiós com quatre frases m’han permès comprendre millor els arguments de l’altre cantó. Potser no tanta política ni informació puntual, sino una mica més de fons i explicant l’entorn i les circumstàncies ens faria entendre millor les coses.

Encertadíssim el canvi que proposa en David per saber qui som: no es tracta tant de saber qui ets (estudis, feines anteriors) sino què has fet: això em donarà una idea del que em pots aportar, de la teva vàlua, del que saps fer.

Quantes vegades no ens trobem amb gent amb uns currículums impressionants, una formació que sembla fora de sèrie, i que en realitat no tenen la més mínima iniciativa o ganes de treballar?

Els títols, les feines, poden donar una idea de per a què t’has preparat, però no de que realment sàpigues fer-ho. En canvi els teus fets si que parlen per tu.

Ho veurem aplicat als currículums, a la selecció de personal? Serà el món professional capaç de passar del rànking per punts de títols, feines i càrrecs a la avaluació d’algú per allò que ha fet, pels seus mèrits? És una meritocràcia desitjable com a escala de valors professionals?

David de Ugarte fa una reflexió interessant sobre els mapes de distribució de la grip porcina: els itineraris de contagi son els itineraris que segueixen les xarxes socials (els camins d’arribada depenen d’aquestes xarxes), i els mapes lingüistics configuren xarxes, contactes i moviments a través d’aquestes xarxes.

Això es pot extendre a qualsevol altre xarxa social, i seria interessant veure com estan relacionades aquestes xarxes amb, per exemple, la immigració, com això afecta als diferents origens de la immigració de cada país, i de cada zona de cada país. Si bé la història i la proximitat lingüística i cultural (imperis passats, colonialisme) pot tenir molt a veure en un principi i a gran escala, què podriem aprendre si apliquem aquests coneixements a petita escala, si busquem les xarxes socials de cada grup immigrat? Tampoc cal gaire lluny: el flux de la immigració andalusa a Catalunya durant el segle XX és ben conegut, però mirat amb més detall segur que podem establir petits sufluxes de població d’origen andalusa a població d’origen catalana.

Conèixer aquests fluxes podria ajudar tant a evitar la extensió de malaltíes entre zones allunyades com a canalitzar, en sentit invers, ajudes o accions immediates, o a millorar condicions de vida de forma concreta, per exemple.

En un món globalitzat, el tancament de fronteres i la creació de murs no serveix per res: el coneixement i la comprensió de les diferents xarxes superposades i interconnectades és el que realment pot ajudar a millorar-lo.

Caminant per la muntanya amb la filla i un nebot ens creuem amb un parell d’excursionistes que van en sentit contrari: com és costum, ens saludem. Fa fred, ha nevat i hi ha boira, així que no hem trobat ningú més al camí.

El nebot em diu que sempre li ha estranyat que quan et trobes algú a muntanya el saludis, encara que no el coneguis de res i li intento explicar que és un costum, que és de bona educació i que no costa res, ben mirat, fins i tot pot ser una declaració d’intencions en un lloc solitari: “Hola, no pretenc cap cosa rara, segueixo el meu camí”.

Però em fa pensar: en comptes de ser estrany saludar algú quan te’l creues de front en un lloc on no hi ha ningú més, el que hauria de ser estrany és no saludar-lo.

No us ha passat mai entrar a algun lloc, dir bon dia i que es sorprenguin de que saludis a l’entrar o al marxar, per exemple? Ens creuem cada dia amb les mateixes persones pel camí, les coneixem i ens coneixen i no ens atrevim a saludar-nos (ai, què pensaran?), passes com de refilada pels llocs, entres, surts, els utilitzes i ja està.

De vegades em fa l’efecte que en aquesta època d’hipercomunicació i de noves etiquetes socials, de contacte a tota hora i sense importar la llunyania, perdem la comunicació més bàsica i més propera, la de l’entorn més immediat i més habitual.

Ens estem tornant uns animals de consum: hem passat de comprar coses que necessitem a necessitar comprar coses.

No tinc clar com s’ha provocat el canvi, però si que és un sistema pervers: tota l’economia es basa en el consum, així que quan no n’hi ha, res no funciona. Això sembla normal, però no ho és tant quan aquest consum es basa en productes sobrevaluats o no necessaris, però que entren dintre de la roda del mercat i es converteixen en peces bàsiques de l’engranatge, sense les quals res no funciona.

Un parell d’exemples: la indústria de l’automòbil i la indústria del totxo. Tota la nostra societat es basa en la mobilitat i els desplaçaments, ja siguin laborals o de lleure, l’urbanisme i les comunicacions del país es basen i alhora promouen aquest model, es pot canviar ja? O només podem aspirar a una modificació de les fonts d’energia necessàries per mantenir-lo? Alhora, el sector de la construcció ha seguit i incrementat el seu ritme de producció, devorant territori i pujant moltíssim els preus, disfressant arguments (tot són vivendes d’alt stànding, avui dia) i aprofitant-se del moment.

S’invoca el lliure mercat i el govern es manté al marge, disfressa algunes coses o ajuda al sistema: plans renove de vehicles, vivendes socials pels que no poden accedir als cars preus de mercat. Mentrestant, alguns s’aprofiten i s’enriqueixen enormement gràcies a la situació, no volen sentir parlar de regulacions o de normatives.

Mentre el sistema fuig endavant, no hi ha problema: trampejant es va fent. Però arriba un moment en què un entrebanc ho fa saltar tot, i tot vol dir TOT: la interconnexió entre tots els actors és tal que no hi ha res que no quedi tocat, d’una manera o altra.

I aleshores les empreses es giren cap al govern: plans d’ajudes, tancaments, expedients de regulació d’ocupació… Els problemes afecten també a les indústries proveïdores, la taca s’estén: el que era un problema econòmic pot esdevenir un greu problema econòmic i social.

El govern ajuda a les empreses (quina altra cosa pot fer?): ofereix cèntims, proposa plans alternatius, disminueix la despesa i promou l’obra pública per mantenir ocupats els constructors… i demana als ciutadans consumir per generar ocupació.

Arribem al punt inicial: El sistema ens fa consumir, i hem de consumir per mantenir el sistema.