L’Arnau comenta un tema interessant, el de l’ús del software a l’Administració Pública i com aquest pot fer que els ciutadans tinguin més control sobre les seves dades (dades gestionades per l’Administració però que ens pertanyen a cada un de nosaltres).

Moltes vegades quan parlem d’usar software lliure a l’Administració pensem en màquines amb Linux, servidors Apache, Open Offices i coses per l’estil, és a dir, el que un posaria a una oficina normal i corrent. I és un començament, un bon començament, però caldria anar més enllà.

L’Administració gestiona uns volums de dades molt grans, mou molta informació, i executa alhora molts i molt diferents processos que es gestionen mitjançant programes específics. Aquests programes acostumen a ser o bé desenvolupats pels propis serveis informàtics de cada Administració o bé per empreses de software que tenen programes més o menys generals que s’han d’adaptar a cada cas. I, tot i que cada Administració té les seves particularitats, dins del seu àmbit (local, autonòmic, estatal) cadascuna d’elles fa coses molt similars: tots els ajuntaments han de gestionar tributs, atorgar llicències, tramitar informes, fer decrets… variarà la forma i el color, els passos d’una banda a una altra, però els conceptes són gairebé els mateixos. I tots aquests tràmits iguals en concepte però diferents en forma s’implementen en cada cas partint gairebé de zero o bé adaptant programes que s’han comprat prèviament.

No seria un gran avantatge disposar d’un repositori de codi útil per a les administracions, generat per elles mateixes, obert a tothom, on hom anés incorporant les diferents millores que s’anéssin fent (nous processos, adaptacions a lleis…) Si cada Administració es gestiona les dades de forma diferent, no es pot generar un software que sigui la capa intermitja, que s’entengui amb diferents bases de dades per sota i que permeti definir diferents tràmits, documents, plantilles, processos i informes per l’altra banda?
(more…)

Una mica tard, però més val tard que mai:

El presidente francés, Jacques Chirac, ha querido poner la nota en el aspecto social de la crisis que afecta al país desde hace dos semanas, y sin olvidarse de recordar que su prioridad sigue siendo reestablecer el orden, ha centrado su discurso televisado de esta noche sobre esta “profunda enfermedad” en la forma de atacarla de raíz, luchando con los principios fundamentales sobre los que se construye la nación contra la discriminación y la pobreza, y sobre todo contra la que afecta a los jóvenes en los barrios marginales de las grandes ciudades.“Cualquiera que sea su procedencia, todos son hijos de la República”, ha señalado Chirac en su alocución contra el “veneno” del racismo.

Chirac anuncia un plan de integración social para 50.000 jóvenes de entornos marginales - ELPAIS.es - Internacional

Llàstima que per això hagin hagut de passar 17 dies de destrosses, on qui més ha rebut han estat els mateixos habitants dels barris on hi havia problemes, en Sarkozy hagi deixat anar la vena populista declarant que els estrangers implicats seràn expulsats (tot i que ara ho disfressi com un “simple procediment administratiu”) i ara ja fins i tot la ultradreta francesa tregui el cap tranquilament aprofitant l’ambient…

Està bé també que ara pensin en mesures socials per resoldre aquest problema i evitar-ne d’altres i entoni un mea culpa per part de la república, que no ha sabut cuidar dels seus fills, però això no ho podien haver fet fa uns dies? És a dir, a més de policia i mà dura, no es podien acompanyar des d’un inici d’altres mesures, no es podien fer des d’un inici altres declaracions que no les de carregar-ho tot a les esquenes de “provocadors”?

Perquè sempre s’ha d’esperar a que passin aquestes coses? Perque sempre es va tapant tot fins que finalment peta i després arreglem-ho abocant-hi cabassos de diners i recursos brutals que potser uns anys abans no haurien d’haver estat tants i haurien evitat també molts problemes i sofriments?

D’altra banda, quines conseqüències positives pot tenir aquesta revolta? Si es tiren endavant aquestes mesures per zones marginals, i s’aconsegueix rehabilitar-les o millorar-les, no només s’haurà arreglat un problema social latent al país veí, segurament millorarà tant la vida de moltes persones, el seu dia a dia, com la seva esperança en un futur millor. Ja sé que això pot semblar molt cumbaià, però que és viure sense esperança en un futur millor? De moment, però, ja s’està parlant, a bastament, dels temes de la immigració, de la integració i de la integritat de la societat francesa, dels valors de la república, del classisme latent… I no estarà de més veure que en treuen, de tot això, perquè son temes que ens afecten a tots.

En un correu que m’ha arribat trobo un parell de frases sobre la premsa:

“The superficiality of newspaper coverage is without excuse; public characters appear as on a child’s drawing, two-dimensional and without perspective. All that is lacking is the childish charm. That is not the fault of the reporters but of their employers, who will neither invest in thorough reporting nor even sanction it, because it might disturb their own concept of the world they live in.” — A. J. Liebling, The Wayward Pressman

Over the last 50 years or so, though, journalists have fallen on the integrity index, in part because of television (it’s pretty hard to be a journalist when you can’t write three consecutive sentences and have to condense a story into a 20-second item before cutting to Joe on sports); in part because people don’t read (newspaper circulation in the US has been steadily dropping, and reporters don’t get paid that well); and in part because getting a story, even if it’s just the regurgitated pablum offered up at a staged news conference, is more important than getting THE story, which is usually real work — the regurgitation is where the buffet is, but identification of the pablum isn’t a consideration.

Té raó l’autor quan fa la diferència entre explicar una història i explicar LA història, és a dir, explicar allò que ha passat no només referint-se als fets ocorreguts o al que dóna una agència de notícies, sino donant tota la informació que hi hagi a l’abast, des de la relació amb altres fets fins a l’origen d’allò que ha passat, passant per dades estadístiques o de situació, per poder donar una visió de conjunt de tot plegat.
(more…)

Moltes vegades es confón el fet d’instal.lar software lliure amb un cost zero d’instal.lació del mateix. Després, quan es veu que això no ha de ser així, que potser hi haurà d’haver una inversió en formació o bé en la instal.lació i el manteniment del sistema, les cares canvien: Quin avantatge té instal.lar software lliure si al cap i a la fi també haig de pagar?

Suposant un equip d’oficina normalet (sistema operatiu més suite ofimàtica, per exemple) els avantatges no són només de la inversió inicial (cost elevat versus cost zero o cost molt reduit), sino de compatibilitat entre diferents eines, llibertat d’elecció, possibilitat de millora del software, adaptació del mateix, apart del que suposa, conceptualment parlant, el fet de poder disposar i modificar un mateix de les eines amb les que accedeix i gestiona la informació pròpia.

Però tot i així s’ha de pagar. I és que potser amb software privatiu no es paga? No es fan cursos de formació, externalitzacions de manteniment, projectes clau-en-mà? Quina diferència hi ha?

Imaginem que necessitem un cotxe. Tenim dos possibilitats d’aconseguir-ne un:

• Anem a una tenda on ens venen un cotxe ja fet, acabadet, i pel qual hem de pagar tots els extres que hi posem. A més, aquest cotxe només s’alimenta a les benzineres de la pròpia companyia que el fabrica. Això sí, sortim de la tenda amb el cotxe en marxa.
• Anem a un lloc on podem aconseguir les peces de franc. Tenim diverses possibilitats:
• Si som manetes i ens agrada la mecànica, podem muntar-nos-el nosaltresamb tots els extres que volguem posar-hi. La única inversió és la del nostre temps.
• Si no som manetes, o no tenim temps, contractem un mecànic perquè ens el monti amb els extres que li diem. La inversió feta ara és la factura del mecànic. Les peces, però, segueixen estant allà, així que el dia de demà hi podem afegir més extres, i, a sobre, hem pogut controlar tot el procés de muntatge i aprendre’n.

Aquest cotxe ens l’hem fet al nostre gust i pot repostar a qualsevol benzinera.

En el primer cas, el cost inicial ha estat molt més elevat que en els altres dos (mà d’obra, materials, instal.lació del extres… buf!). A més, sempre que volguem afegir-hi alguna cosa, o canviar la tapisseria dels seients, per exemple, haurem d’anar al fabricant i comprar-li les peces a ell o bé que ens ho faci ell directament, si és que es pot fer (o bé vol fer-ho). I ningú no ens assegura que no tregui un nou model de cotxe amb seients nous, i per tant les fundes dels nous ja no aniràn bé pel nostre model vell (per exemple), o que deixi de donar suport al model vell…

En el segon cas, com que les peces estan sempre disponibles, podrem afegir o canviar el que nosaltres volguem, i fins i tot podem millorar nosaltres mateixos el nostre cotxe (o fer que un mecànic ens faci una peca nova a mida)

Segurament, si les coses fossin així, la gran majora de la gent es decantaria per la segona opció. Perquè pagar més per un cotxe estàndar i totalment immodificable quan en puc tenir un altre de totalment personalitzat i modificable i molt més econòmic? Perquè pagar per un software privatiu que es tanca en ell mateix, quan en podem tenir un altre d’igual (o més) qualitat i que a sobre el podem controlar?

Nota: Aquest apunt ha sortit a partir d’una conversa amb un company de feina. Després, en redactar-lo, m’he adonat que s’assembla a la paràbola que fa en Neal Stephenson a “Al principi fou la línia de comandament”, al capítol 2, Descapotables, tancs i batmòvils.

D’on han sortit els suïcides de Londres?

Ara ja se sap que els suicides dels atemptats de Londres eren gent nascuda al país. Gent que ha crescut dins la societat a la que ha atacat, amb una vida aparentment normal, apreciada per la seva comunitat, integrats al veïnat, amb contacte (o vivint) amb la seva família, joves, sense problemes econòmics i amb perspectives de futur. Aquesta imatge no ens quadra amb la (tòpica) del terrorista que prové d’un país musulmà empobrit o en guerra, i que s’amaga entre la comunitat immigrant del seu pais.

Com és doncs, que s’ha convertit en terroristes suicides? Com és possible que algú que creix entre nosaltres canvii radicalment i pugui arribar a fer això?

Si ens ho mirem únicament des d’aquest punt de vista, des de la perspectiva d’un occidental, no hi trobem gaire lògica, no entenem el canvi. Centrem-nos, però, en el canvi d’aquestes persones. Han passat de ciutadans normals (més o menys conflictius), a obeir cegament un mandat, sense qüestionar-lo.

Que no és potser això el que passa amb els adeptes de les sectes? Que no passen de tenir una vida corrent, en societat, a aïllars-se, o relacionar-se només amb la gent del seu nou grup, a fer cas omís de veus fins aleshores amigues? En els cassos més comuns, aquesta gent restaven “segrestats” pel nou grup, i hi treballaven cegament, o hi donaven tots els seus cèntims, els seus ingressos… Però també hi ha hagut casos molt més preocupants, que han passat d’aquesta ratlla, com els atacs al metro de Tòkio al 1995 d’Aum Shinrikyo, o bé el suïcidi col.lectiu a Guyana del Temple del Poble, al 1978.

I si amb aquesta gent s’està seguint les mateixes tècniques? Usant adeqüadament situacions d’exclusió social, o de determinada marginalitat, o de pertenencia a un col.lectiu concret, i tocant punts sensibles segons el context (tradicions culturals, sensacions de persecució, cerca d’una identitat diluida en el nou lloc), no es poden crear condicions favorables per a la receptivitat de determinades idees? I si aquestes idees es van subministrant gradualment, es va teixint una xarxa cada vegada més trenada, no pot fer variar la percepció de la realitat d’una persona?

I si a això hi sumem una visió redempcionista del sacrifici personal (elevat a la seva màxima expressió), quina millor manera d’autoafirmar-se dintre del nou grup que sacrificant-se per ell o pels ideals que proposa?

No estic dient, però, que calgui interpretar que els suïcides de Londres són unes pobres víctimes enganyades per despietats enemics de la societat occidental, ni molt menys. Però si que caldrà vigilar i atendre molts més punts dels que es pensava. La resposta que cal donar no és només militar (això ja està clar no funciona) i policial (prevenció, investigació), sinó que també cal donar una resposta social, tant a nivell de de l’administració com de la societat civil: erradicació de bosses de marginació, obertura de mires envers els immigrants, per exemple, però també ajudes de desenvolupament als països més afectats: educació i sanitat, si, però també un futur possible: desenvolupament, treball, democràcia.

Altra problema és que en molts d’aquests països els que haurien de gestionar aquestes ajudes son els primers interessats en que la situació (la seva situació) no canvii. Però això ja hauria de ser un altre apunt…