Tot aquest escàndol ara de l’SGAE no em fa més que pensar en com està el sistema de malalt, de podrit. I està tan podrit que ni reconeix la seva pròpia podridura: no és capaç d’actuar contra corruptes, aprofitats i demés de manera efectiva, de refusar-los. Simplement, viu amb ells, com una mena de simbiosi.

No és aplicable, aquí, allò de l’alarma social? Quan hi ha un reguitzell de notícies similars, arreu i a tothora, és un molt mal símptoma, i la gent ja està dient prou d’una manera molt clara.

O potser en comptes d’alarma social hauríem de parlar de cansament social. I d’aquí se’n deriven moltres altres coses: desafecció, indignació. Com no entendre i coincidir amb els motius inicials del 15M?

Vénen ganes de demanar càstigs exemplars, exemplificants. Però ben entesos. I que no siguin excepcions, si ho són no seràn més que part de l’espectace de la simbiosi. I reclamar una actitud exemplar de polítics i persones públiques implica, no ho oblidem, que tots la tinguem. No val aplicar la llei de l’embut, aquí, o tornarem al punt d’inici.

Ens hi posem? Tots, vull dir.

En Pere ha publicat dues petites joies sobre la convivència entre religió i ciència, que partint (sembla) de punts de vista contraposats, es complementen meravellosament:

• El científic no pot deixar perdre la capacitat de sorprendre’s, de trobar coses més enllà del seu coneixement.
• El religiós ha de veure el món com és, no interpretar-lo mitjançant el dogma i la literalitat.

Tancar-se en les pròpies idees i visions del món, voler que tot quadri amb les nostres idees preconcebudes, ens allunya de poder veure les coses com realment són: un conjunt inabastable, pendent de descobrir gairebé en la seva totalitat, i amb múltiples lectures, però a diferents nivells.

- Tuf, ¿por qué la gente actúa siempre como si fuera estúpida?

(Los viajes de Tuf, George R. R. Martin (Zeta Bolsillo, 2009), pàg. 358)

Al respecte de perquè la gent no fa cas de veritats òbvies, però incòmodes, i opta per solucions fàcils, però dolentes al final.

Ahir em demanava perquè els soldats d’un país desèrtic com el Iemen porten uniforme de camuflatge de color verd… però potser tampoc no cal donar-hi gaires voltes: hi ha exèrcits que no son pas per defensar el país o per combatre en guerres, son exèrcits que serveixen únicament per controlar el país, per sotmetre’l a la voluntat del govern. I per això no cal gaire camuflatge, més aviat al contrari: com més es vegi la presència militar, més clar queda qui porta les regnes.

Aznar critica la intervenció contra Gaddafi i l’anomena amic d’Occident. Incorrecció política, falcó de dretes, visió restringida, xoc de civilitzacions a destemps, defensor de la cristiandat i la moral occidental… posem-li els adjectius que volguem.
Però el que fot és que a aquest home, dient aquestes bajanades, se li està pagant un sou d’ex-president gens menyspreable, i, ens agradi o no, en certa manera representa l’estat espanyol, i per tant, als espanyols.
No es podria establir alguna mena de criteri per, com a mínim treure pensions per dir burrades? (ep, d’aquest i de qualsevol altre per l’estil) Cornuts i pagant el beure. Bravo.