Avui, en passar davant dels Jutjats de Terrassa, em trobo un seguit de gent que es manifesta demanant que s’aturi l’empresonament d’en Franki, condemnat a dos anys i 7 mesos de presó per despenjar una bandera espanyola de l’Ajuntament de la ciutat durant la festa major del 2002.

Em sona el cas, busco informació i no en trobo gaire (1) , algú diu que els joves varen anar contra la Policia Municipal per poder despenjar la bandera, d’altres diuen que va ser la Policía qui va carregar violentament contra els joves (1, 2), ho comento amb companys i em diuen que si, que la cosa sembla que no està gaire clara.

Aldarulls i brega amb la policía apart (caldria veure versions), a mi no n’entra al cap que es pugui condemnar a algú a dos anys i escaig llarg de presó per despenjar una bandera, en aquest la espanyola. Tant significa aquest tros de drap? No hi ha coses més importants?

No entenc que per despenjar una bandera et caigui això, o que per molestar a la SGAE et pugui caure també una de bona i que, en canvi, per robar, matar, apallissar o coses per l’estil les penes siguin a vegades de “pena”. En quina mena de legalitat ens estem movent que es permeten aquestes coses? Diu que els jutges es limiten a aplicar les lleis aprovades pel govern. Potser si que en part és veritat, això, però ahir mateix escoltava un fiscal comentar (arrel de l’alto el foc d’ETA) que els jutges poden decidir també la gravetat o no de la pena en funció de la situació social (és allò de l’alarma social?), si és així, quina gravetat pot tenir que es cremi una bandera, en el comú de la societat? O es que aquest jutge va tenir una visió particular de la societat i és la que va aplicar?

Si no ens equipem amb unes lleis més justes no anirem enlloc. Si no deixem enrere conceptes decimonònics de patria, religió, rei, exèrcit i d’altres i ens aferrem a uns conceptes que cada vegada són menys vàlids tal i com s’entenien fins ara, no anirem enlloc, el sistema judicial es quedarà enrera, petrificat i cada vegada menys valorat per la societat.

Necessitem lleis més justes. I jutges capaços d’aplicar-les.

——————-
1. El Diari de Terrassa no té edició on-line, que jo sàpiga.

Recordo l’anunci d’una campanya per televisió on a uns pares el metge li comunica els problemes que pot tenir el nadó el dia de demà: pot ser discriminat, no aconseguir els seus objectius laborals, tenir un sou més baix del que li pertoca i no sé quantes coses més. Els pares, angoixats, demanen què passa. Res. Només que la criatura serà una nena.

Em va impactar molt. Que avui en dia encara s’hagin de fer campanyes d’aquest estil és una cosa que ens hauria de fer vergonya, als homes. I encara ens hauria de fer més vergonya que n’hi hagi que ho ignorin o ho menyspreïn per pur egoïsme i comoditat, doncs la raó no pot ser una altra.

És molta la feina que queda per fer, i molt poques ganes de fer-la per part de massa gent.

Miro la meva filla de tres anys i penso en això. A casa l’eduquem en valors d’igualtat, tots, homes i dones, tenen els mateixos drets i les mateixes obligacions. Però que passarà el dia de demà? Què passarà si surt a buscar feina i no la contracten perquè està en edat de tenir fills i això implica una baixa per l’empresa? Què passarà si fent el mateix que un altre cobra menys?

Què haig de fer? Educar-la en la igualtat i prevenir-la del que es trobarà? “Mira, filla, tot això està molt bé, però per tu i la teva parella. A la feina, a la societat, funciona d’una altra manera.”

Jo no ho vull, per ella. Ni per cap dona. Però no han de ser només elles les que lluitin i ho recordin.

Arrel de l’assumpte de les caricatures, vaig llegir ahir un post del blog d’en Vicent Partal on s’alegrava de la feina feta i dels ponts que es podien crear entre persones i cultures parlant tranquilament. Alguns dels comentaris del mateix post, en canvi, eran una altra cosa. Una de freda i una de calenta.

I en aquest mateix blog, m’he trobat un comentari que també està publicat com un post a un altre blog, i que parla de la intransigència (o dels intransigents, en aquest cas).

L’argument que empren uns i altres és tant parlar de la intransigència dels altres com de les manifestacions extremes de protesta o de salvatjades que es fan en nom de la religió, i aquest és un argument que no és vàlid i que a més es pot girar en contra d’aquell que l’empra.

Aquells que fan comentaris com els del post d’en Partal es queden a la superfície, només veuen les manifestacions amanyades dels règims corruptes de països musulmans i la mescla barroera entre religió, nacionalisme i atac del món occidental en vers les seves cultures, sense ni adonar-se’n fan el joc als grups interessats en atiar aquests focs per seguir instal.lats al poder o per aconseguir els seus objectius, i no ajuden pas a l’islam moderat, al que es pot sentir ofès o dolgut per aquestes imatges però que no protesta d’aquesta manera…

Al comentari al que feia referència abans (i al seu bloc) en Jordi es demana:

Aixó nomès porta a respectar els intransigents. Intrasigents no fumadors, intrasigents vegetarians o intrasigents religiosos.
Si jo convido a amics a sopar i un es vegetarià, tinc que castigarme a mi mateix menjant vegetarià? O amb fer-li verdura nomès per a ell ja es correcte?
I si algun amic no beu vi, tampoc hem de beure vi els demés?
I si el amic no beu vi per asumpte religios? No podem beure vi ningú i es pot sentir ofes si posem el vi a taula?

Jo crec que és tant senzill com que si l’amic no beu vi, no li ofereixis, però tu i els altres en podeu beure. El que no estaria bé es dir-li que els que no beuen vi son tontos. Però no és només una via unidireccional. L’amic també ha d’ entendre que si ell no vol beure vi, n’hi ha d’altres que si que ho fan. I no crec que sigui més complicada la cosa.

I, com diu en Jordi, parlem dels dibuixos. Parlem de les representacions del profeta: no és veritat que els musulmans tinguin prohibit dibuixar cap profeta, turcs i perses (els actuals iranians) ho han fet al llarg de la seva història, en canvi altres interpretacions més rigoristes no ho deixen fer o el pinten amb la cara esborrada. Però si (alguns) d’ells no el pinten, vol dir que nosaltres no el podem pintar? És clar que no! Però de pintar-lo o dibuixar-lo (encara que sigui en caricatura) a dibuixar una imatge amb cara de mala llet amb un turbant que és una bomba hi ha un tros, és buscar la provocació.

No justifico accions que no comparteixio, ni interpretacions rigoristes de la religió (de cap religió) ni caic en la postura innocent de pensar que tot és culpa d’una broma mal entesa. Hi ha política, molta política, al darrere, i precisament per això el que no cal ara és posar encara més llenya al foc.

El que cal fer és intentar comprendre què ha passat, i mirar als altres i parlar de tu a tu, buscar interlocutors. Si més no, és el que jo crec.

Per si hi esteu interessats, avui El País ha publicat un parell d’entrevistes, amb en Günter Grass i amb en José Saramago sobre aquest tema.

Segueixen les reaccions violentes al món musulmà per la publicació de les caricatures de Mahoma a un diari danès. Es cremen ambaixades a Damasc i a Beirut, aldarulls violents a l’Afganistàn, a Somàlia i Indonesia i manifestacions populars arreu del món musulmà, s’anuncien boicots comercials, es tanquen representacions diplomàtiques o es posen en estat de màxima seguretat d’altres legacions. I a ciutats del món occidental també hi ha hagut manifestacions pacífiques de musulmans en contra de la publicació dels dibuixos.

La Unió Europa diu que els atacs contra ambaixades dels països membres són “inacceptables” però, mentrestant, diaris europeus segueixen publicant els dibuixos causants dels problemes i el diari danès que els va publicar per primer cop ha demanat disculpes per ferir sensibilitats però no ha reconegut cap culpa ni s’ha fet enrera.

S’havia de fer enrera el diari? S’ha de demanar perdò per ferir sensibilitats religioses? Fins on arriba la llibertat de publicar qualsevol cosa? És ètica la postura europea de demanar calma, queixar-se pels atacs a ambaixades i deixar que es segueixin publicant els dibuixos?

No tinc gaire clares les idees, ara mateix. Si bé trobo que la reacció violenta de molts musulmans és exagerada, també entenc que es sentin ofesos pel que alguns dels dibuixos impliquen. D’altra banda, tampoc no crec que sota la bandera de la llibertat d’expressió es pugui publicar qualsevol cosa. No estic parlant ni de censura governamental ni d’autocensura dels mitjans, parlo, senzillament, d’un codi ètic (deontològic?) respectuós amb les idees dels altres: entenc que, a partir de cert punt, les bromes o ironies poden deixar de fer gràcia per passar a molestar. El problema d’això és com establir la divisòria, quan es pot publicar quelcom que no molesti a ningú, o si es pot publicar allò que només molesta a uns poquets, o es publica el que es vol peti qui peti: quantes vegades no hem vist que, sota la bandera de la llibertat d’informació, s’ofenen sensibilitats, s’invadeixien intimitats o s’aprofita per atacar a d’altri. Potser aquest cas ens serveixi als europeus (o a alguns mitjans) per pensar sobre aquestes qüestions, no tant de què es pot parlar sino com es pot parlar d’alguns temes.

Fet i fet, si volem respecte, també l’hem de tenir envers els altres. I, per si no ho havia dit, respectar als altres no vol dir fer els ulls clucs.

Altra cosa és la instrumentalització que d’aquests fets estan fent governs o grups d’interès de països musulmans, demanant intervencions dels governs occidentals o del propi Vaticà, queixant-se de la llibertat d’expressió mal entesa (ells!) i aprofitant per portar l’aigua al seu molí. No entenen, ni entendran, de què s’està parlant a Europa, què debatem nosaltres, i volen que apliquem aqui els mitjans que ells emprarien allà.

I, governs i manifestacions apart, és a dir, fora de les càmeres, d’allò que porta la premsa, què es parla al carrer? Quin debat hi ha? Els blogs [1] ens poden ajudar també a fer un cop d’ull.

[1] Via Vilaweb, i sembla que els destinataris se n’han fet ressò.

Últimament he parlat tant de Rojo com de SearchFox, dos serveis on-line de lectura de feeds. Si bé a SearchFox en un principi parlaven molt de les novetats i les utilitats que havien d’incorporar al servei, últimament no s’havia renovat res (tot i que el servei funcionava correctament), i fins i tot havia deixat de rebre el missatge informatiu periòdic.

Ara, però, he rebut un altre missatge de SearchFox. Lacònic i explicatiu:

SearchFox Users,

Thanks for all your help in making SearchFox what it is. We have enjoyed providing this service, and hope that you have enjoyed using it. Please export all of your links and an OPML file with your RSS sources before the site shuts down. In accordance with our privacy policy, we will delete all personal information on January 25 after we shut down the services.

I ja està. Apanyate-les com puguis i busca’t un altre servei.

No em queixo, ni molt menys, de que tanquin el servei i fora, estan en el seu dret, era un servei gratuit, i no puc reclamar-los res. Suposo que devia ser, entre d’altres coses, un experiment (SearchFox té diversos serveis a la web) que no haurà funcionat com calia o ja hauran extret els resultats o afinat la tecnologia que volíen…

No, la qüestió és que aquesta manera de finalitzar tipus si-t’he-vist-no-me’n-recordo m’ha fet pensar en com de necessari és que nosaltres poguem tenir el control i no haguem d’estar a expenses dels serveis que algú altre ens vulgui oferir. Avui ha estat un servei de lectura de feeds gratuit, demà pot ser que et facin pagar per la lectura de documents d’antigues versions del programa que tu uses habitualment (o que no tinguis suport per a llegir antigues versions i no tinguis documentació per descodificar els documents), o que una administració estigui pendent dels “capritxos” d’una empresa.