La xarxa ja no és la gran conversa global que havia de ser.

Web 2.0, xarxes socials, microblogging, agregadors de notícies… informació i contacte a tothora, sempre disponible per consumir, sí.

Quina porció d’aquesta informació és original? Moltes vegades sembla que la informació inicial que es publica en un lloc es difón repetida fins a la sacietat: això té l’avantatge de la rapidesa, la immediatesa, però fins a quin punt això no ens priva de criteri i de reflexió? Molts mitjans suposadament seriosos s’han apuntat a la moda de la repetició sense criteri, i això devalua la qualitat de la informació oferta: qui contrasta allò que arriba, si s’ha de ser el primer en publicar-ho?

Els particulars rebem/llegim una informació important i la publiquem al blog, a facebook o la retweetem sense més, o bé expliquem que ara anem a fer un cafè o que hem anat d’excursió, suposadament al nostre cercle d’amics, realment gairebé a tot el món.

Quines conseqüències tindrà aquesta manca de reflexió, aquesta abundància d’informació repetida i moltes vegades sense substància? Quants metres cúbics de bits haurem de remoure en el futur per trobar informació i reflexions originals? Què diferenciarà uns mitjans d’altres, unes persones d’altres?

Em demano si, en comptes de conquerir-la, no estarem idiotitzant la noosfera.

Camino per boscos obagosos, xops i curulls de molsa, pujo a cims ventosos, passejo per clarianes solejades, m’enfilo als roquissars, deixo que el sol m’escalfi i que el vent em parli…

Cerco el refugi dels espais oberts, la companyia de la solitud; intento fugir dels dubtes, d’allò que m’atenalla i m’empresona.

Però no puc.

Com fugir de tu mateix?

Quan hom parla de la gestió de projectes, el primer que vé al cap son dates d’entrega, pressupostos, anàlisis, proves, terminis, documents i tot un seguit de tècniques i mecanismes per controlar i garantir que la feina es fa ben feta minimitzant despesa i temps d’execució.

Una part integrant molt important d’un projecte es l’equip que el duu a terme i, liderant l’equip, el cap de projecte, que en una visió molt simplista es podria veure com el que planifica i controla, i poca cosa més. Però potser la tasca més important que ha de dur a terme el cap de projecte és la direcció dels components de l’equip, per exemple:

• conèixer els integrants,
• els punts forts i dèbils de cada un,
• com integrar-los i minimitzar friccions,
• com sumar esforços,
• comunicar i no amagar res,
• potenciar la dinàmica de grup,
• com reconèixer les habilitats de cada un i potenciar-les en benefici del grup

En definitiva, com fer un grup compacte que treballa amb un objectiu comú, dintre de la feina que a cadascú li pertoqui.

Vist així, la figura del cap de projecte se m’assembla molt, molt, a la figura del mumi en una xarxa social: més que el cap d’una estructura piràmidal, és el node central d’una xarxa.

Henry David Thoreau va escriure a “Walden o la vida als boscos” [1],[2]:

Els nostres invents solen ser joguines boniques que ens distreuen l’atenció sobre coses serioses. No són res més que mitjans millorats per arribar a un objectiu que no ho és, de millorat, a una fi a la qual és massa fàcil arribar, tal com les vies uneixen Boston amb Nova York. Tenim molta pressa per construir un telègraf magnètic de Maine fins a Texas, però pot ser que Maine i Texas no tinguin res important a dir-se. [...] Com si l’objectiu principal fos parlar ràpid i no pas parlar amb sentit comú.

Reflecteix amb una precisió sorprenent el que passa en el món de la comunicació: nous dispositius, nous mitjans, nous canals… però és realment el que es diu interessant? No és una simple repetició d’allò sentit o de tòpics? Tenim tanta necessitat de comunicar i de parlar? I quan escoltem i pensem?

Ho va escriure al 1854 i encara és vàlid.

Les representacions gràfiques de la informació sempre tenen una lectura més enllà de la purament funcional. La estètica associada a qualsevol representació pot ajudar moltíssim tant a la comprensió de les dades com a la visualització dels conceptes que es vulguin destacar, facilitant d’aquesta manera la explicació d’una idea, o fins i tot, millorant la comprensió d’una realitat.

Per posar alguns exemples:

• La planta, alçat i secció d’un plànol ens pot ajudar a fer-nos una idea de com serà l’edifici i pot donar una informació tècnica molt precisa, però una perspectiva caballera o una isòmetrica ens farà veure molt més ràpidament els volums de l’edifici, la seva imatge final.
• El plànol d’una ciutat ens mostra com es distribueix aquella ciutat pel territori, però res més. Si a sobre hi dibuixem informació sobre els fluxes de transport, o sobre la distribució i usos del territori, comprendrem molt més bé com funciona aquella ciutat.
• La relació de diferents tipus de dades inicialment no relacionades sobre eixos geogràfics o temporals ens pot fer veure les relacions ocultes entre ells, les influències mútues o les dependències que existeixen.

Em meravella com una cosa tan (inicialment) simple com la estètica i el disseny poden ajudar a comprendre millor tot allò que ens envolta, com un disseny pot incorporar en base al grafisme molts més elements que la informació purament gràfica, i això ho podem trobar en un esbòs a ma alçada del plànol d’un edifici fins a la visualització en 3D del flux de tràfic sobre els carrers d’una ciutat, georeferenciant els fluxes de dades, de diners o de persones entre territoris o dibuixant mapes conceptuals d’idees.

Estem en una època d’informació purament visual, diuen. Ben posada, doncs, la informació gràfica pot ser tan forta com la paraula.