Un parell de definicions:

• .cat: opció que representa una llengua i una cultura vives, que en un món canviant i en xarxa es demostra cada vegada més interessant: deslligada d’un territori concret, a aquesta cultura s’hi pot pertànyer per voluntat, t’hi pots identificar si tu vols. No discrimina si ets del nord, sud, llevant o ponent, actua en xarxa i accepta les diferències. Es pot identificar en uns determinats àmbits territorials, però no amb línies exactes.
• .ct: opció que representa un territori ben definit, amb uns límits ben marcats i políticament independent. Sobre aquest territori hi actua un estat (amb tot el que això comporta, de bò i de dolent), però no implica el predomini d’una llengua concreta. Es més, la llengua del territori no ha de ser la original

A vegades em plantejo quina de les dues opcions representarà millor el futur de Catalunya. Un poble, o un estat? Els pobles poden transformar-se i donar lloc a d’altres, els estats acaben desapareixent.

En el nostre context geogràfic, els estats-nació han servit per cohesionar una societat, fer-la avançar i donar un seguit d’avantatges socials, però també han servit com elements d’uniformització i separació, imposant un seguit de fronteres infranquejables i invisibles, elements separadors que trenquen un continuum de comunicació.

Si actualment ens podem comunicar amb més facilitat que mai, podem establir xarxes socials independents de l’entorn geogràfic, i podem identificar-nos per allò que diem, i no per allà on estem, podem parlar com vulguem i redefinir-nos continuament, no comencen a perdre sentit aquests estats-nació en aquest nou context?

Si fins ara aquestes semblaven les úniques estructures organitzatives que podien donar un determinat nivell de serveis, capacitat de gestió i de govern sobre un territori, actualment hi ha d’altres estructures, nous i vells actors, que comencen a agafar pes en l’estructura organitzativa i de poder: governs locals i regionals, governs transnacionals, empreses, organitzacions sense ànim de lucre, i moviments ciutadans, per exemple, tenen cada vegada més influència en les decisions dels polítics. Alhora, la capacitat d’organització i d’adaptació dels moviments socials i el fluxe d’informació en tots els sentits fan impossible d’evitar el control i la pressió cada vegada més gran que exerceixen els ciutadans sobre els estats.

Com es poden adaptar, doncs, aquestes estructures geopolítiques nascudes fa cinc segles a la nova societat? Poden?

Potser és millor plantejar-s’ho d’una altra manera: de quina manera podem nosaltres, els ciutadans, transformar aquestes estructures, rígides i artificials? Com passar del món digital al món físic aquestes idees? És possible portar el sionisme digital al món físic o, com a mínim, part de les seves idees?

No tothom està d’acord amb els avantatges que la web 2.0 ha de portar: desplaçar el centre d’atenció dels mass-media cap als usuaris, la conversió d’aquests en plataformes d’emissió, en canals de dades, la interconnexió entre la informació produida per la gent i la intel·ligència comunitària que això pot suposar, o l’establiment de xarxes de confiança i per tant l’ampliació de les nostres fonts d’informació, entre d’altres.

Andrew Keen (AfterTV) ha publicat un manifest a la xarxa sobre la web 2.0: The Anti Web 2.0 Manifesto, on exposa el que segons ell poden ser les nefastes conseqüències d’aquest canvi.

El reprodueixo a sota, i el comento punt per punt, perquè l’autor utilitza alguns tòpics com a arguments:
(more…)

Fa un any i mig més o menys, em rondava pel cap la idea de fer un post amb una història ambientada a l’Iraq, però donada la més que dubtosa qualitat de l’escrit, ho vaig deixar córrer.

La idea era mostrar un parell d’històries paral·leles que coincidien en el punt final: d’una banda, hi havia la derivació que feia un noi iraquià des d’un entorn normal (si es que es pot considerar normal viure sota una dictadura) fins a la recerca del “martiri”, el seu viatge sense retorn cap a una religió i unes ensenyances tergiversades; de l’altra banda, hi havia un noi nord-americà que s’enrolava a l’exèrcit i que anava a parar a l’Iraq. La història havia de partir de dos punts similars: dos joves amb les seves esperances i tota una vida per davant, i finalitzava en el punt de connexió entre totes dues: l’atac suïcida de l’iraquià, la mort dels dos joves en unes circumstàncies totalment allunyades de les inicials.

A més d’altres coses, jo havia imaginat que el “meu” soldat americà era un hispà d’un suburbi d’una gran ciutat californiana (Los Ángeles, pot ser?), un noi que, tot i viure als Estats Units, té difícil l’accés a una bona educació, a una feina, potser té poc coneixement del món com és i fins i tot del seu propi país, un noi al que l’entorn el condueix a trobar que enrolar-se a l’exèrcit és una bona sortida; com les condicions socials, l’entorn, el porten a una situació on mai s’hauria volgut trobar…

I ara llegeixo al diari “Avui” que els joves pobres dels EUA són carn de canó a l’Iraq.

Una editorial de La Vanguardia d’avui parla sobre la emergència d’un nou mercat de lectors, que pot ajudar a revifar la indústria del llibre.

El text, però, no parla tant de cultura o de lectura com de industria, mercadotècnia i operacions de mercat, i a sobre acaba rematant el fet que la industria del llibre està molt amenaçada per les noves tecnologies:

[…]
Este fenómeno [els supervendes] en el que la calidad literaria de las obras no es la principal preocupación, lo que no significa que no la tengan, permite el fortalecimiento de la industria cultural y la potenciación de la industria del libro, tan seriamente amenazada por las nuevas tecnologías. Aunque sólo fuera por esta última cuestión, valdría la pena saludar la aparición de un fenómeno que revitaliza la lectura.

Si tornem a identificar cultura i lectura, amb la industria cultural o editorial, no anem bé (des del punt de vista de la indústria, què vol dir “fenómeno que revitaliza la lectura”? Un augment de vendes?). I que a sobre diguem que la qualitat de les obres literàries no és la principal preocupació, ja és un signe realment preocupant.

Segons el text, fent una novela sobre un tema d’interès massiu, i amb una bona operació de mercadotècnia, es pot crear un supervendes, és a dir, es pot col.locar un bon producte des del punt de vista de l’empresa, però potser que aquesta obra no sigui un recull de virtuts (vegi’s “El codi Da Vinci” o similars). És un error confondre la salut de la indústria del llibre amb l’índex de lectura, no és proporcional el fet que es venguin molts llibres amb el fet que augmenti el número de lectors: quan dels llibres comprats per Sant Jordi queden arraconats als estants, sense llegir? No parlem tant de lectura com de la creació d’un nou hàbit de consum, d’una data més per regalar productes, com pot ser el dia del pare, de la mare o, en aquest cas, del llibre: si no hi ha regal, no sembla que hi hagi cel·lebració.

I què tenen a veure les noves tecnologies amb tot això? Perquè normalment quan es parla de noves tecnologies hom acostuma a referirse als ordinadors, Internet, i aquestes coses… Realment si no hi hagués ordinadors i internet la gent llegiría més perquè no es baixarien películes o xatejarien o fins i tot escriurien blogs? O bé la gent seguiría fent com abans i llegint tant com abans?

Potser que si, que la industria del llibre estigui amenaçada, però no només per les noves tecnologies. La televisió, els valors i costums socials a l’ús i moltes vegades els propis productes de la mateixa industria també hi ajuden.