Com suposo que gairebé tothom, jo també desitjo que tant de bò que l’alto el foc que ha anunciat avui ETA finalitzi amb l’abandó de les armes.

Espero que el moment, el clima, les esperances que tothom hi té, cristalitzin en quelcom més que una il.lusió passatgera; tothom se n’alegra, però també tothom toca de peus a terra i no fa volar coloms. Massa sofriments, massa esperançes i massa dolor pel camí.

D’una banda ETA posarà sobre la taula qüestions polítiques que no li toca a ella discutir, parlarà dels seus presos i de la situació en relació amb la justícia d’aquests, de l’altra el govern no hauria d’entrar en el joc de política i hauria de centrar-se únicament en qüestions referents a ETA i als crims que han comès, però està clar que de fons hi ha l’encaix d’Euskadi a l’estat espanyol, i la necessitat d’una representació dintre del marc legal actual de les opcions polítiques representades per grups polítics com Batasuna.

I la societat, com ho pot encaixar? No serà gens fàcil desmantellar no ja una banda armada sino tot l’entorn de violència al voltant de l’esquerra abertzale; les pressions a militants d’altres grups, els seguiments, la tensió del dia a dia, els retrets d’uns a altres, les pors i odis acumulats any rera any, això costarà més d’empassar o de perdonar.

Espero que qui ho ha de fer sàpiga parlar, tant els uns com els altres, que es deixin de banda les retòriques guerreres de vencedors i vençuts, els orgulls patris i les rivalitats polítiques que no duen enlloc i que tothom sigui conscient del que hi ha en joc i hi actui en conseqüència.

Alguna cosa s’ha d’estar coent, però, si fins i tot el PP, sense renunciar al seu paper de salvador i de guardià de les essències pàtries ha moderat el seu discurs i sembla que ofereix la mà. Si realment tira endavant, ningú voldrà estar fora de la foto.

És difícil parlar amb qui no vol escoltar.

És difícil intentar explicar les pròpies idees, les intencions, dialogar i arribar a acords amb aquells amb que no veuen més que les seves postures, que no veuen més enllà de les seves finalitats i que interpreten la realitat a través d’un únic prisma.

És difícil, molt difícil, parlar amb aquells que es carreguen de raons, que son posseidors de la veritat i que troben que el món va en contra seu o conspira en contra seu.

Ja ho diu la dita: “Dos no es barallen si un no vol”. I hi podríem afegir: “I dos no parlen si un no vol”.

Ja sigui el PP o els qui es manifesten cremant ambaixades.

Si fem un cop d’ull a un quiosc qualsevol, acostumem a trobar, com a mínim, una o dues revistes de fenòmens paranormals i ciències ocultes. I si ens hi fixem una mica més, veurem que els temes sempre són els mateixos: les piràmides, els ovnis, les aparicions, els fantasmes, el “chotacabras”, les portes interdimensionals, els templers, els coneixements de les antigues civilitzacions americanes, l’Atlàntida i un seguit més de casos lligats a aquests, i els temes es van repetint amb el pas del temps, ara una mica variats, ara perquè s’han fet nous descobriments, ara perquè el “chotacabras” ha deixat seca una altra ovella…

Fa poc, a Cuatro han estrenat un nou programa els diumenges, Cuarto Milenio, que també parla d’això, i que és com una versió moderna del programa d’en Jiménez del Oso. Més del mateix, però en format multimèdia. En aquest cas, cal afegir la resta de marques de la casa en quant a programes de coses paranormals: un presentador amb cara d’interessant, que parla amb sobreeentesos i que a tot li troba un misteri, músiques angoixants i “de misteri” (tipus “Expediente X) als reportatges…

Vaig mirar-me’l fa un mes, i parlaven de no sè quin misteri a Garabandal, un poble de Cantabria, on hi va haver unes (suposades) aparicions ara farà uns trenta anys. Al programa es demanaven què havien vist, que passava allà, què es guardava amb tant de secret… Sobre el mateix tema varen fer un reportatge a “Trenta Minuts” farà uns mesos, i l’únic misteri que allà s’esmentava és un anaven a parar tots els cèntims que recullen als fidels que es deixen caure per allà o que fan donacions…

La cosa està en donar-ĺi a tot una aire pseudo-científic, amb molts aparells pel mig, amb gravacions visuals, sonores, i del rang d’ones que s’escaigui, per veure què podem trobar. Hi afegim un parell de tècnics o científics que son els encarregats de mesurar i el testimoni d’alguns veins i apa, ja tenim una coseta apanyadeta.

A mi de petit també em va passar un cas “paranormal”: estàvem a classe i del sostre i les parets havíem penjat decoració (uns trianglets de paper penjant d’uns fils) perquè era prop de Nadal. Mentres el professor donava la seva explicació, em vaig adonar que en un cert punt de la classe els trianglets de paper penjats es movien, i, curiosament, només es movien en aquell punt: no hi havia cap porta oberta, cap corrent d’aire, no es movia res més i ningú més se n’havia adonat. Què estava passant? Perquè només es movia allò i no es movia res més?
Em vaig començar a posar nerviós, molt nerviós… Què feia que es mogués allò?
Vaig baixar la vista… i vaig veure que a sota hi havia l’estufa de butà que ens calentava, i que feia que pujés una correnteta d’aire calent que movia les banderetes…

Tot i aixi, sóc de la opinió que hi ha encara coses sense explicació, fenòmens que no acabem de comprendre i que ens falta molt per aprendre, però, ara per ara, el fenòmen paranormal més gros de tots és que aquest tipus de programes i publicacions encara tinguin una bona sortida quan no aporten res de nou.

Es ben curiós com fins i tot les explicacions més ben intencionades poden tenir resultats que no ens esperem, i com una mirada nova ens pot fer veure les coses des d’un altre punt de vista:

L’altre dia sentia dues àvies que parlaven de les seves nétes i del dia de reis. Es veu que a una de les nétes li explicaven que s’ha de portar bé per tal que els reis li portin els regals, però també li explicaven que hi ha nens pobres que no tenen regals pel dia de reis. Amb tota la innocència de la primera edat, la conclusió de la nena va ser fulminant: “Els nens pobres no es porten bé i per això no ténen regals?”

El que no vaig arribar a sentir va ser com se’n van sortir per explicar-li aquest embolic a la nena.

M’agrada National Geographic. Fa temps que la llegeixo, i m’agrada que m’ensenyi coses noves, que em transporti a llocs llunyans en el temps o la distància, o que em mostri parts de la història que no se, noves visions de la natura o del nostre planeta.

Això, però, també ho puc trobar als documentals de La 2 o al Canal 33, o a revistes d’història. Què té aquesta d’especial? Potser la seva visió encara oberta, d’explorador, de veure que encara queden coses per descobrir, fronteres per explorar, coneixements per aprendre, que hi ha d’altres visions del món a més de la nostra… No sé com expressar-ho, potser és un bri d’esperança en el nostre futur, el saber que els problemes es poden superar si realment hi ha voluntat per fer-ho. Potser és també aquesta visió tant diferent de la que presenten dia a dia les noticies, els diaris. Potser és el color de la revista, els seus textos, enfront del blanc i negre i les notícies dels diaris.

Existeix, aquest món que ens presenta la revista? Els paradisos, els projectes, la gent, els coneixements, la història, les relacions? Jo crec que si, tot i que costa trobar-lo. I si no existís, l’hauríem de crear.

Sigui com sigui, jo vull un món NG. El prefereixo al dels diaris.