Fa anys, estant a l’institut, una de les assignatures que més m’agradava era el dibuix tècnic: desenvolupar figures geomètriques, estudiar-les, trencar-les, desenvolupar-les, conjugar-les i crear noves formes, canviar perspectives… m’agradava només pel dibuix en si, per la seva bellesa, claredat i potència, per la seva elegància. Encara em segueix agradant.

Després varen arribar les matemàtiques, que analitzaven més fredament tot allò: explicant raonada i científicament el perquè del funcionament d’aquelles línies, del seu perfecte encaix.

Però no era més que un joc intel·lectual, sense cap aplicació pràctica, com podia ser la curiositat de l’efecte Doppler explicant el perquè de les sirenes.

Qui m’havia de dir aleshores que trobaría una aplicació de tot això on menys m’ho pensava: a les ecografies, l’efecte Doppler s’utilitza per saber la velocitat a la que viatja la sang del fetus, i les pujades/baixades de les corbes, el sinus, ens indiquen si la circulació va bé o va malament i la rectificació matemàtica d’una el·lipse a partir dels seus eixos conjugats ens serveix per saber el diàmetre del cap, o del tòrax o de l’abdomen.

Màgic.

Ara que en Maragall anuncia que ja no es tornarà a ser candidat a la Generalitat, què en farem del seu weblog, quan ja no sigui president? Li canviem el nom?

Què farem ara amb els 21.000 euros que va costar aquest lloc web? Ja podrien haver gastat algun euro d’aquests pensant un nom més perdurable, no?

Un té la sensació que moltes vegades es venen motos, es fa pagar el que no és per un producte o un servei, per molt ben vestit (suposem) que aquest estigui… i si això ho ajuntem amb allò del “burro grande, ande o no ande”, ens trobem pagant el que s’ha pagat pel blog amb un nom que ja no valdrà… Per menys de la meitat li tramito un nom de lloc i li instalo un Wordpress, senyor President!

Només un quasi cinquanta per cent de participació en el referèndum de l’Estatut és realment una pena. Ho és, de fet, en qualsevol votació.

Ara faran anàlisis, elucubracions diverses i cada un d’ells (els partits, vull dir), exposaran les -seves- raons del perquè aquesta abstenció. Després, com ja està passant, cada un d’ells en farà l’ús que vulgui: ignorar-la, maximitzar-la, relativitzar-la, explicar-la… però el fet és el mateix, la gent no va a votar.

Per mi anar a votar sempre ha estat, a més d’un dret, un deure moral: molta gent ha lluitat, patit i s’ha quedat pel matí com per que ara els fem aquest mal pagament. La qüestió, però, és que cada vegada se’m treuen més les ganes d’anar-hi, de votar per partits que no em representen, d’escollir persones que ens han de representar i que sembla que se’n fotin, o que ignorin, tot allò que representen.

Potser el sistema que tenim no es el més bò de tots, però està clar que els que podríen o hauríen de millorar-lo no estan per la feina: la política és cada vegada més un joc brut, un llençar draps bruts, exabruptes i tergiversacions de la realitat per portar-se el peix al cove…. La política no és, hauria de ser, un lloc on discutir CONSTRUCTIVAMENT, cadascú des del seu punt de vista o idees un millor país per tothom, una millor societat? O això només es diu en segons quins discursos? Puaj.

Hem tancat un capítol que ja durava massa, ara anem ja per la feina que interessa: les properes eleccions. Tornem a engegar la maquinària.

Ja és ben trist, haver d’anar a votar només per no fallar els qui van lluitar per això, i no anar a votar per decidir convencut pel teu futur; anar perdent poc a poc la confiança i la ilusió del vot. Després que no s’estranyin que la gent no vulgui passar pel col·legi electoral.

Com suposo que gairebé tothom, jo també desitjo que tant de bò que l’alto el foc que ha anunciat avui ETA finalitzi amb l’abandó de les armes.

Espero que el moment, el clima, les esperances que tothom hi té, cristalitzin en quelcom més que una il.lusió passatgera; tothom se n’alegra, però també tothom toca de peus a terra i no fa volar coloms. Massa sofriments, massa esperançes i massa dolor pel camí.

D’una banda ETA posarà sobre la taula qüestions polítiques que no li toca a ella discutir, parlarà dels seus presos i de la situació en relació amb la justícia d’aquests, de l’altra el govern no hauria d’entrar en el joc de política i hauria de centrar-se únicament en qüestions referents a ETA i als crims que han comès, però està clar que de fons hi ha l’encaix d’Euskadi a l’estat espanyol, i la necessitat d’una representació dintre del marc legal actual de les opcions polítiques representades per grups polítics com Batasuna.

I la societat, com ho pot encaixar? No serà gens fàcil desmantellar no ja una banda armada sino tot l’entorn de violència al voltant de l’esquerra abertzale; les pressions a militants d’altres grups, els seguiments, la tensió del dia a dia, els retrets d’uns a altres, les pors i odis acumulats any rera any, això costarà més d’empassar o de perdonar.

Espero que qui ho ha de fer sàpiga parlar, tant els uns com els altres, que es deixin de banda les retòriques guerreres de vencedors i vençuts, els orgulls patris i les rivalitats polítiques que no duen enlloc i que tothom sigui conscient del que hi ha en joc i hi actui en conseqüència.

Alguna cosa s’ha d’estar coent, però, si fins i tot el PP, sense renunciar al seu paper de salvador i de guardià de les essències pàtries ha moderat el seu discurs i sembla que ofereix la mà. Si realment tira endavant, ningú voldrà estar fora de la foto.

És difícil parlar amb qui no vol escoltar.

És difícil intentar explicar les pròpies idees, les intencions, dialogar i arribar a acords amb aquells amb que no veuen més que les seves postures, que no veuen més enllà de les seves finalitats i que interpreten la realitat a través d’un únic prisma.

És difícil, molt difícil, parlar amb aquells que es carreguen de raons, que son posseidors de la veritat i que troben que el món va en contra seu o conspira en contra seu.

Ja ho diu la dita: “Dos no es barallen si un no vol”. I hi podríem afegir: “I dos no parlen si un no vol”.

Ja sigui el PP o els qui es manifesten cremant ambaixades.