Rellegint “La connexió còsmica“, de Carl Sagan, em trobo amb la escala Kardashev, una categorització (tipus I, II i III) de possibles civilitzacions extraterrestres en funció del seu ús de la energia.

Sagan explica que una civilització de tipus I seria capaç d’usar, per a propòsits només de comunicació l’equivalent de tota la producció energètica del planeta Terra, energia que ara s’usa també per generar calefacció, electricitat, transports, etc. (quan va fer el càlcul, al 1973, Sagan va calcular que la Terra es podria classificar com una civilització de tipus 0,7).

Suposo que, quan pensaven en aquesta classificació i en el concepte de comunicació deuríen teniren ment una imatge del volum d’energia necessari, de l’espai radioelèctric ocupat per aquestes emissions, de la potència de les mateixes… és a dir, conceptes més aviat físics, tècnics.

Però si ens mirem el contingut d’aquestes ones, si les desxifrem i les transformem en imatges i àudio, segons que veus/llegeixes/escoltes no pots pensar altra cosa que quin malbaratament d’energia!

Corrent, corrent [1], avui he arribat on s’acaba Terrassa per l’est: allà estan urbanitzant terreny una mica més cap a l’est encara, a tocar del torrent de la Grípia. Poc a poc, Terrassa tira cap a l’est (passat el límit de la riera de Les Arenes, ara la nova frontera és el torrent de la Grípia) i, poc a poc, Sabadell tira cap a l’Oest (ara ja s’enganxa amb Castellarnau, que està enganxat a la Mancomunitat…

Acabaran unint-se els dos municipis[2]? I què en farem, del poquet que quedava de verd entre les dues ciutats? Sembla que ara els únics elements que barren el pas són la finca de Torrebonica i l’Hospital i, paradoxalment, el camp de golf, que ha tancat un espai de lleure obert per tothom…

Terrassa urbanitza per l’est fent promocions socials, i, poquet a poquet, es va gestant la ronda est. Sabadell creix cap a Castellarnau i Can Déu. Ara, a més, sembla que arriba ja un primer tram del quart cinturó, que portarà associada també la urbanització dels terrenys que quedaran entre aquesta via i la ciutat pel nord…

No és aquest un model de creixement encara a costa del territori? Per molt que es soterrin part de les vies, que es facin en trinxera o es posin pantalles sonores, per molt que es depurin aigües o es plantin arbres als vorals, seguim asfaltant i cimentant.

En quedarà res, del Vallès? Si seguim així, haurem de refer els versos de Pere Quart per adaptar-los al territori, perquè ni quatre pins ens quedaran…

Notes:
[1] Si feia temps, que no corria: en posar-me les sabatilles he vist que encara portava el xip groc de la cursa dels nassos del 31 de desembre passat!
[2] Precisament, el divendres m’explicaven que, temps era temps, ja s’havia previst la fusió de les dues ciutats, i diu la vox pòpuli que fins i tot li havien posat ja nom a la criatura: Sabatasa del Caudillo. La versió actual, sense “caudillo” i en la llengua pròpia, seria Sabatassa, no?

En les línies d’un programa es pot amagar una bellesa formal insospitada, una elegància de formes i simbols combinades amb una lògica senzilla i funcional, efectiva. Matemàtica i lògica, alhora.

Wordpress ho ha resumit d’una manera molt maca en el seu lema: Code is poetry.

Quina llàstima que jo no arribo a tenir més que una prosa poc acurada.

Tú tienes reloj, yo tengo tiempo*

Touché. Només cal mirar enrera: què ràpida passa la setmana, què ràpid passa l’any. Mesurem el temps, però no el disfrutem.

El calendari dels dies internacionals de la UNESCO marca tot un seguit de dies o setmanes dedicats a diversos temes, des de l’espai a la desertització, de la infància a la eliminació de la violència contra les dones, el medi ambient, el tabac, els pobles indígenes, el desarmament…

Suposo que la intenció de tot plegat és servir de recordatori de temes importants, aprofitar-ho com excusa per educar en aquests temes a la infància, i d’anar educant, poquet a poquet, al c0njunt de la població.

Mirant el llistat de celebracions, però, ara per ara no ho veig sino com un llistat de punts on la nostra societat està fallant estrepitosament, un recull de deformacions i errors; és, en la seva major part, un calendari dels nostres mals socials.

Tant de bo no s’haguessin de celebrar molts dels dies inclosos.