Els tipus impresentables que a sobre responen amb fatxenderia quan els hauria de caure la cara de vergonya em subleven. No m’explico com gent així encara pot viure amb tranquil·litat, com encara poden fer com si res o, fins i tot, fer broma en algun moment del que hagin pogut fer.

Tipus corruptes, caradures, lladres, que encara demanen segons quin tractament de respecte i es senten ofesos en el seu honor, que apel·len a la justícia (ells!) quan se n’han estat fotent d’ella durant anys i que a sobre s’aprofiten del sistema que ells mateixos han espatllat per passar-nos per la cara la seva innocència. M’irriten, em molesten, m’enfaden, em fastiguejen.

I el que és pitjor, les contínues notícies, el reguitzell de porqueria que vessa, fa que cadascú de nosaltres tingui motius continus per estar permanentment cabrejat.

A partir d’ara però, m’hi nego: no vull que m’espatllin el dia, ni un sol dia més. No mereixen la meva confiança: no són persones honorables, i dubto que tinguin, molts d’ells, la mínima vergonya per asumir les seves culpes, als fets ens podem remetre. No ignoraré el que passa, però els despatxaré aviat, ni una gota més de l’atenció imprescindible: em reservo el dret d’admissió d’aquests elements sobre la meva vida.

La xarxa progressa, indubtablement. Passem de la facilitat de distribució de xorrades per canals com twitter o facebook a poder cridar als quatre vents els rumors més infundats i les estupideses més grosses per canals com els informers o aplicacions com gossip per als telèfons.

Clar, després ens escandalitzem: ningú havia pensat que en mitjans on l’anonimat és gairebé total respecte els altres, la gent el que farà és insultar els altres o estendre rumors que no beneficien normalment a l’interpelat. Vaja.

I de què ens queixem? Perquè ens sorprenem? Però de veritat que ningú ha llegit mai la porta d’un lavabo públic? O una pissarra en sortir de classe? I ningú ha vist la porqueria que s’emet per televisió o que s’imprimeix?

Si, d’acord, disposar d’aquestes eines facilita la tafaneria i fer mal, i se’n pot fer molt. Però l’origen no és aquí. L’origen és que cada vegada hi ha menys educació i menys respecte, creix la facilitat per malparlar, i té un cost nul criticar algú altre dient-ne de grosses.

Volem atacar símptomes? Escandalitzem-nos amb gossip i els informers i demanem que es tanquin o es controlin.

Volem solucionar el problema? Començem a tenir una mica més d’educació, respecte i responsabilitat, una mica més de civisme, donem exemple i reeduquem-nos com a societat.

Propòsits, propostes, idees, intencions… cada inici d’any ens passa el mateix. I després tot queda en fum d’encenalls, el dia a dia se’ns menja el temps, o ens manquen les ganes i els ànims. I no fem allò que havíem dit que fariem, quedarà per l’any vinent. Llàstima, perquè el temps passa.

Canviem, doncs. Aquest any no hi ha propòsits d’any nou, no hi ha visualitzacions a llarg termini d’allò-que-voldria-fer. Aquest any toca fer coses, coses petites, passets. Però fer-los. I a algun lloc s’hi arribarà.

Decidit. Fàcil. Difícil.

Aixecar el cap i mirar el cel, veure els núvols.
Respirar mentre camines, escoltar.
Tancar una tasca a la feina.
Disfrutar de la xerrada a la pausa del cafè.
Riure.
Una mirada.
Parlar amb els fills.
Deixar la cuina neta.
Llegir una estona.

Cadascú pot tenir, deu tenir, mil exemples diferents.

El zen de les petites coses. Un petit munt d’estones de les que cal gaudir cada dia per adonar-nos d’on som: les preocupacions vénen soles, els nostres moments ens els hem de buscar.

Fa uns anys una marca de cotxes va popularitzar el terme JASP en una campanya de publicitat: Joven, aunque sobradamente preparado. Tot eren històries de joves triomfadors a la feina, preparadissims, exitosos i que usaven un determinat model de cotxe. És clar que eren els anys 90: ni efecte 2000, ni bombolla puntcom, ni bombolla immobiliària, el mur de Berlín i la URSS havien caigut, encara no hi havia talibans ni integrismes a l’horitzó, i l’economia creixia…

Han passat uns anys i les coses han canviat una mica: les perspectives dels joves després d’estudiar al món laboral, els mateixos estudis, el que es demana i el que s’ofereix a canvi, la societat es més tancada, els serveis pateixen retallades (educació, sanitat), i la política s’ha tornat exageradament deshonesta i interessada; el que es preveu és diferent del que hi havia als 90, en general, tot està més difícil, tot és més complicat (només cal mirar l’índex d’atur de la població jove).

Podríem fer una actualització del jASP, una mena de JASP 2.0, vist el que sembla venir: Jóvenes, aunque sobradamente puteados.