La xarxa ens permet aprofundir i engrandir el nostre sistema democràtic. No només ens permet mantenir converses i escoltar opinions diferents de les nostres, sino que ens permet debatir-les, apropar-nos a altres idees i opinions, intentar entendre-les o debatir-les.

I això no és només entre “votants”. La xarxa ens permet també apropar-nos més als polítics que porten les regnes del sistema: podem veure què pensen, parlar-hi, discutir-hi, fora dels canals habituals, fora de les rodes de premsa, els comunicats, els congressos i els mítins. És clar que això no ho fan tots, només aquells que tinguin el temps, les ganes i la valentía d’obrir-se a la gent. Amb un blog, per exemple.

Per això les declaracions de la presidenta de Microsoft Ibèrica, Rosa Garcia, sobre el perill que pot tenir la relació entre polítics i internautes, sorprenen:

[...] advirtió ayer de las “peligrosas” consecuencias que puede generar la “relación democrática” entre políticos y ciudadanos a través de las nuevas tecnologías, como el correo electrónico, porque “ciudadano no equivale a internauta” actualmente.

García, que participó en Málaga en el primer congreso ‘Sociedad del Conocimiento y Democracia’, explicó que el problema está en que los dirigentes políticos podrían confundir la información que reciben mediante este tipo de infraestructuras tecnológicas, utilizadas por una minoría de la población, con las opiniones del conjunto de la ciudadanía.

Està clar que els dirigents polítics no són tontos, i no confondràn les opinions o les inquietuds d’una part de la població amb les del total. Si, a més, tenen un blog, vol dir que coneixen mínimament el món de la blogsfera i la xarxa en general, i per tant, saben que només hi ha un subconjunt de la població representant (un subconjunt actiu, interessat, participatiu, però subconjunt al cap i a la fi).

Perquè, doncs, a titllar de perillosa la “relació democràtica” entre polítics i ciutadans? Perquè ens hi podem apropar més? Els tanquem en una gàbia de cristall tecnològica per tal que no puguin veure i observar la societat de prop? Què es pot esperar, però, d’aquells que s’omplen la boca amb la neutralitat tecnològica quan veuen perillar el seu estàtus, el seu quasi-monopoli sobre els ordinadors.

Aquesta mena de paternalisme tecnològic no és precisament el que convé als nostres polítics i a la nostra societat. Deixem que s’obrin nous canals de comunicació, noves vies de contacte, deixem que la nova societat en xarxa entri, ni que sigui a poc a poc, a la política. De ben segur que tots ho agraïm.

I si no, si no en volen fer cas, que després no es queixin de la poca participació. I participació s’ha d’entendre ara no només a l’hora d’anar a votar.

Interessant, molt interessant la conversa entre en Mor i en Pere sobre la democràcia. O millor dit, sobre democràcia i xarxa.

Estic d’acord amb el que en Pere ja apuntava al seu primer post sobre la qüestió: en un món d’abundància com és la xarxa, on no cal competir pels recursos, no cal adaptar-se al gust de la majoria, cadascú pot buscar-se les seves pròpies solucions o fabricar-les, cadascú pot buscar la informació allà on vulgui i filtrar-la de la manera que desitgi, sense dependre de filtres d’altres, ja siguin editats per periodistes o construits a base de votacions. És una opció més.

No ens oblidem, però, que com a món d’abundància que és la xarxa és precisament això, una opció més. Tots dos sistemes poden conviure, i que cadascú esculli allò que cregui més convenient. Jo personalment em decanto per les xarxes personals, per les converses i per la informació que prové de persones que em mereixen una confiança perquè han construït un diàleg coherent. Aquest criteri, a més, el puc aplicar (de fet, l’aplico) no només al món dels bits. També és perfectament aplicable al món real.

Al món real, però, sí que hi ha escassetat de recursos, no hi ha temps ni possibilitats de mantenir una conversa global, d’arribar a consensos sobre temes parlats amb tothom. Grans comunitats com són els estats no poden ser governades per democràcia directa, necessitem la democràcia representativa i el sistema de votacions per escollir els representants, i això es pot aplicar a qualsevol consulta feta a un conjunt gran de població.

El problema, però, no són les votacions com a tals. Les votacions no fan més que reflectir la opinió d’una majoria, i és aquí on rau el problema, en el criteri de la majoria, és a dir, en el nivell de coneixement (o de coneixements, allò que també es diu educació) que pot tenir una població.

Hi ha una anècdota il·lustrativa d’intel·ligència col·lectiva(*): en una fira de bestiar, a diferents persones se’ls demana el pes del bestiar. Individualment, pocs encerten o s’hi apropen. Però tenint en compte la mitjana de les respostes, estan molt a prop del pes real. Aquesta anècdota, però, parteix d’una base no escrita: tots els preguntats sabien d’allò que se’ls estava preguntant, tenien cert criteri.

Això últim, per desgràcia, sembla que moltes vegades no es pot aplicar a la vida real. Serà aquest el bug?

(*) Recordo l’anècdota però no amb tot detall, sé que l’he llegida en algun lloc però no l’he trobada. Si la trobo, l’enllaçaré.

Es ben veritat que a l’Aznar se li pot aplicar allò de que cada vegada que obre la boca, puja el pa.

Les últimes declaracions sobre la conquesta d’Espanya per part dels musulmans i la guerra en la que, segons ell ens trobem, demostren, a banda d’una escandalosa deficiència en història, una malaltissa mania persecutorio-culpabilitzadora cap a tot allò que soni a Islam o musulmà (1).

Si el primer punt ja és bastant greu, tenint en compte els càrrecs que ha ocupat aquest senyor (tot i que podria ajudar a explicar algunes coses, segons quins tics polítics i fixacions), el segon és realment preocupant.

Aquestes declaracions islamofòbiques, despreciatives, incitadores al conflicte i totalment indocumentades, dignes que qualsevol xenòfob de tercera categòria amb pocs estudis, que tergiversen intencionadament la història i que demostren l’adhesió d’Aznar a la teoría del xoc de civilitzacions (no la Huntington, és clar, sino la dels croats), no fan si no posar més pals a les rodes de l’enteniment entre diferents visions del món.

La qüestió, però, no rau només en com un personatge com aquest és capaç de fer declaracions d’aquest tipus, sino quins interessos pot haver-hi darrere la difusió de les mateixes. S’entén que a Espanya tinguin cert ressò, donat el càrrec que va ocupar, i espero que a la resta del món passin desapercebudes o siguin directament ignorades.

És clar que Aznar sembla cada vegada més una caricatura escorada a la dreta de si mateix, però cal no oblidar que, vist des de l’exterior, és l’ex-president d’un pais occidental el que està dient aquestes burrades.

Ningú té prou sentit de la decència per fer-li veure a aquest senyor que no té un gran dò de paraula, per dir-ho suaument?

(1) tot adobat, a més, amb un pèl de megalomanía? Aznar comenta que “ningún musulmán me ha pedido perdón por ocupar España durante 8 siglos”

D’ençà la retirada de les tropes israelianes de territori libanès, el tema ha desaparegut de les portades. Alguna menció quan arriben tropes estrangeres, i poca cosa més. No es parla de reconstrucció, ni dels soldats segrestats, ni de la situació econòmica i social que ha quedat al Líban, o de com està la franja de Gaza.

La guerra, però, sembla que ha deixat algunes lliçons: A El país del 23 d’agost, Joan B. Culla, en un article titulat “Ya no hay guerras de seis días“, esmenta el fet que, al Pròxim Orient, ja s’han acabat les guerres ràpides entre exercits convencionals. Ara són guerres asimètriques que es lluiten, a més, en diferents fronts: sobre el terreny, sí, però també a través dels mitjans informatius. Caldrà afegir una quarta arma a les tres tradicionals dels exèrcits? L’article és interessant, també, perquè en Culla, a contracorrent de la línia general d’informació del moment (vegi’s com exemple la columna Diario de Beirut, d’en Tomàs Alcoverro a La Vanguardia), es pregunta si els errors i excessos del Tsahal són tals o han estat buscats o provocats per determinades actituds de les forces “resistents”. Arguments similars els donava en Pere al Juliol.

I, parlant de guerres asimètriques, en un article del Time del 28 d’agost sobre la vida a l’Iraq actual (”Baghdad diary”, d’Aparishim Gosh), es pot llegir:

If Iraq has taught us anything in the past three years -and Lebanon in the past month- it is than conventional military tactics don’t work in an asymmetrical conflict. Sheer numbers and firepower count for very little.
(Time, August 28, 2006, pàg. 19)

A l’Iraq, però, l’espiral de violència entre xiites i sunnites d’una banda (i de les diferents faccions dintre de cada bàndol), i la autonomia de facto del nord kurd, fan cada vegada més inviable l’establiment d’un govern estable i viable estabilitzador (si més no, fora de la “Zona Verda”). Seràn els americans (o qualsevol altre) capacos de trobar una solució? O va el país de cap a una guerra civil, o més aviat, de secessió en comunitats religiosament homogènies?

A La Vanguardia d’avui llegeixo que el govern central ha licitat ja un tram de les obres del Quart Cinturó.

Aprofitar la data de 31 de juliol, període de vacances i minima activitat política i ressò informatiu mínim per prendre una decisió com aquesta en un tema tan delicat i amb tanta gent en contra com és el Quart Cinturó no és una casualitat o un fet que ha vingut donat per la pròpia tramitació de l’expedient, és una decisió molt ben presa per agafar a tothom amb la guàrdia baixa.

Seguim en un país que s’omple la boca de segle XXI però que segueix governat per polítics amb ments “desarrollistes” dels anys 60 del segle passat: no és només l’impacte de la via com a tal (tres carrils per sentit no és poc impacte ecològic), és també la consegüent urbanització del territori adjacent, o és que ningú veu com surten polígons industrials com xurros al voltant de les grans víes de comunicació?

Més informació:

• Comentari sobre la notícia a la web de l’ADENC