Fa un any i mig més o menys, em rondava pel cap la idea de fer un post amb una història ambientada a l’Iraq, però donada la més que dubtosa qualitat de l’escrit, ho vaig deixar córrer.

La idea era mostrar un parell d’històries paral·leles que coincidien en el punt final: d’una banda, hi havia la derivació que feia un noi iraquià des d’un entorn normal (si es que es pot considerar normal viure sota una dictadura) fins a la recerca del “martiri”, el seu viatge sense retorn cap a una religió i unes ensenyances tergiversades; de l’altra banda, hi havia un noi nord-americà que s’enrolava a l’exèrcit i que anava a parar a l’Iraq. La història havia de partir de dos punts similars: dos joves amb les seves esperances i tota una vida per davant, i finalitzava en el punt de connexió entre totes dues: l’atac suïcida de l’iraquià, la mort dels dos joves en unes circumstàncies totalment allunyades de les inicials.

A més d’altres coses, jo havia imaginat que el “meu” soldat americà era un hispà d’un suburbi d’una gran ciutat californiana (Los Ángeles, pot ser?), un noi que, tot i viure als Estats Units, té difícil l’accés a una bona educació, a una feina, potser té poc coneixement del món com és i fins i tot del seu propi país, un noi al que l’entorn el condueix a trobar que enrolar-se a l’exèrcit és una bona sortida; com les condicions socials, l’entorn, el porten a una situació on mai s’hauria volgut trobar…

I ara llegeixo al diari “Avui” que els joves pobres dels EUA són carn de canó a l’Iraq.

Tothom ha de poder competir en igualtat de c0ndicions. Això, mentres les empreses occidentals son les que s’emporten la immensa majoria del pastís, no té problema. Produir en països més barats (Àsia, Mèxic, el magrib), obrir nous mercats als nostres productes, instalar centres de tecnologia a països més barats (la Índia), fer-se amb les grans contratacions per infrastructures (comunicacions, oleoductes, ports)…

Però s’ha acabat aquesta fase. Nous jugadors han entrat en escena: empreses xineses es fan amb contractes de tot tipus a l’Àfrica i sud-Amèrica, Lakshmi Mittal compra Arcelor per crear Arcelor Mittal, una empresa dubaití s’intenta fer amb la gestió de ports americans…

Algú es pensava que la resta del món es quedaria quiet veient-les passar?

La globalització és de tu a tu. Per tothom. I així ha de ser.

Però enteneu-me bé: no vull que els nous jugadors copiin els mètodes dels antics. Vull que tothom pugui beneficiar-se del comerç amb tothom, que els fluxos siguin bidireccionals, que els beneficiats d’aquest comerç estiguin a tot arreu i a tots els nivells. No vull uns nous ricatxots immensos, vull que tothom tingui la oportunitat de viure millor. I això ho hem de tenir tots ben clar, tant els ciutadans com els governs: menys retòrica, i més comprensió i acció.

Si només val per uns quants, la globalització no valdrà per res.

La xarxa ens permet aprofundir i engrandir el nostre sistema democràtic. No només ens permet mantenir converses i escoltar opinions diferents de les nostres, sino que ens permet debatir-les, apropar-nos a altres idees i opinions, intentar entendre-les o debatir-les.

I això no és només entre “votants”. La xarxa ens permet també apropar-nos més als polítics que porten les regnes del sistema: podem veure què pensen, parlar-hi, discutir-hi, fora dels canals habituals, fora de les rodes de premsa, els comunicats, els congressos i els mítins. És clar que això no ho fan tots, només aquells que tinguin el temps, les ganes i la valentía d’obrir-se a la gent. Amb un blog, per exemple.

Per això les declaracions de la presidenta de Microsoft Ibèrica, Rosa Garcia, sobre el perill que pot tenir la relació entre polítics i internautes, sorprenen:

[…] advirtió ayer de las “peligrosas” consecuencias que puede generar la “relación democrática” entre políticos y ciudadanos a través de las nuevas tecnologías, como el correo electrónico, porque “ciudadano no equivale a internauta” actualmente.

García, que participó en Málaga en el primer congreso ‘Sociedad del Conocimiento y Democracia’, explicó que el problema está en que los dirigentes políticos podrían confundir la información que reciben mediante este tipo de infraestructuras tecnológicas, utilizadas por una minoría de la población, con las opiniones del conjunto de la ciudadanía.

Està clar que els dirigents polítics no són tontos, i no confondràn les opinions o les inquietuds d’una part de la població amb les del total. Si, a més, tenen un blog, vol dir que coneixen mínimament el món de la blogsfera i la xarxa en general, i per tant, saben que només hi ha un subconjunt de la població representant (un subconjunt actiu, interessat, participatiu, però subconjunt al cap i a la fi).

Perquè, doncs, a titllar de perillosa la “relació democràtica” entre polítics i ciutadans? Perquè ens hi podem apropar més? Els tanquem en una gàbia de cristall tecnològica per tal que no puguin veure i observar la societat de prop? Què es pot esperar, però, d’aquells que s’omplen la boca amb la neutralitat tecnològica quan veuen perillar el seu estàtus, el seu quasi-monopoli sobre els ordinadors.

Aquesta mena de paternalisme tecnològic no és precisament el que convé als nostres polítics i a la nostra societat. Deixem que s’obrin nous canals de comunicació, noves vies de contacte, deixem que la nova societat en xarxa entri, ni que sigui a poc a poc, a la política. De ben segur que tots ho agraïm.

I si no, si no en volen fer cas, que després no es queixin de la poca participació. I participació s’ha d’entendre ara no només a l’hora d’anar a votar.

Interessant, molt interessant la conversa entre en Mor i en Pere sobre la democràcia. O millor dit, sobre democràcia i xarxa.

Estic d’acord amb el que en Pere ja apuntava al seu primer post sobre la qüestió: en un món d’abundància com és la xarxa, on no cal competir pels recursos, no cal adaptar-se al gust de la majoria, cadascú pot buscar-se les seves pròpies solucions o fabricar-les, cadascú pot buscar la informació allà on vulgui i filtrar-la de la manera que desitgi, sense dependre de filtres d’altres, ja siguin editats per periodistes o construits a base de votacions. És una opció més.

No ens oblidem, però, que com a món d’abundància que és la xarxa és precisament això, una opció més. Tots dos sistemes poden conviure, i que cadascú esculli allò que cregui més convenient. Jo personalment em decanto per les xarxes personals, per les converses i per la informació que prové de persones que em mereixen una confiança perquè han construït un diàleg coherent. Aquest criteri, a més, el puc aplicar (de fet, l’aplico) no només al món dels bits. També és perfectament aplicable al món real.

Al món real, però, sí que hi ha escassetat de recursos, no hi ha temps ni possibilitats de mantenir una conversa global, d’arribar a consensos sobre temes parlats amb tothom. Grans comunitats com són els estats no poden ser governades per democràcia directa, necessitem la democràcia representativa i el sistema de votacions per escollir els representants, i això es pot aplicar a qualsevol consulta feta a un conjunt gran de població.

El problema, però, no són les votacions com a tals. Les votacions no fan més que reflectir la opinió d’una majoria, i és aquí on rau el problema, en el criteri de la majoria, és a dir, en el nivell de coneixement (o de coneixements, allò que també es diu educació) que pot tenir una població.

Hi ha una anècdota il·lustrativa d’intel·ligència col·lectiva(*): en una fira de bestiar, a diferents persones se’ls demana el pes del bestiar. Individualment, pocs encerten o s’hi apropen. Però tenint en compte la mitjana de les respostes, estan molt a prop del pes real. Aquesta anècdota, però, parteix d’una base no escrita: tots els preguntats sabien d’allò que se’ls estava preguntant, tenien cert criteri.

Això últim, per desgràcia, sembla que moltes vegades no es pot aplicar a la vida real. Serà aquest el bug?

(*) Recordo l’anècdota però no amb tot detall, sé que l’he llegida en algun lloc però no l’he trobada. Si la trobo, l’enllaçaré.

Es ben veritat que a l’Aznar se li pot aplicar allò de que cada vegada que obre la boca, puja el pa.

Les últimes declaracions sobre la conquesta d’Espanya per part dels musulmans i la guerra en la que, segons ell ens trobem, demostren, a banda d’una escandalosa deficiència en història, una malaltissa mania persecutorio-culpabilitzadora cap a tot allò que soni a Islam o musulmà (1).

Si el primer punt ja és bastant greu, tenint en compte els càrrecs que ha ocupat aquest senyor (tot i que podria ajudar a explicar algunes coses, segons quins tics polítics i fixacions), el segon és realment preocupant.

Aquestes declaracions islamofòbiques, despreciatives, incitadores al conflicte i totalment indocumentades, dignes que qualsevol xenòfob de tercera categòria amb pocs estudis, que tergiversen intencionadament la història i que demostren l’adhesió d’Aznar a la teoría del xoc de civilitzacions (no la Huntington, és clar, sino la dels croats), no fan si no posar més pals a les rodes de l’enteniment entre diferents visions del món.

La qüestió, però, no rau només en com un personatge com aquest és capaç de fer declaracions d’aquest tipus, sino quins interessos pot haver-hi darrere la difusió de les mateixes. S’entén que a Espanya tinguin cert ressò, donat el càrrec que va ocupar, i espero que a la resta del món passin desapercebudes o siguin directament ignorades.

És clar que Aznar sembla cada vegada més una caricatura escorada a la dreta de si mateix, però cal no oblidar que, vist des de l’exterior, és l’ex-president d’un pais occidental el que està dient aquestes burrades.

Ningú té prou sentit de la decència per fer-li veure a aquest senyor que no té un gran dò de paraula, per dir-ho suaument?

(1) tot adobat, a més, amb un pèl de megalomanía? Aznar comenta que “ningún musulmán me ha pedido perdón por ocupar España durante 8 siglos”