Heu sentit mai allò de que els catalans som una mica estranys perquè celebrem una derrota? No us ho cregueu pas, no és així.

No celebrem una derrota: celebrem que com a poble seguim sent i volem seguir sent. I ho celebrem en l’aniversari de l’últim gran intent d’anorreació.

És un fet a tenir en compte: podriem celebrar victòries o conquestes, que també n’hi ha hagut; però les victòries i les conquestes porten sempre associat el patiment del vençut o del conquerit: nosaltres, en canvi, preferim celebrar que encara estem aquí, aguantant, vingui el que vingui.

És marca de la casa, i hi hauriem de pensar: nosaltres, i els que encara no ens entenen o no ens volen com som.

Veient notícies, llegint, escoltant aquests últims dies sobre el moviment dels indignats una de les coses que sembla que no s’entén per part de polítics i alguns periodistes és que aquest és un moviment en xarxa, sense caps, sense dirigents.

Els polítics es queixen que no tenen interlocutors vàlids, i els periodistes busquen amb qui parlar perquè no saben amb qui fer-ho, o bé demanen si no es crearà alguna plataforma aprofitant les movilitzacions…

Aquest és un moviment transversal, un crit comú que tothom entén, però que després pot tenir mil visions diferents per aportar solucions, o derivar en mil protestes associades. Què haurien de treure d’aquí uns i altres?

• Els polítics haurien de veure que la gent es pot mobilitzar puntualment de manera espectacular, i és una manera de cridar l’atenció, però si volen el paper que per a ells mateixos reclamen, han de ser capaços d’entendre-ho i actuar en conseqüència… i no poden actuar amb la rapidesa amb que el moviment s’organitza, es crea i es mostra, son “tempos” diferents…
• Els periodistes potser han de deixar de buscar caps i imatges per identificar, i tornar als orígens: explicar els motius del moviment, el perquè. Darrera de tot hi ha un perquè, i interessa més que veure repetidament les mateixes cares o cares anònimes que diuen coses similars: menys cares i més informació.

Manipulació, violència, infiltrats, desinformació, bloqueig, legitimitat, apropiació… El bloqueig d’avui al Parlament accelera la informació, desdibuixa el plantejament inicial, tensa la corda, crispa els ànims i trenca ponts.

Què passa amb el moviment del 15M arrel d’això? Què passarà diumenge? Hi haurà una representació social prou gran de tothom? Es tornarà als motius inicials de la protesta? Perquè encara hi són.

Volem un sistema polític just i transparent, un govern que sàpiga actuar i no s’endeuti, que realment faci front a les necessitats de la societat? Endavant. Però que fem nosaltres com a societat? Tenim la maduresa suficient? Reconeixem també que som particeps de tot plegat, sigui per deixadesa, per interès, per ignorància?

Volem un canvi? D’acord, fem-lo. I el moviment del 15M sembla un bon punt de partida, en un moment o altre havia de catalitzar tot plegat. Però ara s’ha de prendre una decisió: cap a on va? Qui l’integra: tots, uns quants? Què es demana? Tot, però amb solucions màgiques? (recordatori: no n’hi han)

Podem prendre dos camins: a la grega, o a la islandesa. Un es més espectacular, però no duu enlloc. L’altre, el segon, és el que costa més treball i més temps, i és el que pot portar resultats; però comporta un treball per part de tothom, assumir responsabilitats, fer sacrificis, econòmics i socials. I això no vol dir carta lliure a les retallades, o desmuntar l’estat del benestar, no. Vol dir reconèixer que mentre el sistema donava de si tothom s’hi apuntava i es mirava a una altra banda si algú donava un toc d’avís, i això s’ha fet a nivell de societat tant com s’ha fet a nivell particular.

Repeteixo, les idees son bones, s’ha obert un diàleg que feia temps que no es donava, la societat s’ha movilitzat. Però que la societat es movilitzi no vol dir una permanència continua al carrer: vol dir que el diàleg i el control son permanents, que no s’abaixa la guàrdia, però per altres camins: assemblees, la xarxa, les associacions veïnals… repolititzar la societat sense interessos partidistes, i fer demostracions, manifestacions i concentracions quan calgui, és clar.

Cal entendre que els governs ens representen a tots, no només a uns quants. I cal treballar, si pensem que només representen a uns quants, per a que ens representin a tots.

Però no bloquejant, desentent-nos, o fent crides a començar de zero. De zero ja vam començar fa trenta anys, i ens hem oblidat que no cal deixar de construir, i ens equivoquem si no ho fem. Intentar imposar conviccions i idees a base de crits no és democràtic i pensar que redescobrim la democràcia és també d’ilusos o de desinformats.

És la sensació que és té quan segueixes veient segons quines notícies de la política: setmanes de mobilització, acampades, debat social, atenció dels mitjans, missatges llençats als polítics una vegada i una altra… i què passa? Crisi al Constitucional i algú fa alguna cosa positiva? Uns es tiren els trastos al cap dels altres, els de més enllà aprofiten per escombrar cap a casa…

El missatge és molt senzill: posin-se a treballar constructivament, intentin resoldre els problemes que tenim, que no son pocs, treballin pel país, per la societat, pensin més enllà dels propers quatre anys o les properes eleccions, apartin els corruptes i castiguin-los i, sobretot, no s’intentin penjar medalles.

La societat ja els posarà les medalles que els calguin. Ara mateix, però, més que medalles el que els pengen son llufes. Vostès mateixos.

Intentar buidar els acampats a la Plaça Catalunya perquè no hi hagi perill de cara a les celebracions del Barça dissabte no s’aguanta per enlloc. I quan s’ha fet de la manera que s’ha fet, les raons fluixes es transformen en excuses de mal pagador.
Hi havia (hi ha) d’altres maneres d’evitar problemes dissabte, separar els dos grups (si cal), i treure de la plaça materials perillosos com bombones. Segur.

Sembla que el govern dels millors no acaba d’encarar les coses tant bé com volien.

Desallotgem de males maneres la Plaça per netejar-la. Mala solució, excusa pitjor i mal calculada la reacció. Retallades al sector sanitari, no hi cèntims. No ho dubtem. Però tampoc no val l’excusa de que si els de Madrid ens passessin només el 5% del que ens deuen, ja no caldria retallar tant. Pilotes fora. Després tocarà també l’educació, pujar alguna taxa…

Però seguirem tenint peatges a l’ombra per les grans constructores (que surten caríssims i paguem entre tots, no només els usuaris directes), infrastructures no directament sol·licitades (això és, aeroports i estacions com aposta de futur, carreteres públiques al costat d’autopistes de peatge, per exemple), entitats financeres amb ajuda, compensacions a grans empreses que es deslocalitzen si no hi ha contraprestacions? Seguirem tenint mesures que no afavoreixin el traspàs a un sistema energètic més distribuït (vendre energia autoproduida a la xarxa), o seguirem amb un model encara centralitzat de grans centrals generadores i grans xarxes de distribució (parcs eòlics i solars de gran inversió), només assumible pel gran capital?

Assumiran també l’intent de recuperar tot el crèdit perdut de la classe política? Faran neteja, es deixaran de lluites caïnites i seran constructius? Ningú no espera una vareta màgica que resolgui els problemes d’avui per demà, però ens agradaria poder esperar un canvi en aquesta direcció. De tothom: dels millors i dels normals.