Tim O’Reilly comenta sobre el fet que Califòrnia actúa, de vegades, com una nació-estat: és, per si sola, una de les economies més importants dels Estats Units (si no la més important), i és coneguda arreu del món, fins i tot el seu governador ha parlat a la tribuna de les Nacions Unides i parla de tu a tu amb caps d’Estat; té, fins i tot, zones molt diferenciades entre elles: Los Ángeles és una megalòpoli totalment diferent de San Francisco, i la zona interior no té res a veure amb la costa*.

Tot i així, la República de California no és independent, pertany als Estats Units, però és capaç de mantenir una imatge única, fins i tot podríem dir que independent: així, quan convé és part dels Estats Units, i quan convé, pot actuar per si sola o fins i tot emprar polítiques contràries o més avançades que les del govern federal.

Vist això, em pregunto: no estarem equivocant els catalans el debat? És realment la independència cap a on ens interessa anar, o tenint reconeixement internacional dintre d’un estat federal ja en tindríem prou? Ens interessa més poder anar amb un document d’identitat català o que a tot el món coneguin Catalunya i la seva societat? (cosa que implicaria que la nostra societat, el nostre país, és prou avançat com per servir de model, perquè, al cap i a la fi, Tuvalu és independent i deuen tenir DNI, però algú els coneix?)

—

* Al llibre “The nine nations of North America” (enllaç a la wikipedia, també hi ha un blog) es parla de la teoria de les nou nacions (o societats) que componen la societat americana, i s’esmenten idees similars (via Vicent Partal).

En un article a El País, Javier Rodriguez Zapatero (president de Yahoo! España), fa una aproximació a la idea de micopoder[1], que es pot definir com un desplaçament del poder des dels cercles habituals de decisió (polítics, econòmics) cap als ciutadans gràcies a les noves tecnologies.

Dins d’aquest concepte, l’autor hi barreja tant el “periodisme ciutadà”, els blogs, wikis o d’altres eines socials, xarxes socials mateixes, elements de swarming com la convocatòria d’algunes manifestacions o el poder que els consumidors poden tenir si s’organitzen per exemplificar com aquest poder (o part d’ell) passa de les estructures tradicionals a la societat.

Però tot i que en un primer cop d’ull aquesta és una idea engrescadora, serà possible?

1. Estan els ciutadans preparats per exercir aquest micropoder?

Fa falta criteri i formació, arguments i idees per sostenir les postures pròpies. Si s’avança en aquesta línea, s’ha de passar de la figura del ciutadà-reclamador al ciutadà-corresponsable. No es pot només demanar: s’ha d’explicar bé què es demana y donar solucions, si pot ser, o fins i tot formar part de la solució.

Les xarxes de confiança establertes a Internet poden ajudar-nos molt en la formació d’opinió: permeten llegir idees, discutir-les, crear debat. Però el que funciona en xarxes socials reduides, on l’element principal és la confiança en els altres membres, pot no funcionar tant bé en xarxes més grans: els mecanismes de decisió son diferents, i també els criteris d’elecció o funcionament. [2]

2. Estan els polítics preparats per compartir el poder?

Suposant que s’acompleix el punt anterior, i que la ciutadania actua de manera corresponsable, els polítics seran capaços d’adaptar-se a aquest canvi? Eines com blogs, wikis, fòrums o el senzill correu electrònic faciliten moltíssim la comunicació amb els responsables. Un weblog, per exemple, és un camí bidireccional: escrius però també ets comentat. Com encaixen els polítics aquests comentaris? Se n’hi poden fer? Aquests nous mitjans no son només canals unidireccionals (com els antics) per fer arribar el missatge del partit o les idees pròpies: son també xarxes on es comparteixen idees y on es poden demanar responsabilitats.

Encaixarà la comunicació en xarxa amb la estructura jeràrquica dels partits? Seran els partits polítics, doncs, capaços d’adaptar-se a aquestes noves formes? Ja hem vist que a l’hora de servir els seus interessos particulars (campanyes, manifestacions), tots s’han adaptat (uns millor, d’altres pitjor), a les noves tecnologies: ara han de saber començar a moure’s també en el mitjà, llegir, ser part de la xarxa.

3. No tothom està a la xarxa

A mida que el comú de la societat s’adapti més als nous mitjans, el micropoder, les noves formes de relació entre polítics i ciutadans, entre administrats i administradors, entre clients i venedors o empreses, s’anirà expandint cada vegada més. Però no hi serà tothom, sigui per circumstàncies o per voluntat pròpia, i, per tant, el micropoder només l’exerciran uns quants.

Per tant:

El micropoder pot transformar enormement la societat, les relacions entre els seus components i les seves pròpies estructures, però els individus que formen aquesta societat també hauràn de canviar: la llibertat de decisió, la elecció, implica responsabilitat.

—

[1] De fet l’article és la presentació d’un llibre: “Micropoder, la fuerza del ciudadano en la era digital”, de Javier Cremades.
[2] Mentre estaba escrivint això, m’he trobat una entrevista a Alfons Cornella on cita el tema (cinquena pregunta)

Sembla llei immutable de la política d’aquest país: quan un partit que ha tingut responsabilitats de govern passa a ser oposició, s’oblida de tot allò que ha fet i critica sense més ni més, fent taula rasa i oblidant que un nou govern no comença de zero: hereda les condicions i la situació del govern anterior.

No costa tant recordar-ho i pensar que els ciutadans no son ximples. I no hauria de costar tant fer una oposició constructiva i aportar solucions, en comptes de queixar-nos sense més i proposar accions que, ben mirat, tampoc no son gaire més que paraules, ompliment d’espai als diaris i als noticiaris.

Han sortit de la nit al dia els “resistents” iraquians, els “terroristes”, els suïcides? Potser la situació a l’Orient (factors econòmics, religiosos, socials) facilita la radicalització de molts joves, però en el cas de l’Iraq hi ha molt més : a més dels “combatents estrangers” que poden arribar-hi cridats per la idea de fer la Jihad, o de terroristes d’Al-Qaida que aprofiten per atacar tropes i objectius occidentals en un lloc ja prou empantanegat, l’Iraq ha arribat a aquesta situació ajudat pels propis occidentals, pels propis “alliberadors”:

Durant la guerra Iran-Iraq, Occident va armar l’exèrcit de Saddam Hussein i va alimentar el seu règim, va ignorar els atacs al front de guerra amb armes químiques i els gasejos de poblacions kurdes
Durant la primera guerra del golf es van atacar no només objectius militars sino també centrals d’electricitat, estacions depuradores d’aigües, infrastructures… és a dir, es va castigar la població civil per un crim que ells no havien comès. Alhora, no es va derrocar el dictador.
Passada la primera guerra, es va alentar als xïites del sud i als kurds del nord a que es revoltessin contra Saddam i, quan ho van fer, no se’ls va donar cap ajut, va considerar-se un “afer intern”. Si, van declarar-se zones d’exclusió aèria al nord i al sud, però això no era cap problema perquè les tropes de Saddam fessin per terra el que volien: atacs i matances al nord i al sud, la dessecació dels pantans del sud del país per castigar la població sublevada i deixar sense amagatalls els insurrectes.
A tot això, s’estableix un bloqueig econòmic del pais i no es permet el comerç de matèries bàsiques, de primera necessitat. El programa “petroli per aliments” de la ONU no funciona, i el país cau en la misèria: no hi ha suficients medicines ni aliments, no hi ha indústria, les estacions potabilitzadores no es poden arreglar, la electricitat no funciona continuament, encara hi ha infrastructures danyades…
I arribem a la segona guerra del Golf. Americans i britànics envaeixen el país, i derroquen Saddam. “Fantàstic, gràcies. Però perquè no vau fer-ho fa dotze anys? Perquè vàreu deixar que ens massacrés?” deuen pensar xïites i kurds. I encara ha de ser estrany que no els rebin com alliberadors? Això no és París al 1944.

Segurament els xïites del sud del país tenen recolzament de l’Iran, però això no vol dir que segueixen un guió preestablert per Teheran, tenen prous elements com per no voler els nouvinguts, i als kurds els deu passar el mateix: no es va permetre que l’exèrcit turc entrés al nord de l’Iraq? I què han estat fent els turcs amb els kurds els últims anys?

I això no vol dir que els que ara són víctimes siguin unes germanetes de la caritat: tothom al món té alguna sang a les mans.

Potser no tenim prou memòria, o no ens informen prou bé. Tot sembla que acabi de passar, i, ens agradi o no, les coses sempre tenen unes arrels en el temps, que no podem ignorar

La política de voler tapar-ho tot del PP i la seva manía de no mostrar possibles discrepàncies en el sí del partit em posa nerviós.

El seu intent de mostrar una imatge única i donar tots el mateix missatge no és creïble: les maniobres internes i les diferències entre sectors acaben sortint a la llum, així com diferents opinions individuals, discrepants del missatge cridat als quatre vents.

Així, aquest intent de mostrar una cara única es transforma en una imatge de monolitisme, les purgues internes i els intents de descrèdit de les veus discordants, els acallaments de desviacions del missatge únic, i els atacs a tots els que no pensen com ells, projecten una ombra de poca transparència i d’absolutisme que no és la millor per un partit que vol arribar al govern.

No són bones credencials per gobernar tothom, els que els han votat i els que no. Què faran si arriben al govern? Aplicar aquest funcionament a nivell de govern?

(Quan van estar al govern ja havien atacat (defensivament) a la oposició, però des de que ells són oposició, aquests tics s’han incrementat)