El potencial comunicatiu de la xarxa és enorme, i la relació cost-benefici pot ser, sens dubte, molt profitosa.

En l’àmbit polític això també es veu així, i no hi ha partit que no tingui pàgina web, ni tampoc candidat sense pàgina pròpia. Alguns valents fins i tot tenen weblog, i n’hi ha que ho proven amb
eines com twitter i facebook.

Però la xarxa va molt més enllà i pot fer molt més per la democràcia que ser una altra tribuna des d’on exposar idees: a internet es poden organitzar campanyes de màrketing viral no factibles en altres mitjans, coordinar xarxes socials de suport, intercanviar idees i mantenir diàlegs de tu a tu, i es poden fer també d’altres accions com recollides de signatures o fins i tot recaptació de fons.

És en aquestes petites accions o, millor dit, en la suma de totes aquestes petites accions on resideix el veritable potencial de la xarxa com a eina política: la multiplicació exponencial i quasi immediata de petits esforços o petites accions poden tenir el mateix abast o la mateixa influència que grans accions fetes per pocs (pocs que habitualment solen tenir uns interessos molt determinats, parlant de política).

En les primàries nord-americanes, la sorpresa de Barack Obama no està només en el seu discurs (il·lús i poc concret per alguns, encoratjador i fresc per d’altres), sino en els seus mitjans: L’ús de campanyes virals ha permès al senador d’Illinois recollir els fons necessaris per enfrontar-se a la totpoderosa Hillary Clinton, a priori l’escollida per l’establishment demòcrata i amb uns fons econòmics per afrontar la campanya inicialment molt més grans, però provinent de menys mans (la distribució de petits donants és molt diferent segons el candidat): això dóna molta més llibertat per establir discursos i posteriors accions que no venen (tan) condicionades pels donants a la teva campanya.

De totes maneres, el nostre sistema polític és molt diferent del nord-americà en l’aspecte de finançament, però el mitjà que permet campanyes virals, concentracions ràpides, accions coordinades de grups dispersos és el mateix. Potser només haurem d’esperar a que la societat estigui més connectada, a que més natius digitals tinguin edat de votar i d’actuar políticament.

Finalment si vaig mirar el debat electoral.

I, tal i com pensava, no em va resoldre cap dubte. En tot cas, em va refermar en les meves posicions.

Ara, però, tothom farà anàlisi dels moviments, mirades, vestits, paraules, interrupcions, cites, números, estadístiques que van fer els dos candidats. Alguns s’ho miraran amb una mica més de detall i intentaran destriar quelcom d’allò que van dir.

Els mitjans afins a cada partit parlaran del seu triomf, i treuran (treuen) les errades de l’altre.

Però el debat no ha estat tal. No hi ha hagut combat dialèctic, només acusacions i retrets civilitzats, mostra de dades i repetició d’eslògans. No s’ha parlat de les idees de fons, de la visió de cada partit, de les seves filosofies i del perquè es fan les coses com es fan. Segueixen tractan-nos com a consumidors, no com a votants, com a ciutadans que pensen i poden i volen parlar.

Una oportunitat perduda.

D’aquí una estona començarà el debat entre Zapatero i Rajoy.

Com a ciutadà responsable, penso que l’hauria de veure, que és la meva obligació estar informat i prendre una decisió correcta a l’hora de votar. Com a ciutadà responsable, però, penso també que aquest “debat” milimetrat on no hi participen tots els participants es limitarà o dos monòlogs paral·lels que no em resoldran cap dubte.

Quina llàstima, que la política ja només tingui d’això el nom. La resta sembla un joc d’interessos i un càlcul de probabilitats.

Señora Magdalena Álvarez,

Oigo en las noticias de la radio que esta tarde usted y el portavoz de ICV-EUiA, Joan Herrera, han tenido un pequeño rifi-rafe en el congreso.

Se quejaba Herrera de que los que están partidos y doblados son los usuarios de Cercanías, por ver cuanto empeño se pone en la alta velocidad y cómo se inauguran nuevas líneas, mientras que los problemas en Cercanías se eternizan.

Y su respuesta me ha dejado temblando: no se dice partidos ni doblados, se dice partíos y doblaos, que si unos tienen que saber decir Josep-Lluís, los otros bien pueden aprender cómo hablan los andaluces.

Que conste que cito de memoria, pero es que me ha dejado de piedra el nivel que tiene para referirse a cosas de verdadera urgencia e importancia, y lo detallista que es, fíjese usted.

Mire, señora ministra, no vamos a entrar en consideraciones de lo que son idiomas, variantes, dejes, acentos regionales y demás, se supone que usted debería saberlo, y extraer conclusiones (como lo de mezclar peras con manzanas, ya me entiende); ni tampoco hablaremos del retraso y de la diferencia entre obras, o de las diferencias entre precios de billetes (teniendo en cuenta que la línea de Málaga también ha tenido reventones de acuíferos, tramos complicados, como el Chorro…), del choteo y la indecisión de si vengo o no vengo, las apariciones estelares y soluciones provisionales… a posteriori, claro.

Si realmente ése es el tipo de atención que le dedican a las cosas, vamos finos.

Y, sin querer ser agorero, tampoco se lo estan poniendo muy difícil a Celia Villalobos de nuevo, no (que si que debe estar partía, sí, de risa).

Pero mientras nos dedicamos a detallitos, los demás continuamos igual: jodidos.

Joíos, para que usted me entienda.

Atentamente,

Rajoy es despenja ara dient que pensa que s’hauria de fer un traçat alternatiu a l’AVE dins Barcelona si guanya les eleccions.

Com sempre que parla, s’apuja el pa:

• Primer, una mica de demagògia populista: tornem a encetar el tema, revifem els encenalls i fem bullir l’olla, així es veu com es preocupa dels detalls.
• Segon, pica l’ullet als sectors casposo-espanyolistes del seu partit: no patiu, que encara seguirem fotent els catalans una mica amb el tema de l’AVE, a veure si així ho retrassem encara més.

Redéu, quin home!