Converses de pau entre israelians i palestins: de nou? Ara sí que ho resoldran? I els de Hamàs, els colons, els hassidim, què diuen? I els moderats, superaran els problemes propis i aliens? Tant de bò, però sóc una mica escèptic, massa intents al llarg dels anys, poca flexibilitat amb els altres i fermesa amb els propis.

Que en el futur esclataran conflictes per l’aigua sembla cosa més aviat certa, per ser un recurs cada vegada més preuat.

Però on passarà? Hom s’acostuma a imaginar problemes i confrontacions en zones desèrtiques o molt seques -l’aigua del Jordà (Israel-Jordània), l’alt Nil, zones d’Etiòpia, zones frontereres al golf de Guinea,…-, és a dir, traslladem conflictes ja existents en el temps, problemes que tenen a veure directament amb l’escassetat ja existent.

Però l’aigua (les zones amb aigua, les geleres, els cursos fluvials) seran zones cada vegada més preuades i problemàtiques:

• Set: la necessitat d’aigua a les grans concentracions de població xines i índies està posant a prova els grans sistemes hídrics del riu Groc i del Ganges, per exemple, que alhora es veuen afectats per problemes de desgel a la seva zona de naixement, a l’Himàlaia; la mateixa necessitat d’aigua d’aquestes grans concentracions, la mala gestió de les xarxes de conducció d’aigua i l’abocament incontrolat de grans quantitats de residus enverinen i maten els rius, provocant alhora conflictes que poden ser interfronterers (què passa si Índia es “beu” l’aigua que acaba arribant al golf de Bengala? on van a parar els aiguamolls, d’on beu el país?)
• Energia: els mateixos rius son font d’energia: l’electricitat d’origen hidràulic conforma una part gens petita del pastís energètic, i amb un món amb una necessitat creixent d’energia, amb un consum cada vegada més gran, les preses situades als cursos dels rius serveixen també per calmar la set insaciable d’electricitat d’indústria i població.
• Conflictes interfrontereres: es pot fer servir l’aigua com un arma? Els russos han usat el gas com una eina de pressió sobre els seus veïns, inclosa la UE. Poden països situats al curs alt dels rius fer servir les seves preses (i el seu control sobre el flux del riu) com a pressió sobre veins situats més avall?
• Els usos de l’aigua: Mentre al tercer món, sigui al camp o a les megalòpolis hi haurà (ja hi ha) una falta d’aigua endèmica, al primer món usem l’aigua per regar camps de golf, omplir piscines a les urbanitzacions o per conrear cultius de vegades subvencionats, de vegades excedents que col·loquem a altres mercats, de vegades que serveixen per alimentar la cabana de bestiar d’una alimentació humana excessivament basada en la carn, o, la última moda, en cultius per generar biocombustibles.

Tot plegat, on ens porta? A que els conflictes per l’aigua no seran els de dos països o grups lluitant pel control d’un riu, sino que seran conflictes a nivell regional, que afectaran les conques senceres dels rius, que vindran donats per diferents motius i que per tant requeriran diferents solucions, que no afectaran segurament només els directament implicats, sino també a tercers, perquè l’origen del problema podria ser que estigués a l’altra banda del món.

Pots tenir alhora un servei de reciclatge ben organitzat (plàstics, papers, vidres, orgànic, deixalles) i uns vorals de carretera que semblen un femer, plens de porqueria i bosses d’escombreries? A Sardenya sembla que sí.

Arreu del món s’aixequen murs per intentar aturar fluxos de població no desitjats, per separar comunitats: entre la Índia i Bangladesh, a la frontera mèxico-americana, a Ceuta i Melilla, entre Israel i Cisjordània, entre les dues Corees o d’altres ja caiguts com el de Berlín…

Però aquests murs no son més que pegats temporals, solucions momentànies d’estadistes que s’ho miren tot a través d’un mapa, que creuen que es pot dibuixar sobre el terreny una línia tan clara com la d’un mapa.

Sota l’excusa d’aturar el terrorisme o la immigració no desitjada, s’aixequen barreres entre comunitats, es trenquen fluxes de comunicació i econòmics, i s’amaga, a vegades, la incapacitat tant de dirigents com de pobles de conviure plegats. Intents de solucions senzilles que no arreglen res, que potser fins i tot ho espatllen més, això sí, separadament.

El problema és que tots els murs acaben caient. Així, perquè construir-los? Perquè no buscar solucions no tan visibles però que durin més i no fereixin tant?

La presa de possessió d’Obama d’ahir no va ser més que el pas final d’una cursa que fa temps ningú creia que podia guanyar, però la feina que se suposa comença avui ja fa dies que ha començat.

Obama ha sabut usar els nous mitjans de comunicació com ningú (alguns en diuen el primer president 2.0 – ai, les etiquetes!) i per tant ha arribat a públics on mitjans tradicionals com premsa i televisió, massa encartronats, no hi arriben.

Però la mestria en saber usar nous canals (blogging, microblogging, xarxes socials…), la primera victòria sorprenent (David contra Goliat? el candidat desconegut contra la preferida per la nomenclatura del partit demòcrata) a les primàries de l’agost passat, els primers resultats positius als caucus i el crescendo de victòria mentre s’apropava el dia de les eleccions, tot això no hagués estat possible sense un missatge: no és casualitat que les paraules esperança, canvi o diàleg hagin estat de les mes usades per l’ara president.

Però que no es confongui ningú: que Obama parli de canvi no vol dir que de sobte tot canvïi.

També ha parlat de diàleg, de unir i no enfrontar o de la feina que caldrà fer per superar els diferents reptes, i és per això que no ha de sorprendre que en el seu equip hi mantingui republicans o rivals demòcrates: es tracta de buscar el millor de cada casa i posar-los a treballar, no de fer-se un equip que digui amén a tot. Però això ja és una novetat, i alhora, pot ser una jugada política molt intel·ligent: implicar a tothom en les tasques pendents, tenir el màxim de punts de vista possibles, si, però també implicar també a tothom en la responsabilitat de les decisions.

Els canvis no seran de la nit al dia, però és que tampoc no ho poden ser: un cop de timò, una volta brusca l’únic que farà és tombar el vaixell. Una maniobra ben dirigida, amb tothom tirant de les cordes i del velam si que pot variar el rumb.

Tant de bò les esperances que ha creat acabin sent d’allò més reals.