Els problemes que estan tenint al Japó amb les centrals nuclears son deguts al calentament del nucli dels reactors, perquè els abastiments dels circuits de refrigeració s’han trencat. Podrien les piles nuclears portàtils ser més segures en aquests casos?

Si deixem un moment la seguretat de banda, aquestes piles poden distribuir-se pel territori, son autocontingudes, de menor tamany i per tant de més fàcil instal·lació (i més fàcil reparació de la seva infrastructura o, en cas molt greu com l’actual, transport a un altre emplaçament), poden ser escalables (per oferir més potència o disminuir-la, com un joc -arriscat- de construcció), i fins i tot poden construir una xarxa més resistent a catàstrofes per estar repartides pel territori…

Des del punt de vista d’un profà, no sembla mala opció. Però qui és el valent que en posa una al costat de casa? I com es controlen, tornant a la seguretat?

Les revolucions als països àrabs han sorprès tothom, ningú les esperava. I menys, des d’on han vingut: de la joventut.

No es tracta ara de si s’ha usat facebook, o twitter o els blogs per dispersar més ràpidament el missatge, és clar que les noves tecnologies han tingut un paper cabdal en el desenvolupament i la organització de tot plegat, però d’això se’n parla a bastament arreu.

La clau de tot plegat, però, ha estat qui ha protagonitzar majoritàriament aquestes revoltes, les qui les han engegades.

Segons el que aquí sabíem, la joventut d’aquests països semblava ser apàtica o no estar interessada en política, embadalida potser pel cants de sirena i el mode de vida occidental, apartada dels valors occidentals de democràcia i igualtat i, fins i tot, en el pitjor dels casos, tant desesperada que abraçava la causa de l’islamisme radical. I de sobte ens trobem que, del no-res, surt una auto-organització sense caps visibles que mobilitza gran part de la població, i tomba règims que semblaven ben establerts.

Li sona a algú aquesta imatge d’un jovent sense interès polític, desencantat? És el missatge que ens venen cada vegada que hi ha eleccions a la nostra societat, és l’explicació de la desmobilització del vot jove. Però, alhora, aquest jovent s’ha mogut, s’ha auto-organitzat sense caps visibles (cosa que porta de corcoll als encara ancorats en vells moviments socials) i ha estat capaç de manifestacions com les que hi va haver contra la invasió de l’Iraq o després dels atemptats de Madrid. Què vol dir això? Que hi ha interès, que tothom voldria participar, però que potser les solucions que s’ofereixen, les oportunitats de millora reals ja estan massa gastades (sense fer-les servir, heus ací el problema) perquè enjogassin ningú.

Tornem als països àrabs: resulta que ara, de sobte, trobem que el seu jovent és com el nostre. Ja queden lluny, com arreu, els moviments revolucionaris panarabistes o socialistes dels anys 70, els joves que aleshores, amb els ideals i les eines d’aleshores, es van fer amb el poder per intentar millorar les seves societats i que s’han acabat convertint en el problema d’avui en dia. I els joves d’ara (els d’aquí i els d’allà) ja no busquen uns ideals abstractes que millorin les seves societats a base de grans sacrificis heroics, volen millores en el dia a dia, volen transparència, bona gestió, poder dir la seva i rebre la recompensa justa pel seu treball i el seu esforç, i això és més fàcil d’aconseguir amb democràcia que no pas amb un dictador del mesozoic al poder.

Així, una de les coses en les que també ens hauríem de fixar de tot aquest enrenou és que la gent vol el mateix que nosaltres volem. Potser no som tan diferents, potser hauríem de tornar a pensar en un pont de mar blava.

Avui he vist a diversos llocs de la xarxa un text amb reminiscències informàtiques sobre la caiguda d’en Mubarak:

Sembla, però, que el procés de desinstal·lació no acaba. Usarà Windows? Haurà sortit una pantalla blava avisant que el procés de desinstal·lació no ha acabat correctament i se’ns ha quedat el sistema penjat?

Mala sort pels egipcis, si és així. El millor és que canvïin a un sistema lliure: que es passin a Linux, que el porta la comunitat.

Als europeus ens costa molt d’entendre la llibertat amb que es poden tenir, portar i usar armes als Estats Units. Potser va lligat a les seves tradicions i herència cultural: al llegat dels colonitzadors de l’Oest, a la segona esmena de la seva constitució, o fins i tot al seu fort caràcter individual, o a la seva tradició també de defensa aferrissada dels drets individuals dels seus ciutadans enfront de regulacions governamentals.

Sigui com sigui, cada vegada que es produeix un episodi com el de fa poc a Tucson, o els ja més llunyans a Columbine, al 1999, per exemple, torna a sortir a la llum el debat sobre el control d’armes, un debat que està lluny de resoldre’s: els partidaris d’un control més fort tenen a favor les estadístiques i les víctimes, els partidaris de la llibertat de portar armes argumenten la segona esmena i la llibertat del ciutadà, elements fins a cert punt més volàtils i eteris, culturals, podriem dir-ne, i, sobretot, tenen al seu favor la poderosa Associació Nacional del Rifle i segurament també la potent indústria armamentística i la dreta més reaccionària: difícils contendents a guanyar.

Què ens ha demostrat wikileaks? Que secretitzar qualsevol acció governamental, voler amagar-ho tot al ciutadà perquè se li té por o per equivocades raons il·lustrades (tot per al poble, però sense el poble), no és útil. Augmentar exponencialment el nombre de secrets i, alhora, el conjunt de gent que hi té accés és donar portes obertes a les filtracions.

Quina és la solució, doncs? Augmentar també el nivell de paranoia, la repressió, les amenaces o els càstigs per difusió de secrets? No. Aquesta és la solució fàcil i la que, des del punt de vista de les agències i organismes de seguretat, o des de la concepció decimonònica de l’estat com a entitat suprema, s’intentarà imposar.

Però la solució és disminuir el nombre de secrets fins al màxim possible (siguem realistes, sempre n’hi haurà). I això passa per no haver d’amagar tantes coses, per no barrejar informacions realment compromeses per la seguretat o la estabilitat d’un estat (instal·lacions militars, previsions, dades econòmiques d’afers socials, etc.) amb un malentès corporativisme, amb amagar crims o barrejar interessos d’estat amb interessos de companyies estatals, per exemple; anant més lluny: obliga a un govern més transparent, a un comportament més net, a una millor gestió del país i, fins i tot, a no entendre el país com un ens aïllat del món, si no en quelcom immers en una xarxa de relacions, prestacions, deures i obligacions, interconnectada i lligada, i on no hi ha (no hi hauria) d’haver cap primum inter pares.

Potser aquest serà la lliçó última que wikileaks pugui ensenyar als governs: a ser democràcies realment obertes i transparents, a portar el comportament igualitari i transparent de la xarxa al terreny polític.