Tenim el lleig costum de treure’ns de sobre tot allò que no ens agrada o que ens dóna massa feina; fins i tot li hem aplicat una paraula d’allò més àtona: externalització.

Externalitzem les feines feixugues o les que no aporten valor, les despeses mediambientals, fins i tot la nostra responsabilitat quan mirem cap una altra banda i no veiem la pobresa que hi ha a casa o a altres bandes del món. Posats a externalitzar, sembla que fins i tot en un moment ens ha donat per descarregar-nos-en i deixar-la en mans d’alguns impresentables interessats (no tots, no tots).

Però el nostre món és un sistema tancat: tot elque no fem nosaltres, ho fa un altre, tot el que allunyem de nosaltres, va a parar a algun altre lloc, tota la despesa externalitzada que no té una empresa, l’acaba internalitzant algú més.

I ara comencem a veure que tots plegats som qui internalitzem algunes despeses, responsabilitats, treballs i pèrdues. Tot allò que semblava marxar fora torna, com un bumerang.

Les reparacions mediambientals, les neteges de rius, costes i boscos, les mesures anti-contaminació… tot va a càrrec de l’Administració que nosaltres paguem. El ritme de vida del món occidental i els seus imitadors imposen una càrrega brutal sobre el planeta. Càrrega que tornarà sobre nosaltres, com a espècie: els nostres fills, néts o besnéts en patiran les conseqüències. Els treballs de poc valor afegit marxen a tercers països, països sense les nostres càrregues laborals. No passa res, fins que cau un edifici i moren tres mil persones. Qui vetllava per ells? On son els drets dels treballadors? Allà no en tenen gaires semblareballadors? Allà no en tenen gaires, sembla. Però això no ho externalitzem, no ho exportem. És igual, el que acabarem important serà si no vigilem les seves condicions laborals, perquè si no no som competitius.

Cal que prenem consciència que el món és un sistema tancat, si carreguem massa un extrem, l’altre es buida. Geogràfica o temporalment, però es desequilibra. Va en el nostre interès parlar d’una manera clara, saber com es fan les coses i les conseqüències que tenen, va en el nostre interès ser més col·laboratius, més justos amb els altres, més honrats amb nosaltres mateixos.

Com ha de ser estudiar el cònclave des del punt de vista de les xarxes o de la sociología?

A banda de les curiositats de la cerimònia o del propi procediment electiu(*), aquesta elecció és un delicat equilibri entre grups d’interessos que finalment conflueixen en un home que els ha de representar tots… teòricament. Que aquesta representativitat després no sempre és fàcil i està subjecta a pressions i que el xoc entre diferents maneres d’entendre el conjunt continua a posteriori ja ho hem vist també.

El que és destacable és el procés en que els diferents grups tenen segurament cadascú el seu candidat, i com aquests candidats (una mena de primus inter pares) seran el representant dels interessos del seu grup a la cadira de Pere, com una personificació del conjunt, una mena d’assumpció dels valors col•lectius o, fins i tot, una mena de sacrifici personal en pos del grup, una sublimació dels interessos d’una col•lectivitat en un individual.

Després cada pontífex pot intentar donar el seu toc personal a partir de la seva personalitat i evolució, però la victòria del procés és grupal, un corrent de pensament que s’imposa, amb més o menys concessions, sobre la resta.

* via Pere Quintana: Es podría manipular l’elecció papal?

El Papa renuncia i comencen, immediatament, les travesses per saber qui està millor posicionat, qui té més possibilitats. Vaticanòlegs de tota casta faran ara previsions i analitzaran biografies, afinitats, obres i amistats de cada un dels papables.

I quan hi hagi fumata blanca, què?

El que interessa, no tan sols a l’Església com a organizació i com a comunitat, si no a la societat en general, és el rumb que ha de prendre: com quadrar el missatge i la obra que fan moltíssimes persones a peu de carrer amb les declaracions de moralina que es fan de vegades, amb els intents d’influència i les idees fora de lloc en un mon que sembla superar-la de vegades, com deixar de distanciar-se i no tancar-se en si mateixa. Tradició i ortodoxia? Potser si, però no rància, de formes antigues i buides, si no d’idees permanents i clares.

La dualitat del cura roig i del cardenal amic del poder, del teòleg de l’alliberament i els legionaris de crist. És, segurament, una imatge excessivament simple, però no per això poc gràfica.

I tant si som practicants com si no ho som, ens afecta. Cap a on anirà la fumata blanca, doncs?

Timbuctú, la mítica, ha perdut un més dels seus tresors: a la destrucció d’algunes antigues mesquites, s’hi afegeix ara la desaparició d’una importantísima biblioteca on es guardaven documents irrepetibles.

Aquest atac sense sentit a un patrimoni cultural únic no es més que una altra mostra d’on arriben els fanatismes, les visions intransigents: entra a la mateixa categoria que la destrucció dels budes de Bamiyán, la crema de la biblioteca de sarajevo, la crema d’un corán per part d’algún pastor americà o les cremes de llibres als anys trenta, per citar algun exemple.

Falsos guies, visions tortes i incomplertes de la cultura que transmeten una visió encara més torta, incomplerta i intransigent de la realitat, una educació (adoctrinament?) basada en principis tancats i retroalimentats i en la falsa seguretat de les veritats incontestables porten a aquestes tergiversacions.

En un món on la cultura i l’educacío sembla que haurien de ser cada vegada més a l’abast de tothom, ens trobem l’efecte contrari: la radicalització de les idees i la fragmentació en grups cada vegada més petits, la incomprensió vers els altres, creix. Els mitjans per difondre les idees i els adoctrinaments han crescut exponencialment, així com els financaments interessats de determinades idees i creences (els grups tancats s’autoconvencen i s’omplen de raó molt fàcilment); però en canvi on no s’hi ha invertit prou, i on cada vegada sembla que es vulgui invertir menys, és en una educació crítica, en la lliure discussió de les idees, en la responsabilitat de les accions pròpies, en l’acceptació de la diversitat. I els exemples que veiem a diari, propers i llunyans, son extrems que es toquen, però amb el mateix origen.

Actualització 1/2/2013: La crema no va ser tan gran com s’havia pensat: arxivers espavilats van dispersar el fons en previsió d’un acte similar.

Interessant article a la revista Time de Fareed Zakaria sobre el món que vé al 2012: Estats Units no pot dirigir el món sol, però ningú ha sortit per ocupar el seu poder i, el més interessant, sembla que ningú ha de sortir:

It is a post-American world out there, one characterized more by the absence of great powers than by their presence.

Estats Units ja no pot fer i desfer com vol unilateralment, Europa no té ni ganes ni, possiblement, forces per agafar un paper més important a nivell mundial, els països del BRIC tenen els seus propis problemes i les noves potències que puguin sortir sembla que puguin ser més a nivell regional… cap a on anem? A un nou multilateralisme? A un món realment multipolar, perquè ningú no pot imposar-se?

Sembla que cada vegada ens allunyem més de la visió de Fukuyama i ens submergim, de nou, en la història de sempre: l’equilibri entre potències, amb les seves àrees d’influència, però aquesta vegada amb la particularitat que unes depenen d’altres.