Interessant article a la revista Time de Fareed Zakaria sobre el món que vé al 2012: Estats Units no pot dirigir el món sol, però ningú ha sortit per ocupar el seu poder i, el més interessant, sembla que ningú ha de sortir:

It is a post-American world out there, one characterized more by the absence of great powers than by their presence.

Estats Units ja no pot fer i desfer com vol unilateralment, Europa no té ni ganes ni, possiblement, forces per agafar un paper més important a nivell mundial, els països del BRIC tenen els seus propis problemes i les noves potències que puguin sortir sembla que puguin ser més a nivell regional… cap a on anem? A un nou multilateralisme? A un món realment multipolar, perquè ningú no pot imposar-se?

Sembla que cada vegada ens allunyem més de la visió de Fukuyama i ens submergim, de nou, en la història de sempre: l’equilibri entre potències, amb les seves àrees d’influència, però aquesta vegada amb la particularitat que unes depenen d’altres.

Ahir em demanava perquè els soldats d’un país desèrtic com el Iemen porten uniforme de camuflatge de color verd… però potser tampoc no cal donar-hi gaires voltes: hi ha exèrcits que no son pas per defensar el país o per combatre en guerres, son exèrcits que serveixen únicament per controlar el país, per sotmetre’l a la voluntat del govern. I per això no cal gaire camuflatge, més aviat al contrari: com més es vegi la presència militar, més clar queda qui porta les regnes.

Un article molt interessant sobre cinc lliçons de la crisi libia a Guerras Posmodernas. I no en falla cap. (via @perequintana)

Una bona mida de fins on arriba el canvi als països àrabs serà el paper de la dona en les seves societats: no es pot demanar democràcia i societats lliures i deixar mitja població al marge. La igualtat de drets és irrenunciable, i l’aplicació d’aquesta igualtat, també.

Les revoltes que semblava que havien de canviar el mapa polític del món àrab s’estan quedant aturades unes i directament anorreades les altres.

Els èxits d’Egipte i Tunísia ens van portar a pensar que tot es podia aconseguir, però sembla que no hi haurà més canvis. Al Marroc, Mohamed VI ha promès canvis democràtics però segueix aferrat al trò (s’emmirallarà potser a la monarquia parlamentària espanyola?), a Algèria fa dies que no se sent parlar gaire més de protestes, a Líbia Gaddafi està a punt de liquidar la revolta (liquidar, segurament, en un sentit més aviat literal, mentre els occidentals discutim i discutim), a Bahrein el rei, amb ajuda de la casa de Saüd, ha sufocat la revolta xiïta (per molt que Hillary Clinton digui que va per mal camí), i del Iemen tampoc se’n sent gaire cosa.

Es tanca el període que semblava obrir-se? Els mandataris romanen al poder, segurament rient-se del món en general, i alguns encara pavonejant-se (només cal veure les declaracions del fill d’en Gaddafi); mentre aquí discutim zones d’exclusió aèria… per quan? I després què farem, si tot torna a ser el que era? Tornarem a bombejar petroli de Libia? Tindrem la base de la cinquena flota tranquil·la i el gas algerí també s’embarcarà tranquil·lament?

Si demà o demà passat cau Bengasi, es podrà fer quelcom? Segurament només plorar els morts, perquè l’exèrcit libi i els mercenaris no hi entraran amb una desfilada triomfal… Què faran els bahrainís que demanaven reformes democràtiques, què faran els americans? Renyar al rei, retirar la cinquena flota?

Al final, a un li dóna per pensar malament i li ve al cap aquella frase d’en Roosevelt sobre en Somoza: “Potser és un fill de puta, però és el nostre fill de puta”.