Arreu del món s’aixequen murs per intentar aturar fluxos de població no desitjats, per separar comunitats: entre la Índia i Bangladesh, a la frontera mèxico-americana, a Ceuta i Melilla, entre Israel i Cisjordània, entre les dues Corees o d’altres ja caiguts com el de Berlín…

Però aquests murs no son més que pegats temporals, solucions momentànies d’estadistes que s’ho miren tot a través d’un mapa, que creuen que es pot dibuixar sobre el terreny una línia tan clara com la d’un mapa.

Sota l’excusa d’aturar el terrorisme o la immigració no desitjada, s’aixequen barreres entre comunitats, es trenquen fluxes de comunicació i econòmics, i s’amaga, a vegades, la incapacitat tant de dirigents com de pobles de conviure plegats. Intents de solucions senzilles que no arreglen res, que potser fins i tot ho espatllen més, això sí, separadament.

El problema és que tots els murs acaben caient. Així, perquè construir-los? Perquè no buscar solucions no tan visibles però que durin més i no fereixin tant?

La presa de possessió d’Obama d’ahir no va ser més que el pas final d’una cursa que fa temps ningú creia que podia guanyar, però la feina que se suposa comença avui ja fa dies que ha començat.

Obama ha sabut usar els nous mitjans de comunicació com ningú (alguns en diuen el primer president 2.0 - ai, les etiquetes!) i per tant ha arribat a públics on mitjans tradicionals com premsa i televisió, massa encartronats, no hi arriben.

Però la mestria en saber usar nous canals (blogging, microblogging, xarxes socials…), la primera victòria sorprenent (David contra Goliat? el candidat desconegut contra la preferida per la nomenclatura del partit demòcrata) a les primàries de l’agost passat, els primers resultats positius als caucus i el crescendo de victòria mentre s’apropava el dia de les eleccions, tot això no hagués estat possible sense un missatge: no és casualitat que les paraules esperança, canvi o diàleg hagin estat de les mes usades per l’ara president.

Però que no es confongui ningú: que Obama parli de canvi no vol dir que de sobte tot canvïi.

També ha parlat de diàleg, de unir i no enfrontar o de la feina que caldrà fer per superar els diferents reptes, i és per això que no ha de sorprendre que en el seu equip hi mantingui republicans o rivals demòcrates: es tracta de buscar el millor de cada casa i posar-los a treballar, no de fer-se un equip que digui amén a tot. Però això ja és una novetat, i alhora, pot ser una jugada política molt intel·ligent: implicar a tothom en les tasques pendents, tenir el màxim de punts de vista possibles, si, però també implicar també a tothom en la responsabilitat de les decisions.

Els canvis no seran de la nit al dia, però és que tampoc no ho poden ser: un cop de timò, una volta brusca l’únic que farà és tombar el vaixell. Una maniobra ben dirigida, amb tothom tirant de les cordes i del velam si que pot variar el rumb.

Tant de bò les esperances que ha creat acabin sent d’allò més reals.

Vull que guanyi Obama.

Sé que ni el món ni els Estats Units canviaran de cop, que es possible que no canvïi gairebé res perquè les inercies, les pressions i els lobbys son forçes molt poderoses.

Tot i així, vull creure en el canvi, no sé si puc, però vull fer-ho. Els valors que representa Obama i el seu missatge em son molt més propers que els d’en McCain, per molt que s’esforçi en allunyar-se de Bush: estic més a prop de l’Amèrica de Jefferson, Washington o Lincoln, de la imatge del GI q ue reparteix xocolatines als nens d’Europa, el Plà Marshal, els hippies i els primers hackers universitaris, de Thoreau o Phillip Roth, del diàleg i la premsa lliure que no pas de les naus del comodor Perry, del Maine a l’Havana, Vietnam o Irak, McCarthy o la Patriot Act, els boines verdes d’en John Wayne o Rambo.

A aquestes alçades potser és ser una mica il·lús, però tant de bò no sigui només un símbol d’una lluita per la igualtat que va començar fa quaranta anys, sino un canvi per tothom. Fet i fet, el que impacta d’Obama és el seu missatge. El seu color pot tenir una segona lectura en un altre context, però no és el més important.

Acabo de llegir “El llibreter de Kabul”, d’Asne Seierstadt, i hi he trobat una societat pobre, miserable, tancada en si mateixa i barrada per unes tradicions de ferro que asfixien qualsevol intent de sortir-se’n d’elles, on les dones son simples objectes, cuidadores de la casa i els fills, sotmeses a qualsevol poder masculí, i els homes estan atenallats també per uns costums i unes regles que no permeten cap desviació de la norma.

Regles de ferro que atenallen una societat. Una presó invisble per a tota una societat. Un país pobre incapaç d’imaginar qualsevol altra cosa diferent de la que ja hi ha, perquè qualsevol altra cosa xocarà amb les tradicions, amb el-que-és-correcte. Tradicions que atenallen però de les que se senten orgullosos. Pobresa que no permet pensar més enllà del dia a dia, pobresa que no permet invertir per millorar les vides.

I en aquest país volem els occidentals imposar una democràcia al nostre estil? Volem imposar una pau militar mentre el país es mor de gana i no avança?

Potser una altra manera d’ajudar Afganistan sería canviar els objectius: no canviar nosaltres el país, que canviés ell. Nosaltres hem d’ajudar tant com poguem, però la voluntat ha de ser pròpia, no imposada.

L’enderrocament del Mur de Berlín, el final de la Guerra Freda i l’enfonsament de la Unió Soviètica, l’establiment dels Estats Units com a única potencia hegemònica mundial feia preveure que ràpidament s’hauria d’estendre una ideologia i un sistema econòmico-polític a tot el món, basats com estàvem en la visió dels dos grans sistemes enfrontats.

Anys després, però, ens trobem que han sortit nous actors, que hi ha grans problemes sense resoldre i tot sembla lluny de cap tipus d’ordre mundial: immigració legal i ilegal cap als països rics, fam i conflictes als països pobres, la pobresa que s’incrementa i la educació que no arriba a tothom, la demanda creixent d’energia i els conflictes per recursos com petroli o aigua, països desectructurats, zones de ningú on proliferen els senyors de la guerra i els criminals, desplaçaments de població i catàstrofes naturals…

Podem arreglar tot això només amb les teoríes neoconservadores d’imposar la democràcia i els sistemes de mercat per la força o cal usar d’altres mitjans? Les polítiques de defensa s’han de basar només en les armes i en atrinxerar-nos i tancar les fronteres o, per contra, la inversió en desenvolupament i l’ajuda hauríen de començar a considerar-se també com una inversió en defensa?

No, no existeix, ni existirà un món un món unipolar ni s’arribarà al final de la història. Potser amb una mica de sort aconseguirem iniciar un tipus d’història diferent a la que portem fins ara.