Ara que provo Google+ i començo a perfilar el meu graf social i configurar-me els cercles d’amistats, i a ordenar i prevenir possibles conflictes futurs entre els molts diversos perfils que tinc a la xarxa… m’assalta la por escènica: com ho faran, ara, els meus amics, els meus seguidors, si no publico els meus ingeniosos comentaris i posts a tots els meus cercles? Ah, el que arriba a fer la supèrbia, els cinc segons de glòria que tots volem…

Vès que els de Google no hi hagin comptat amb això i sigui la causa de la seva perdició…

Via Pere arribo a un interessant post de n’Aleix Cabarrocas: Escriure i navegar.

Subscric tot el que diu: malauradament, les eines centralitzades de xarxes socials son massa vegades més una gran caixa de ressonància que un lloc de discussió d’idees i de creació de discurs.

- Tuf, ¿por qué la gente actúa siempre como si fuera estúpida?

(Los viajes de Tuf, George R. R. Martin (Zeta Bolsillo, 2009), pàg. 358)

Al respecte de perquè la gent no fa cas de veritats òbvies, però incòmodes, i opta per solucions fàcils, però dolentes al final.

Interessant reflexió a La Vanguardia sobre la orientació de l’educació i les seves conseqüències: volem democràcia i ciutadans responsables? Formem persones, doncs.

Un article molt interessant sobre cinc lliçons de la crisi libia a Guerras Posmodernas. I no en falla cap. (via @perequintana)