Miro als meus fills, que juguen al parc. Tenen nou i gairebé cinc anys, i corren, salten, riuen i s’enfaden entre ells, són feliços, son nens. I de sobte em salta al cap la idea que hi ha d’altres nens al món que amb la seva edat estan treballant, picant pedra, remenant les escombraries, o en situacions pitjors. Nens que no poden ser nens. Quina sort tenen els meus. Quina sort tenim nosaltres.

Totalment d’acord amb en Pere: comparar els RSS amb Twitter és una burrada, la manera d’usar-los és totalment diferent.

I no ho oblidem: un son fonts obertes, gestionades per nosaltres, no centralitzades i que podem llegir de diferents maneres; l’altre és un servei d’una empresa, centralitzat.

És com comparar els blogs amb facebook.

La sortida de la crisi no és només qüestió de mesures governamentals i macroeconòmiques: depèn també de l’actitud de cada un de nosaltres, de petits detalls i canvis tant per a la solució com per a prevenir que se’n produeixi una altra. Si no canviem la nostra manera de fer, la d’ara serà una solució parcial.

Perquè G+ no ha de fitxar celebritats si vol diferenciar-se de Facebook:

http://techland.time.com/2011/07/20/why-google-shouldnt-be-chasing-celebrities/

Cerca, social, núvol, mòbil, corporatiu, navegador: pot guanyar Google tots els fronts que té oberts? Es miri com es miri, ara mateix és la única companyia que pot presentar batalla en tots aquests camps i competir contra rivals que, sectorialment, son ben forts. Tot plegat, a més, grans batalles per guanyar futurs camps encara no ben definits: ja no es busquen mercats creats, es busca ser qui els pot crear.