Breu:

Qui ho diria, que de vegades la política, la literatura i la informàtica estiguin tant a prop: si “La servitud voluntària” d’Étienne de la Boétie reflecteix d’allò més bé l’ideari del software lliure, “El príncep“, de Maquiavel, sembla que sigui la guia d’actuació de determinades megacorps.

Caldrà fer-hi una rellegida.

El meu sogre m’ha ensenyat un llibre que li han regalat:

1936: El asalto final a la República, de Pío Moa

És un llibre sobre la guerra civil, del desembre de l’any passat. L’autor em sona, però no sé de què. A la contraportada diu que és col.laborador de Libertad Digital i de La Razón.

El fullejo una mica, miro el títol dels capítols, alguns paràgrafs, algunes fotografíes que porta… De sobte em trobo em el capitol XIV: Ayer y hoy. Y a la pàgina 188:

En dos palabras, asistimos a la reedición de la vieja alianza entre los izquierdistas, los separatismos y el terrorismo. Si de algo sirve el conocimiento de la historia, debe hacérsenos evidente que nos hallamos de nuevo ante un peligro muy serio. ¿Se trata de un peligro inminente? A mi juicio todavía no, y ello hace posible una reacción enérgica y no traumática frente a él.

A les pàgines anteriors, per no defraudar l’audiència, ha esmentat el PNV i ETA (pag. 187), la marea negra del Prestige y la guerra del Golf com arguments per a la propaganda esquerranosa i separatista per enderrocar el govern d’Aznar (pag. 186) i els atemptats de Madrid al 2004 que canvien la política interna i externa espanyola (pag, 187 de nou).

I tot això en tres pàgines. I en un llibre d’història, pretesament imparcial i objectiu.

Al següent capítol, Principales Personajes, hi ha les biografies d’alguns dels protagonistes dels fets, curiosament dividida entre esquerres i dretes. Algun extracte més:
(more…)

Fa un temps vaig llegir “El origen perdido“, de Matilde Asensi. Sense entrar en gaires consideracions més, el llibre no em va produir ni fred ni calor, un best seller més, que barreja ingredients a l’ús: unes gotetes de joventut, un imperi perdut i exòtic (l’inca), del qual encara queden restes, tant arqueològiques com culturals, i uns quants tocs de misteri més o menys coneguts (el mapa de Piri Reis, el possible significat dels quipus…) Com dic, ni fred ni calor. No semblava més que el producte d’una escriptora que s’ha documentat (amb més o menys fortuna) i que hi ha posat imaginació de la seva part.

Avui, però, em trobo unes quantes planes a la xarxa (Letralia, Indymedia Bolivia, bolpress) que parlen d’un possible plagi per part d’Asensi: sembla que el material que s’ha utilitzat “reprodueix” molt fidelment (afusella, dirien d’altres) parts de la crònica d’una expedició real. L’autor de la crònica, Pablo Cingolani, insisteix en la còpia, i Planeta, en canvi, sembla que amenaça amb accions judicials, mentres que l’autora no diu res.

No sé si serà còpia o no, però l’actitud de l’editorial mostra com estem encara de lluny d’un canvi d’actitud envers la cultura, impera el que jo produeixo és meu, és la meva parcel.la, i la defenso amb ungles i dents. Què passaria, si Asensi s’hagués basat en la crònica d’aquesta expedició? Jo crec que hagués estat beneficiós per tots dos, tant pel llibre com per l’expedició: Per l’expedició, publicitat gratuita que d’altra manera no hagués pogut aconseguir, pel llibre, res no hagués canviat: el llibre és una fabulació, una història, es més, encara s’hagués aconseguit més la sensació de veracitat que vol donar-hi l’autora. Però no, de moment, ataquem, fem por amb accions judicials i utilitzem l’arsenal de les lleis de protecció, els drets d’autor, etc… Perquè? Per que no perdi prestigi l’escriptira? No, per no perdre un ral de beneficis, no fos cas que cal pagar algun reconeixement o compensació.

No, realment no anem pel bon camí, si aquesta és la manera de defensar la cultura.

A punt d’agafar vacances, qui més qui menys pensa en sortir o fer un viatge, conèixer d’altres terres i altra gent, tot i que no sempre ho podem fer.
Viatjar, tant geogràfica com temporalment, ho podem fer també sense moure’ns de la cadira, amb un bon llibre a les mans. Aqui van unes quantes referències, per si voleu provar-ho. Totes aquestes tenen en comú que no només relaten un viatge o descriuen unes terres, també parlen de la gent que hi viu i dels fets, descriuen canvis i mostren opinions i sentiments dels autors, no són (per sort) simples guies de viatge:

• “Corazón de Ulises”, Javier Reverte. Aguilar, 1999. Un viatge per alguns dels territoris del que fou el món clàssic grec (Grècia, Turquia, Egipte). Un bell contrast entre el que fou i el que és, entre el que queda i allò que ha marxat, una mirada enrera a la Grècia clàssica i una descripció de les persones que hi viuen actualment, de les converses que manté Reverte. Potser també un viatge al que ha deixat en tots nosaltres aquella cultura.
• “Desde el Monte Santo. Viaje a la sombra de Bizancio”, William Dalrymple. Altaïr, 2002. L’autor segueix les passes del viatge de dos monjos bizantins a l’any 587, a través de tot el territori de l’antic imperi bizantí. Sorprèn veure el que queda de tot allò, descobrir un mosaic cultural molt més ample del que acostumem a veure, i sorprèn també comprovar com moltes tragèdies que sonen llunyanes no ho són tant, ni estan tan acabades com sembla.
• “El tiempo de los regalos. A pie hacia Constantinopla”, Patrick Leigh Fermor. Península, 2001. El relat del viatge a peu que l’autor va fer el 1933, seguint el curs del Rin i el Danubi, des d’Holanda fins a Constantinoble (Istanbul). Preciós, detallista en les seves descripcions i romàntic en les imatges que pinta, erudit amb les notes històriques i enamorat del viatge que va fer, l’autor retrata una Europa que ja no és com la coneixem ara, un continent i uns països que tenen el mateix nom que els actuals, però que semblen estar molt més lluny del que realment ho estan en el temps. El llibre, a més, està escrit des del record, i, per tant, encara es fa més present la sensació de pèrdua d’un món que ja no tornarà. (Aquesta és la primera part d’una trilogia que comprèn tot el viatge).

Les referències són les dels llibres que he llegit, però em fa l’efecte que hi ha altres edicions dels mateixos títols.

Gairebé tothom a sentit a dir que un dia els ordinadors substituiran els llibres, que tot es podrà trobar a la xarxa i que no caldrà més paper imprès. Cada cert temps surt una noticia per l’estil als mitjans de comunicació, parlant de la revolució mediàtica, similar a la invenció de la impremta, que s’aproxima. I poc després, aquesta notícia es dilueix en el no-res, en el silencia, com si ningú hagués dit res.

Avui, via fil rss, llegeixo una cosa similar. Com que és un tema que m’interesa, hi faig un cop d’ull. Comenta el que ja he dit abans, però ara ho han modernitzat i també hi fiquen la xarxa, els portàtils, els pocket PC o les Palm, per que es vegi que a qualsevol dispositiu es pot llegir un llibre. Si, tècnicament es pot fer, però no és gaire cómode.

El que més gràcia fa, però, és com et venen el producte: diu que n’hi ha alguns que permeten ajustar el tamany de la tipografia, subratllar frases, fer anotacions o marcar la última pàgina llegida… Uf! Això si que no sabria com fer-ho en un llibre de paper, dels de tota la vida. I això ho venen com avantatges frente al llibre tradicional! Despŕes de llegir això, queda clar que qui l’ha redactat havia de ser algú del departament de publicitat d’alguna companyia que es dedica a aquestes feines i productes. L’altra opció és pensar que el periodista creu que som tontos.
(more…)