Manllevo les dues paraules que fan la portada de l’Ara del Sant Jordi de 2013: dues idees que caldria conjugar moltes més vegades de bracet, dues idees que ens permeten créixer com a persones i com a societat, fer-nos més forts i més savis, gaudir més de la vida.

Llegir per conèixer el nostre entorn, les nostres emocions, per aprofundir en allò que ens interessa, per saber qui som i d’on venim, per riure, plorar o pensar, llegir per fer-nos més savis i més rics com a persona.

Estimar als que tenim a prop, als que hi són i als que no, demostrar-los-ho i fer-ho saber, sentir-nos estimats i gaudir-hi.

Dues petites paraules que son grans conceptes de la nostra humanitat. Dues petites paraules que tenim la sort de celebrar juntes en un mateix dia, combinant el bò i millor d’allò que podem donar. I una cultura que ha estat capaç de combinar-les i fer-ne una tradició per tothom, un estrany dia de festa laborable.

Seguim celebrant-ho, dons. Gaudim-ne i felicitem-nos, i intentem repetir-ho una mica cada dia de l’any, per viure millor, més plenament.

Imprescindible una relectura de “La servitud voluntària” d’Étienne de la Boétie.

Les múltiples servituds que ens subjuguen, com a poble, com a societat, com a individus (polítiques, econòmiques, socials) no pot ser que siguin, fins a cert punt, convencions i herències autoimposades, arrossegades sense saber ben bé perquè?

Si és així, som nosaltres mateixos carcellers nostres, ajudants en la nostra dissort? No hi pot haver sempre una part de decisió nostra, de llibertat individual?

Cal establir pactes en funció de compromisos entre iguals, la resta son servituds, voluntàries o imposades.

La ment humana és capaç de produir les monstruositats més aberrants a partir d’idees inicialment insignificants, de teories que semblen condemnades a l’oblit, de mentides interessades que escapen al control, a la concepció original.

Per exemplificar-ho, proposo un petit viatge per dos llibres i un documental.

• Comenceu llegint “El cementiri de Praga”, d’Umberto Eco: un divertimento (exigent, però divertimento) sobre els prejudicis i l’estupidesa humana, sobre la maldat, l’odi i la inquina, tot ben barrejat. I una teoria curiosa sobre els protocols dels Savis de Sió.
• Continueu mirant un documental: “La veritat és en un altre lloc”, sobre l’evolució del llibret dels Protocols, una obra menor que no s’aguanta per enlloc.
• I acabeu llegint “Si això és un home”, de Primo Levi, sobre el resultat de creure’s el que diu el llibret, amb uns quants ingredients més.

Un viatge que, de ben segur, no té res a envejar al de “El cor de les tenebres”, de Joseph Conrad.

De tant en tant es revifa el debat sobre llibres electrònics vers llibres de paper: tothom sap (o creu saber) que son el futur, però l’arrencada amb les vendes no arriba, editorials i distribuïdores comencen a prendre tímidament posicions però sense grans escarafalls i, això sí, tothom en parla molt.

Sembla que no només amb els lectors electrònics, si no sobretot amb els mòbils i les tabletes, els llibres electrònics acabaran imposant-se: per comoditat, preu, accessibilitat, ubiqüitat… tot un reguitzell d’avantatges. N’hi ha que diuen que el secret està en el contingut, que aquest és la clau i, és clar, això és el que ofereix el llibre electrònic.

Potser sí que tenen raó. Però no comparteixo la idea: un llibre és molt més que contingut: és l’objecte, el tacte del paper, l’olor de la tinta, l’envelliment, el format, el pes, els colors, el soroll; això un llibre electrònic no ho té. El llibre objecte acusa el pas del temps, s’associa a sensacions, a moments, a un temps concret quan vas llegir-lo, potser és un concepte una mica fetitxista del llibre, però cal tenir-lo en compte: no només ens agrada el contingut, ens agrada l’objecte, allò físic.

I això no canviarà amb el pas del temps. Hi ha llibres, a més, que no fan de bon reproduir en un dispositiu electrònic: grans formats, dissenys, colors, pàgines dobles, desplegables… podria argumentar-se que son trucs de la indústria editorial, i potser ho són, però embelleixen l’objecte.

El llibre imprès no morirà. I el llibre electrònic arrencarà, i tant. Conviuran tots dos, amb usos diferents, de vegades complementaris. Potser disminuirà el llibre de butxaca, el de consum ràpid i edició barata, potser els assaigs de tirada curta serà més econòmics fer-los en electrònic, però els llibres-objecte seguiran sent físics. I no minimitzem la possibilitat que la ubiqüitat i el multi-ús d’un dispositiu com les tabletes permetin augmentar la base lectora o fins i tot contribueixi a la venda de llibres físics (si llegeixo un llibre electrònic, barat i m’agrada tant que m’acabo comprant l’edició de tapa dura? Potser no m’hauria ni comprat una edició de butxaca per preu, si no estic gaire segur si m’agradarà).

Falta que la indústria del ram hi posi imaginació i busqui noves fórmules, utilitzi el seu coneixement i opti per un nou paper: filtrar autors i llibres, oferir-los, posar criteri i jugar amb el seu coneixement per treure’n profit; aferrar-se al vell mercat i les velles prebendes i maneres de fer s’aguantarà només durant un temps: aplicar el funcionament del món físic al digital no acaba de funcionar, perquè les regles son diferents.

Tot just acabo de llegir “A cremallengua” (Viena Edicions) d’en Joan-Lluís Lluís: un recull d’articles sobre unes quantes llengües (vives, mortes i agonitzants) que permet un recorregut a volaploma i ens mostra pinzellades, detalls i curiositats que, alhora, traspuen estima per totes i cada una d’elles, mostren el tresor cultural que son.

Un llibre amè i fàcil de llegir, si us agrada no us perdeu la columna original.

De tots, amb quin em quedo? M’agraden molts, però per la part que ens toca, amb “La mandra dels catalans”.