Sembla que Google està immers en un procés de redisseny no només de la seva interfície, si no de tota la seva estrategia a la xarxa.

Google+ pot ser el pal de paller de tota aquesta nova estratègia, el servei social, la xarxa a partir de la qual lligarà tota la resta de serveis i el que ara està en boca de tothom, però hi ha molt camí per córrer.

El que no sembla esmentar-se tant és el canvi de disseny i d’informació, dades i utilitats de la barra superior, que ara unifica molt més la experiència de l’usuari dins de tot el món Google, i es poden plantejar algunes qüestions:

• Com s’integraran la resta de serveis de Google (Reader, Buzz, xat, notícies…) a la barra superior?
• Es podrà particularitzar, fent que cadascú hi destaqui el que vulgui?
• Hi haurà notificacions de novetats dels serveis suscrits (tants comentaris, tants correus, tants feeds)…
• Serà capaç d’aprofitar eines que no han semblat quallar? (Wave pot ser una molt bona eina de treball en grup, per exemple)

Ben mirat, poden aconseguir que l’usuari tingui totes les eines necessàries per a la seva vida digital (i real) en un sol punt i a un sol click de distància, retornant continuament a ells, però sense tancar-los en un sol site: és una xarxa estesa, de la que pots sortir i tornes a entrar sempre que vols, capaç d’usar recursos externs (cerques, notícies, blogs) per enriquir la informació que se li mostra a l’usuari…

Properes passes?

• Integrar cercles i perfils d’ús en les cerques de la xarxa (en funció de l’hora i on som, tenim diferents interessos (a feina o a casa, per exemple)
• Capacitat per generar confiança en els anuncis que es mostren (qui diu que no et poden mostrar anuncis d’empreses amb les que has tingut contacte o ben valorades pels teus contactes o cercles, o productes o serveis associats amb projectes similars als que estas treballant, informació que pot sortir de correus, textos de treball en grup, documents…)

En una paraula, avançar d’una banda en el perfilat de l’usuari per oferir-li suggerències de més valor (anuncis), amb més possibilitats que les usi (que les cliqui), i d’altra en incrementar el temps que l’usuari passa en les planes pròpies, augmentant també així el temps de mostra/visionat dels anuncis.

Google+ no integra RSS, ni d’entrada, ni de sortida. I dubto que ho faci, ben mirat.

Perquè? Mirem-ho en els dos sentits:

De sortida

No costaria gaire publicar un RSS dels posts propis, fins i tot integrant-lo amb la política de privacitat dels cercles, fent que només s’oferís allò que és públic, que no té cap tipus de restricció… de fet, aquesta és la línia que es segueix quan visites el perfil públic de Google d’algú: només veus els posts públics.
Perquè no oferir, doncs, una font RSS d’aquests posts, ja sigui a G+ o al propi perfil? Perquè el que es pretén és que l’usuari passi el màxim de temps possible al site, no que pugui accedir als continguts del mateix des d’altres llocs. Això Google ja ho ha patit i vol recuperar el terreny perdut… Quan tingui una base més gran, afegirà també anuncis? Els ofereixi o no, si publica RSS dels posts públics allò pot acabar convertint-se en un nou Blogger, o en un tumblr, o en un twitter amb esteroides, i no crec que ho vulguin.

D’entrada

I al revés, perquè no puc llegir des del G+ RSS externes (dels amics, d’altres llocs, de notícies, etc.)? Perquè l’estratègia de Google amb G+ i la resta de productes que ofereix és de baix a dalt, ja tenen un seguit d’eines que donen molt bé uns usos específics, faltava la gran xarxa social. Però fixeu-vos que no incorporen un calendari, o un correu del Google+, ja hi ha un gmail, no? Doncs igual pels RSS: ja hi ha un Google Reader, perquè repetir-lo? Faltarà veure com l’integren a la barra superior, amb la resta d’eines…

Crec que Google l’ha encertada amb el Google+, molt més que amb l’últim invent, el Wave. La compartició allà estava massa basada en el correu, no permetia construir bé una xarxa, o ampliar una conversa. Amb Google+ si que es pot: et permet construir una xarxa, o diferents xarxes, i, a més, em fa l’efecte que està més orientat a converses (no a una única conversa) que no pas Facebook i Twitter (precisament per la característica de compartimentació i la no reciprocitat en seguir a algú: idees ja implementades, però crec que millorades aquí).

Com acabarà tot plegat, tot aquest maremàgnum de serveis? No hi haurà pas un sol guanyador, això segur: potser acabaran compartint el nostre temps, cada xarxa amb uns usos diferents, o amb uns usos en moments i entorns diferents…

Google ha passat de ser només un motor de cerca a ser alguna cosa més semblant a una empresa de publicitat.

La qüestió és com pot afectar, o si afecta d’alguna manera, tot això als resultats del cercador: youtube, blogspot o la nova knol, entre d’altres, pertanyen a Google: com més resultats ofereix d’aquestes pàgines o millor posicionades estiguin les pàgines en els resultats, més tràfic intern genera Google i per tant més possibilitat de col·locar els seus anuncis.

Això no treu valor als resultats de Google (el contingut és el contingut, de fet), però ajuda a situar una mica més el context, crec.

Com serien els resultats de Google sense els llocs amb contingut de Google, és a dir, si Google fos “només” un motor de cerca? El finès Timo Paloheimo ha fet un experiment amb el seu Google minus Google, proveu-lo.

Nicholas Carr es demanava a la revista The Atlantic si Google (volent dir la xarxa) està afectant a la nostra manera de llegir. David de Ugarte, per la seva banda, ho analitza des del punt de vista de la cultura de tradició catòlica i llatina, contraposant-ho a la visió portestant de Carr.

El que segueix intenta ser una aportació al text d’en David, un altre punt de vista (inicialment era un comentari al seu bloc):

Quizás tampoco podamos menospreciar del todo el cambio que, efectivamente, el uso de la red le hace a nuestra manera de leer, de buscar información y conocimiento.

Pero no para atontarnos más, como propone Carr. Él presupone que el salto de un lado a otro, el seguimiento de los enlaces y la búsqueda (activa por nuestra parte) de la información nos aleja del pensamiento profundo, pero de lo que nos aleja es de seguir el pensamiento profundo del autor del texto, no de seguir nuestra propia busqueda, nuestro propio camino.

Intento explicarme: hasta ahora, leer textos largos era seguir el pensamiento del autor, adentrarte en sus ideas y en intentar comprender sus razonamientos a base de los ejemplos que él mismo podría proporcionar. Con la red, el texto puede ser igualmente profundo, pero no necesita ser tan extenso: los ejemplos no tienen que estar contenidos en el mismo texto, son exteriores (enlaces), y el lector puede incluso buscar más información por su parte, profundizar el texto en el mismo momento, aunque eso le distraiga, momentáneamente, de la línia principal marcada por el autor. Es decir, pasamos de seguir una clase magistral donde uno expone y los demás escuchan a entrar en una búsqueda propia guiados por el autor.

Que eso nos lleve directamente a donde el autor pretende o a otro sitio dependerá ya de nosotros, pero seguro que en el proceso hemos aprendido algo.

Así, la lectura profunda de un texto de manera continuada queda sustituida por una busqueda profunda de la información que tanto el autor como las fuentes que cita nos puedan proporcionar, pero la diferencia puede quedar ahí, porque el proceso de búsqueda y extracción de las ideas, de posterior ordenación de las mismas y de conclusiones sigue siendo el mismo, y ése lo tenemos que hacer nosotros.

Dicho de otra manera, la lectura de textos cortos y la ampliación de la información de motu propio pueden hacer que acabemos siendo más activos, más interesados por todo aquello que nos rodea y más críticos que no cuando nos lo dan todo hecho por más profundo que pueda ser ese pensamiento. Quizás hasta puedan hacer que cambiemos nuestro legado más lento y conservador.