Quant de paper fem servir cada dia per no res, d’usar i tirar? Fa dos dies vaig fer neteja de papers, de diaris, retalls i apunts que guardava de fa anys (van sortir coses del 1994 i del 1998) i que fa anys també que no mirava… total, uns quatre o cinc quilos de paper a reciclar…

Quants quilos de paper dec haver usat, només en diaris i revistes? Ara estic suscrit a una revista setmanal i abans comprava el diari un cop a la setmana com a mínim. Faig uns números ràpids:

• 70 grams de revista * 52 números/any = 3,640 kilos de paper a l’any
• 250 grams de diari * 52 vegades/any = 13 kilos de paper a l’any

16,1640 kilos: no sembla gaire. Però fa anys que estic suscrit i durant anys he comprat el diari, posem-li cinc a cada un d’ells. Els números es transformen: ara ja són 161,64 kilos de paper només en cinc anys.

Si a això hi sumem els gratuits que arriben a la bústia, un parell per setmana que agafo, els llibres que puc llegir i que no miro més, els papers que imprimeixo, uso a doble cara i després llenço… quant paper gasto?

I si això ho multipliquem per tots nosaltres? Els números començen a marejar.

Vist així, els arguments ecològics a favor dels lectors de llibres electrònics tenen més sentit. Si, sé que el lector és també un dispositiu fet de plàstic i metall, que gasta energia, que ha gastat energia i ha generat residus en la seva producció… però també han generat despeses de transports, embalatge i residus els papers, llibres i diaris…

Com posar-ho en la balança? Com equilibrar i calcular només amb aquests arguments a la mà?

L’encariment del petroli no significarà només una pujada dels preus de les benzines o dels seus productes derivats.

De fa anys el model urbanístic s’ha adaptat a la facilitat de mobilitat de la societat actual i proliferen els models dispersos d’urbanisme, siguin urbanitzacions aïllades o enganxades al nucli urbà, on has de disposar de vehicle per desplaçar-te per a la més mínima necessitat.

Ara es comença a parlar del problema del transport: sostenibilitat, rendibilitat, competitivitat… però el problema no és només substituir el cotxe per mitjans públics o per mitjans sostenibles privats, si no que el canvi ha de ser més de fons.

La dispersió de la població i la ocupació del territori a què ha donat lloc aquesta forma de vida lligada al petroli barat tenen una més difícil solució que no només trobar fonts d’energia alternatives, fonts d’energia que d’altra banda no poden encara, ni combinant-les, substituir el petroli.

Potser és el moment que ens comencem a plantejar un canvi en el model de gestió del territori i en el de forma de vida, però això no es pot fer només a nivell personal: no es pot demanar als ciutadans que vagin en bicicleta quan no s’adopten mesures o a la gent que vagi en transport públic si cada dia s’han de fer dues hores per desplaçar-se a la feina.

Gràcies al cotxe, les ciutats s’han transformat: centres d’oci, d’estudi i de producció s’han desplaçat a les afores o a l’exterior directament, parcel·lant els usos del territori i obligant a continus desplaçaments d’una zona a l’altre segons què es vulgui o s’hagi de fer.

Volem reduir transports? Reinventem la ciutat, fem-la més esponjada, més barrejada i més diversa, posem els serveis i l’oci a prop, no es només qüestió de canviar el tipus de vehicle dels nostres carrers.

Si l’economia pot arribar a ser un motor de canvi, un catalitzador, cap a una consciència ecològica més gran a nivell individual és quelcom que veurem dintre d’un temps.

Però el que si que s’està començant a veure és que, sense control o sense unes direccions clares, la mateixa consciència ecològica o arguments ecològics poden ser aprofitats per obrir nous mercats i fer més diner a costa de la salut del planeta.

El moviment econòmic al voltant dels biocarburants (amb el que això comporta, com per exemple la deforestació de grans zones de la selva brasilera, la conversió de gran part de la superfície boscosa indonèsia en camps de cultiu per fer oli de palma, la pujada de preus d’aliments bàsics com l’arròs -la seva closca es fa servir per generar carburant també), o fins, i més aprop, els arguments que qualifiquen algun camp de golf com un pulmó verd o l’intent de crear unes Las Vegas “autosostenible” en plens Monegros, no ens poden fer baixar la guàrdia.

Cal fer que el sistema, poc a poc, es vagi transformant i que l’ecologia sàpiga trobar el seu lloc dins del sistema productiu i de consum, i fins i tot pugui originar nova riquesa arreu, però la línia que capgira aquests arguments i fa que l’economia (el sistema productiu actual, millor dit) utilitzi aquests arguments en el seu favor, disfressant-se sense canviar de soca-rel, és aprop.

Promoure la conscienciació ecològica de la població a base de bona voluntat és una quimera.

Per més campanyes explicatives/educatives que es facin, bosses per anar a comprar que es reparteixin o per més que s’insisteixi des dels mitjans de comunicació o a les escoles, som animals de costums: ens costa canviar, i, a més, no es facilita el canvi, perquè l’excés d’embolcalls, bosses, paper i demés no baixa, al contrari.

La única manera de canviar és que ens toquin la butxaca, aleshores ens ho mirem tot d’una altra manera.

Així, potser el motor del canvi acabarà sent no una bona voluntat d’uns quants si no l’economia: ja sigui per accions de l’administració (taxes o prohibicions de les bosses de plàstic o bonificacions en la recollida de brosses segons reciclatge, per exemple), o bé pels serveis (tramificació dels rebuts de l’aigua, xarxes intel·ligents d’energia elèctrica, bonificació per producció d’energia) orientades directament als ciutadans, ja sigui per disposicions administratives que afavoreixin la múltiple generació i la distribució de les fonts per part de tercers, potser tot això farà que creixi una actitud (que no consciència) més ecològica del comú de la població.

Tant de bò, si és així i l’economia s’acaba aliant amb l’ecologia.

Plou. Poc, però plou.

I tota aquesta aigua que cau se’n va directament a la claveguera, on es barreja amb la resta d’aigües grises, negres i de més colors.

No hi hauria manera d’aprofitar tota aquesta aigua? No es podria aprofitar l’aigua que cau directament a les teulades i sobre el paviment? Quina superfície pavimentada, coberta, tenen les nostres ciutats?

Perquè no aprofitem tot allò que cau sobre les teulades i ho derivem cap a dipòsits subterranis? Quin volum d’aigua es pot recollir en una ciutat de la superfície de Terrassa?

I l’aigua dels carrers? Perquè no la derivem també cap a una xarxa paral·lela de recollida o, per contra, perquè no usem paviment porós, que permeti que l’aigua s’hi filtri, recarregant així pous i corrents subterranis que passen per sota de la ciutat? (i, evitant, de passada, bassals, mulladers, i rius als nostres carrers)

Els sistemes actuals de captació d’aigua encara estan muntats des d’una visió industrial de la natura: l’aigua com un recurs que es pot portar d’aquí cap allà, on ens interessa (allò de l’aigua que sobra, de la que es “tira” al mar). Però potser ens ho hem de mirar en conjunt, estudiar els llocs on cau l’aigua i veure què es desequilibra en treure-la d’un lloc i portar-la a un altre, en tapar (urbanitzar) cada vegada més terreny i no donar sortida natural, no permetre que la terra faci d’esponja. Usar l’aigua allà mateix on cau ens pot evitar d’haver-ne de portar de més lluny o, com a mínim, disminuir la que hem de portar.

Potser és hora de començar a estudiar no només l’ús que fem de l’aigua, si no de l’ús que la terra també fa de l’aigua, no només hem de mirar les parts i emprar solucions faraòniques, si no també mirar el conjunt i estudiar mesures que potser localment son petites però que globalment poden ser menys perjudicials.

Ens falta molt camí per recórrer i molt per aprendre fins saber usar bé els recursos sense haver de patir efectes secundaris. Això portarà temps i diners. I a vegades sembla que malgastem les tres coses: recursos, temps i diners, com uns nous rics.