L’administració electrònica, fins ara, es caracteritzava per posar a disposició dels ciutadans els tràmits per internet, facilitar resultats d’algun tràmit per la xarxa o per sms, informar de terminis i tributs…

Últimament s’obren noves vies, i es comença a extendre la idea de la carpeta del ciutadà (o noms similars): un lloc on cadascú, prèviament identificat, pot accedir a informació personal, realització de tràmits directes, etc…

En un món cada vegada més connectat, aquesta és la via a seguir. Proporcionar informació al ciutadà i facilitar els tràmits és correcte, però no n’hi ha prou. Cal permetre que en qualsevol moment es pugui accedir a tota la informació que l’administració té de nosaltres, als nostres tràmits, els nostres tributs i pagaments, i s’ha de facilitar l’accés a aquesta informació de diferents maneres: accedint directament a la carpeta del ciutadà, mitjançant fonts rss o fins i tot amb la integració de calendaris fiscals o municipals en els nostres calendaris personals, és a dir, portant la informació a “casa” del ciutadà, facilitant-li així l’accés i fent-lo més participant de la comunitat.

Dit d’una altra manera: cal passar de la finestreta a la carpeta, i cal que aquesta carpeta sigui independent del mitjà d’accés i del lloc on la consultem

Des de fa un temps, totes les Administracions d’aquest país estan fent un esforç per oferir serveis a la xarxa (ja no val només la presència, calen serveis), unes ho fan amb més fortuna i d’altres amb menys.

Tenim pàgines de l’Estat, de la Generalitat, de les Diputacions i dels Ajuntaments, sense esmentar mancomunitats i Consells Comarcals, i totes intenten oferir informació i la possibilitat de fer tràmits, les més avançades permeten consultar dades pròpies i oferir finsn i tot validesa jurídica als tràmits realitzats electrònicament.

El fet, però, és que totes aquestes pàgines reprodueixen l’esquema territorial de la Administració originària, és a dir, estant portant un esquema territorial a un món desterritorialitzat com és la xarxa, i això podria ser un dels entrebancs més grans a l’hora de fer que s’estengui l’ús de la Administració electrònica entre la població.

Perquè?

Perquè quan estem a la xarxa no ens importa saber qui ens dóna els volants d’empadronament, qui gestiona els serveis mèdics i qui posa multes i treu punts del carnet de conduir (a la vida real moltes vegades tampoc, però això és un altre tema…): A la xarxa, amb poquets clics, tenim a l’abast tota aquesta informació… però tota aquesta informació està distribuida en diferents pàgines: la de l’Ajuntament, la Generalitat o l’Estat.

Obviant el tema d’allò que representa l’Administració en quant al poder (i que comporta publicitat de què es fa, qui és tal Administració, etc… o sigui, publicitat i política), seria interessant que el ciutadà pogués accedir a un únic lloc on trobar tots els tràmits i serveis, tota la informació sobre ell de què disposa l’Administració (les Administracions), independentment de qui l’ha recolectada o de qui ofereix el servei.

És a dir, seria molt interessant per al ciutadà que les administracions treballessin en xarxa, col·laboressin i compartissin coneixements, informació i funcionaments, de manera clara i transparent, per tal de facilitar el periple administratiu que a tots ens toca complir. És a dir, des del punt de vista del ciutadà, que s’aplanessin, que oferissin una única interfície. Això, que tècnicament és complicat però possible, políticament ja deu ser bastant més complicat.

Nota: Val a dir que ja s’estan fent esforços en aquest sentit: des de la comunicació de canvis d’empadronament entre poblacions i administracions (per evitar anar, per exemple, amb no-sé-quantes còpies de les dades del padró per al metge, el DNI, els jutjats, etc…) a la transmissió de les dades de serveis i tràmits oferts per diferents nivells d’Administració. Un exemple remarcable és el cercador de l’AOC, que permet cercar tràmits de manera independent de l’Administració que els serveix (tot i que sempre hi ha una base de partença: la localitat on vivim).

De què serveix que es parli tant del software lliure a l’Administració o, encara més, de l’ús d’estàndards oberts si a l’hora de la veritat aquests “principis” no es tenen mai en compte, sigui per ignorància o sigui per desinterès?

Avui em torno a trobar un altre exemple: A la pàgina de formació de l’INAP (l’Instituto Nacional de Administración Pública) hi els cursos i les accions de formació que s’ofereixen als qui treballen a l’Administració Pública, tant el llistat com el detall dels cursos està en format PDF. Fins aquí , tot sería passable, però si et vols apuntar als cursos… t’has de baixar un fitxer fet (i que només es pot obrir) amb Access 2000. I si no el tens, t’aguantes o ho piques tot a mà:

3. Excepcionalmente, en caso de que la Unidad solicitante no pudiera utilizar dicha aplicación,
podrá remitir la solicitud a la dirección postal indicada anteriormente, mecanografiando o
cumplimentando en forma manuscrita los datos necesarios en una copia del modelo de
formulario del Anexo II.

Visca l’administració oberta i accessible, visca la neutralitat tecnològica (à la Microsoft)!

De veritat que no es podia fer d’una altra manera? Que faran, després? Un refregit de tots els fitxers d’access que els hi arribin i els importaran a una base de dades més gran per gestionar? I això no ho podien fer amb una fulla de càlcul d’Open Office i importar les dades igual?

Realment no sé si es desconeixement, desídia, o allò de ho-fem-així-perquè-sempre-s’ha-fet-així.

Endavant amb la societat de la informació.

Mentrestant, llegiu en Juantomàs i reflexioneu.

Les administracions fan esforços per apropar-se al ciutadà, per facilitar-li el compliment de les diferents obligacions i oferir-li uns millors serveis, si més no, des de la banda de les noves tecnologíes.

A diferents nivells (estatal, autonòmic, local), s’hi estan esmerçant importants esforços per fer realitat aquests objectius, siguin de manera directa (més informació, processos participatius, redisseny de webs, oferiment de serveis i informació per diversos canals) o bé indirecta (comunicacions interadministratives, reducció de la paperassa solicitada…)

A més, no es treballa en la línia de volcar tots els continguts a la xarxa: aquests s’han de treballar, condensar, explicar, fer de fàcil lectura i alhora informatius, agilitzar i simplificar processos… en resum, és un treball que portarà temps i que, per fer-se ben fet, haurà de canviar la manera de treballar de l’administració. És allò que anomenen un canvi cultural: no s’ofereix només un nou canal i prou, s’ha d’interioritzar la filosofia d’aquest treball en el dia a dia, i això haurà d’implicar agilitat, flexibilitat, i col·laboració, per citar alguns punts.

Tot això, però, xoca quan et trobes amb la crua realitat. Per més èmfasi que es faci en aquests nous canals, l’atenció presencial segueix sent el canal majoritari, i la cara que el ciutadà es troba de l’Administració, la seva imatge.

Ahir dijous vaig anara a Hisenda a acreditar la meva identitat de manera presencial, un pas necessari per poder obtenir el certificat digital de la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre, la autoritat certificadora que usa Hisenda, un dels models d’Administració digitalitzada. Tota la “màgia digital”, però, es trenca quan arribes a la oficina per només ensenyar el DNI i signar que tu ets qui dius, i et dónen un número d’ordre per esperar torn. Passada una bona estona, et toca. T’apropes al mostrador que et toca i t’atèn una persona amb cara d’avorrida, que fa mecànicament la seva feina i que no t’explica res, només dongui’m això, signi aqui, ja està, en 24 o 48 hores estarà activat…

No dic jo que hagin de ser el summum de la simpatia, però fer la feina amb la cara una mica alegre i explicar un pèl (només un pèl) les coses, facilita molt la comunicació, i ens dóna millor imatge als altres. Per sort, aquesta no és ja la imatge que hi ha a molts llocs de l’Administració, però exemplifica el camí que queda per fer.

I es que darrera de la tecnología, sempre hi ha persones.

A vegades les administracions tiren endavant grans projectes amb molt de rebombori mediàtic (grans objectius, grans inversions), que a l’hora de la veritat o són fum o han errat completament el tret.

En canvi, hi ha d’altres projectes que, sense tenir tan rebombori mediàtic poden ser a la llarga molt més útils per als ciutadans, tot i que romandràn en segon terme, o no visibles al primer cop d’ull.

Un d’aquests projectes, per exemple, és el cercador d’administracions públiques de l’AOC: és un cercador que indexa continguts de les diferents administracions catalanes i que després es posa a disposició de les mateixes. Això té avantatges evidents:

• de cara a l’Ajuntament, aquest pot descarregar la feina de cerca i indexació de continguts del web en el metacercador. Per ajuntaments amb pocs recursos, pot suposar un gran estalvi.
• des del punt de vista del ciutadà això permet, per exemple, que des del web d’un ajuntament es tingui accés a tota la informació i serveis continguda en el web d’àmbit municipal, però, i això és molt important, també a tot el seguit d’informacions i serveis que d’altres administracions de rang superior poden oferir, per tant, podrem trobar tota la informació de l’Ajuntament, de la Generalitat, de l’Estat, sobre un concepte en un sol lloc. El ciutadà percep l’administració com un únic ens que posa tota la informació al seu abast, que és el que interessa.

Altres projectes, com la comunicació de canvis de domicili (expedició de volants de padró) no només entre administracions, sino també amb d’altres, com per exemple els amb serveis sanitaris, poden ajudar també a oferir un millor servei a aquells que canvien de població o que acaben d’arribar.

La integració dels diferents serveis i informacions que genera i poseeix cada adminstració, i la comunicació entre elles, pot tenir uns efectes molt més positius dels que s’acostuma a pensar, no tot és el gran germà que espia i creua informacions.

Aquesta e-administració “oculta”, tot i que no tan visible i, per tant, no tant rendible políticament, produeix uns beneficis tangibles: pot estalviar realment temps, diners i desplaçaments als ciutadans, que és del que es tracta.