Sembla que el nou govern de la Junta de Extremadura no està per mantenir l’herència tecnològica de passades legislatures, basada en la promoció de programari de fonts obertes, si no que pensa més en centrar-se exclusivament en criteris econòmics en buscar proveïdors de programari.

És una llàstima que es perdi tot el que s’ha guanyat fins ara usant aquest model: el més evident pot ser el coneixement tecnològic, el programari, la metodologia i la documentació, els productes i la distribució en sí; però també cal valorar, i molt, el treball d’educació que s’ha fet tant en tots els àmbits de govern afectats (administració, educació, sanitat…) com en la pròpia societat del que és el software lliure.

Centrar-se única i exclusivament en criteris econòmics és una visió de curt termini, que si que podria fer estalviar inicialment despeses (els desenvolupament no son barats, tot i que a la llarga el llicenciament surt car), però que perd de vista el retorn d’aquesta inversió a la societat en coneixement i creació d’empreses, de teixit tecnològic. Això, en el cas d’un govern autonòmic, no s’ha de perdre de vista.

Extremadura és, potser, una de les més conegudes defensores d’aquest model, però hi ha hagut moltes altres que hi han apostat també, amb més o menys ganes, amb més o menys encert: la Junta d’Andalusía fa un treball molt bò, i per aquí encara ronda la Linkat, al País Valencià hi ha Lliurex i qui més qui menys va llençar projectes…

A nivell estatal també es treballa amb software lliure, i molts ajuntaments també tenen projectes i aplicacions basades en codi lliure.

Però tots aquests casos, per més de codi lliure que siguin, per més que s’hi basin, l’usin, el desenvolupin i inverteixin, no tenen, moltes vegades, una de les característiques definitòries del software lliure: una comunitat darrere que li doni suport.

Una de les grans objeccions dels responsables tecnològics de les administracions de cara al software lliure és “a qui truco si s’espatlla?”. És un argument comprensible des del punt de vista de poder donar una solució ràpida a un problema important (que superi les capacitats de coneixement d’un departament de TI). Amb el pas del temps, però, aquest argument ha perdut pes perquè cada vegada hi ha més empreses que ofereixen els seus serveis i coneixements dins d’aquest camp, a mesura que l’Administració, ha obert mercat i ha començat a marcar determinada tendència.

Aquestes tendències, però, han vingut marcades per directrius polítiques que poden canviar quan hi ha un canvi de govern.

L’ús del software lliure per una Administració, però, es podria dividir en dos grans grups:

• Programes d’ús general basats en codi lliure, que es poden emprar en aquella organització: dins d’aquesta categoria poden entrar de navegadors o processadors de text, programes d’edició d’imatges, servidors, bases de dades o entorns de programació… qualsevol eina imaginable (o gairebé) per als usos d’una organització. I sobre aquest tema se n’ha escrit a bastament, sense deixar clos el debat.
• El programari intern creat per aquella organització per a usos propis: la programació de sistemes tributaris, webs, entorns de relació amb el ciutadà, interconnexió entre Administracions (G2G), sistemes de suport a procediments, arxius digitals… és a dir, tot allò que dóna suport a la feina, processos i informació que usa l’Administració. I aquí torno al problema que citava més amunt: la comunitat. Totes les Administracions es regeixen per similars marcs juridico-legals i totes tenen, si fa no fa, similars atribucions i per tant, similars problemes informàtics a resoldre. Aquests es poden resoldre comprant productes de mercat verticals, tancats, que es poden particularitzar, o bé desenvolupant internament eines.

Aquesta és la gran aposta que va fer el govern extremeny, i que altres AAPP també han fet, en major o menor grau.

En adoptar, però, el software lliure com a eina i filosofía de desenvolupament no s’ha acabat de fer el pas evolutiu cap a una comunitat que en doni suport: tot i comptar amb proveïdors entesos, tot i obrir el codi font i usar estàndards oberts, em demano si aquestes AAPP han estat capaces d’establir també mecanismes de col·laboració amb altres organitzacions del mateix tipus. És clar que existeix col·laboració entre els equips de TI i intercanvi de coneixements, però en general, totes aquestes organitzacions tenen ja un volum considerable de software desenvolupat, un nucli central que és molt difícil canviar, i que condiciona part de les decisions tecnològiques que es puguin prendre a posteriori, com l’adopció de nous llenguatges o eines compatibles amb el core antic.

Així, tot i fer-se l’aposta per un ús del software lliure, emprar-se eines i desenvolupar programari, crear metodologies i existir xarxes i intercanvi de coneixements, el que encara no s’ha pogut crear del tot és una comunitat que permeti interaccionar els tècnics en programes horitzontals, comuns a diferents organitzacions similars i útil per a totes elles, fer una base comuna compartida; això provoca que, tot i usar eines i metodologies i compartir problemàtiques similars, les implementacions encara s’hagin de desenvolupar unitariament, en paral·lel, desaprofitant part del potencial.

Aquest però, no és un problema exclusivament tècnic: la creació d’aquesta comunitat d’intercanvi ha de ser incorporada directament per les Administracions Públiques, i això a vegades és una idea que ni s’entén ni es sap explicar, i que amb programari privatiu no es podria fer.

I la decisió de la Junta d’Extremadura demostra que no s’entén ni en un dels seus bressols.

De la mateixa manera que a la web hi ha unes pautes d’accessibilitat, no es podrien definir algunes pautes d’usabilitat o, encara més, intel·ligibilitat?

De veritat, és que hi ha algunes webs on no hi ha manera de trobar res, sigui per què està amagat, o perquè primer s’ha de desxifrar el que diu. I sí, tenen la AA d’accessibilitat, com marquen algunes normatives, però s’han limitat a passar algun validar del W3C i poca cosa més. Les parts d’ús intuïtiu i senzill i informació perceptible no les han llegides. I això és nota, i molt de vegades.

Així que: o els que aproven aquestes pàgines han de signar que les han provades (amb efectes secundaris negatius per als seus sous en cas d’evidències… evidents), o que defineixin algun estàndard d’usabilitat i comprensió d’obligat compliment (així com a mínim algú hi haurà de pensar i els altres només aplicar, com màquines, aquelles directrius, però per algun lloc es comença).

El DNI electrònic no acaba d’arrencar. Heu provat d’usar-lo? Heu pogut fer-ho? Primer et cal un lector, quan el tens, cal instal·lar els drivers (ai!, si vas amb Linux o Mac), i després, quan ja el tens reconegut, resulta que usar-lo és d’allò més incòmode perquè et demanen el pin ara sí, ara també. I, per postres, el DNI dura anys, i el certificat inclòs 30 mesos.

I és una llàstima, perquè si s’hi posés una mica de voluntat podria ser un mecanisme segur i gairebé universal d’identificació i signatura, com a mínim de cara als ciutadans, tant per usos amb l’Administració com per usos entre particulars o empreses… I el que cal no és una inversió desmesurada: son idees.

Millorant els usos del DNI-e (ampliant la base de possibilitats i llocs on usar-lo: administració i empreses, identificació i signatura), millorant-ne la usabilitat (no haver d’entrar el PIN cada vegada que s’hi accedeix per llegir-lo), l’accessibilitat (qui té un lector de targetes amb xip a la seva màquina?) i/o sobretot la portabilitat (diferents dispositius, mobilització del certificat), es podria guanyar una base d’ús enorme, incrementant d’aquesta manera la seguretat en moltes de les transferències electròniques i, de retruc, augmentant la confiança en el e-comerç.

No fa gaire, per exemple, Telefònica ha proposat la inclusió del DNI al mòbil, per usos d’identificació: ampliar aquest ús a la resta d’operadores(*) podria fer que s’usés el mòbil per identificar-nos davant de l’Administració o de portals privats, i lligar això amb tecnologies com NFC encara n’ampliaria més les potencialitats. La creixent mobilització de moltes aplicacions i l’ús cada vegada més extès que fa la ciutadania dels mòbils son bones raons que expliquen aquest interès.

Sigui com sigui, una vegada arrencada la distribució del DNI-e, l’únic que es pot fer és millorar-lo (és a dir, fer més fàcil el seu ús) i aprofitar les oportunitats que la inversió pública realitzada ofereix: comoditat en les relacions amb la administració (identitat assegurada) i més seguretat en relacions i transaccions d’informació amb serveis privats.

* Ho lliguen de manera molt restrictiva a una certificació d’accés de la seva companyia

Leo que la ley antidescargas sigue su camino, superando trabas, dentro del marco de la Ley de Economía Sostenible. Qué le vamos a hacer, no?

Lo que no me queda claro és a quién sostiene la ley ésa.

L’administració electrònica, fins ara, es caracteritzava per posar a disposició dels ciutadans els tràmits per internet, facilitar resultats d’algun tràmit per la xarxa o per sms, informar de terminis i tributs…

Últimament s’obren noves vies, i es comença a extendre la idea de la carpeta del ciutadà (o noms similars): un lloc on cadascú, prèviament identificat, pot accedir a informació personal, realització de tràmits directes, etc…

En un món cada vegada més connectat, aquesta és la via a seguir. Proporcionar informació al ciutadà i facilitar els tràmits és correcte, però no n’hi ha prou. Cal permetre que en qualsevol moment es pugui accedir a tota la informació que l’administració té de nosaltres, als nostres tràmits, els nostres tributs i pagaments, i s’ha de facilitar l’accés a aquesta informació de diferents maneres: accedint directament a la carpeta del ciutadà, mitjançant fonts rss o fins i tot amb la integració de calendaris fiscals o municipals en els nostres calendaris personals, és a dir, portant la informació a “casa” del ciutadà, facilitant-li així l’accés i fent-lo més participant de la comunitat.

Dit d’una altra manera: cal passar de la finestreta a la carpeta, i cal que aquesta carpeta sigui independent del mitjà d’accés i del lloc on la consultem