Els assalts a la tanca de Melilla per part d’immigrants que intentaven passar-la han estrenat una nova tàctica: la melé (vist que els assalts amb escales a la doble tanca no van funcionar el 2005).

La tècnica pot ser una mica barroera, perquè es basa en la quantitat de gent que hi arriba i en el desbordament de les forces vigilants, però en el segon intent hi ha un petit factor diferencial: Els qui volien passar no ho han fet a la babalà, han escollit un moment específic: la tanda de penals en el partit Espanya-Itàlia, i això demostra un grau més alt de sofisticació: l’ús d’informació sobre l’objectiu, el coneixement del seu funcionament.

La tàctica d’atacar (o intentar passar) usant festes, dates o moments assenyalats no és nova (durant la guerra d’independència nord-americana, Washington va creuar el Delaware la nit de Nadal de 1789, i la guerra del Iom Kippur del 1973 va començar durant una festa jueva, per exemple), però si que és el fet d’usar aquesta informació en moviments d’aquest tipus… Seria interessant saber si creix l’intent de traspassar la frontera mexicano-americana durant les finals de la NBA o la SuperBowl, sense anar més lluny…

Gran part del dia laboral d’avui he estat consultant pàgines i correus, enviant correus, retocant documents i posant informació a wikis interns, em fa l’efecte d’haver generat informació, ara queda esperar a rebre les respostes de tota aquesta feina.

La qüestió és que la gestió de la informació, la pròpia i la forana, ocupa una part important del temps, i, a vegades (moltes, masses), impel·lits pel dia a dia, no ordenem les idees, no deixem el que hem produit i reflexionem sobre allò que hem fet.

En canvi, dedicar una estona a ordenar allò que hem fet, a documentar-ho i a comunicar als altres part de la nostra feina (el que els interessi saber, no cal fer spam), ajuda a millorar tant la feina pròpia com la de l’equip, per allò de que t’adones de tot el que has fet (ho has deixat de fer).

Ja fa temps que a la feina uso un blog de consum propi a mode de dietari, de registre de tasques fetes, i és extremament útil a l’hora de reconstruir setmanes de treball o feines. I més, quan aquest blog està integrat amb un wiki on deso informació personal, idees sobre projectes, i informació sobre reunions, tot etiquetat amb els mateixos criteris i en un sol lloc. Cercar posteriorment informació i valorar la evolució de les tasques o buscar alguna idea perduda no costa res: només un troç de final de dia i uns milisegons de CPU.

Jugant una mica amb Javascript i css, he creat una petita utilitat per mostrar missatges a l’usuari en una aplicació web de manera no intrusiva, és a dir, que no molestin gaire ni distreguin del flux de treball.

La utilitat la podeu trobar a l’apartat del Taller de la web, on també es pot probar.

Està totalment influenciada per les idees de la gent de Humanized, i al post Monolog Boxes and Transparent Messages podeu trobar una explicació més ben plantejada que la que jo podria fer.

L’exemple d’en Raskin, però, usa Mochikit, que és una llibreria prou pesant com per usar-la només per això.

Diu Phil Shapiro que Obama estandaritzarà el software de la Administració Federal a OpenOffice si arriba a la Casa Blanca.

Independentment de la veracitat/fiabilitat de l’afirmació, al mateix article Shapiro parla de l’ús del software lliure a Brasil, i de l’avantatge que això li pot suposar:

[Brazil] has standardized free software in their schools. That means 100 million students in Brazil will have several years more experience using free software than students in the United States. In a competitive, flat world market, schools in the United States cannot afford to be left behind like that.

Our students will be using Windows while Brazilian students will be using Linux. We can’t afford to be falling that far behind.

Aquest és un punt clau: el fet d’usar software lliure dóna un avantatge, però perquè?

Tant en software lliure com en privatiu cal aprendre a fer anar el mateix tipus d’eines a nivell d’usuari, o tens les mateixes dificultats a nivell de programació, la diferència rau en la filosofia, en el model econòmic i de compartició de coneixements que hi ha al darrere:

• el software privatiu basa tradicionalment el seu poder en el tancament de les fonts i en vendre el producte finalitzat, fidelitzant al client a base d’oferir-li noves actualitzacions que ell mateix no pot fer, i els coneixements surten d’una única font: la empresa que ha desenvolupat el producte
• el software lliure, en canvi, parteix d’un punt totalment diferent: la compartició del coneixement i la lliure circulació del mateix; crea un ecosistema a partir de les dades inicials que es retroalimenta dels coneixements i novetats que cadascú hi aporta, crea un model econòmic potser més difícil inicialment però amb un gran valor afegit i de més qualitat final, ja que es basa en els serveis aplicats a un software per tothom accessible, i, de la mateixa manera, estableix, incrementa, les relacions socials dels seus participants, que basen el seu suport en una comunitat en la qual també participen.

Així, l’ús del software lliure no només pot desenvolupar una indústria de més qualitat, sino més propera i distribuida, un món potser de pimes en xarxa i intercomunicades, pot fer també que els usuaris aprenguin també a moure’s i a buscar la solució a les seves necessitats i problemes d’una manera més activa, el que sens dubte pot crear tot un seguit de tècnics més qualificats, més entesos en diversos camps, i més acostumats a treballar en equip o en xarxa.

D’una banda, veig que Google anuncia que distribuirà les seves llibreries JS, i de l’altra, al blog de Gmail ens expliquen les bondats d’usar IMAP davant de POP.

Així a primera vista no sembla que els dos temes tinguin gaire a veure, però sembla una altra manera de poder dibuixar gràfiques de xarxes i relacions socials, d’usos de la web, elements primordials en la estratègia econòmica de Google:

Les crides a les llibreries de Google poden donar informació sobre els llocs on s’estan cridant i sobre els usos que se’ls dóna, mentre que un ús del correu mitjançant IMAP (és a dir, sobre servidor) sempre donarà més informació sobre la xarxa social de qui l’usa que no pas el desconnectat POP en mode local…

Fet i fet, però, no es més que una altra volta al fet de donar el major número de serveis possibles (i de qualitat) per tal que els usuaris segueixin lligats a la seva plataforma (com també fan Yahoo o Facebook) i segueixin alimentant-la no només amb dades i enllaços sino amb informacions sobre preferències, esdeveniments i contactes, o sobre l’arquitectura d’altres aplicacions que usin les seves utilitats: meta-informació per arrodonir els enllaços del seu cercador i més informació per afinar els resultats d’anuncis oferts en les cerques o llocs amb adSense…