Si l’economia pot arribar a ser un motor de canvi, un catalitzador, cap a una consciència ecològica més gran a nivell individual és quelcom que veurem dintre d’un temps.

Però el que si que s’està començant a veure és que, sense control o sense unes direccions clares, la mateixa consciència ecològica o arguments ecològics poden ser aprofitats per obrir nous mercats i fer més diner a costa de la salut del planeta.

El moviment econòmic al voltant dels biocarburants (amb el que això comporta, com per exemple la deforestació de grans zones de la selva brasilera, la conversió de gran part de la superfície boscosa indonèsia en camps de cultiu per fer oli de palma, la pujada de preus d’aliments bàsics com l’arròs -la seva closca es fa servir per generar carburant també), o fins, i més aprop, els arguments que qualifiquen algun camp de golf com un pulmó verd o l’intent de crear unes Las Vegas “autosostenible” en plens Monegros, no ens poden fer baixar la guàrdia.

Cal fer que el sistema, poc a poc, es vagi transformant i que l’ecologia sàpiga trobar el seu lloc dins del sistema productiu i de consum, i fins i tot pugui originar nova riquesa arreu, però la línia que capgira aquests arguments i fa que l’economia (el sistema productiu actual, millor dit) utilitzi aquests arguments en el seu favor, disfressant-se sense canviar de soca-rel, és aprop.

Promoure la conscienciació ecològica de la població a base de bona voluntat és una quimera.

Per més campanyes explicatives/educatives que es facin, bosses per anar a comprar que es reparteixin o per més que s’insisteixi des dels mitjans de comunicació o a les escoles, som animals de costums: ens costa canviar, i, a més, no es facilita el canvi, perquè l’excés d’embolcalls, bosses, paper i demés no baixa, al contrari.

La única manera de canviar és que ens toquin la butxaca, aleshores ens ho mirem tot d’una altra manera.

Així, potser el motor del canvi acabarà sent no una bona voluntat d’uns quants si no l’economia: ja sigui per accions de l’administració (taxes o prohibicions de les bosses de plàstic o bonificacions en la recollida de brosses segons reciclatge, per exemple), o bé pels serveis (tramificació dels rebuts de l’aigua, xarxes intel·ligents d’energia elèctrica, bonificació per producció d’energia) orientades directament als ciutadans, ja sigui per disposicions administratives que afavoreixin la múltiple generació i la distribució de les fonts per part de tercers, potser tot això farà que creixi una actitud (que no consciència) més ecològica del comú de la població.

Tant de bò, si és així i l’economia s’acaba aliant amb l’ecologia.

Em demano si la lectura d’un llibre electrònic pot ser tan plaent com la lectura d’un llibre de paper o, senzillament, si la lectura d’un llibre electrònic pot ser similar a la d’un llibre de paper.

M’ho pregunto perquè els mitjans son diferents i, per tant, les maneres de llegir també:

• El llibre de paper, el llibre-objecte m’aïlla de l’entorn, em fa centrar-me en allò que tinc a les mans i m’ofereix només una navegació endavant, una lectura lineal, em dóna una referència d’on soc gràcies al volum del que he llegit i del que em queda, la lectura no ofereix distraccions més enllà del propi text, si vull consultar referències haig de desar el llibre i buscar-les més enllà, trencant el moment.
• El llibre electrònic, encastat com està en un dispositiu, em fa llegir d’una altra manera, més ràpid, dins del mateix flux de la lectura puc consultar en profunditat idees, visitar enllaços, el flux s’altera, ja no hi ha la linealitat de la narració i puc anar fora del text, viatjar per altres llocs. Això pot enriquir, però també dona velocitat i un canvi constant d’objectius, d’idees provinents de la lectura.

Potser un dispositiu que simuli el paper i incorpori els avantatges d’emmagatzematge dels dispositius electrònics pot ser interessant, en aquest sentit, els lectors de llibres de tinta electrònica son un avanç en aquesta direcció: es centren en l’objecte i no distreuen l’atenció.

Però també pot ser que el lloc natural d’un llibre electrònic sigui un dispositiu com els portàtils (amb pantalles més lleugeres i orientables, com l’OLPC o un tablet PC), amb un format no paginat sino continu, com les pàgines web, i que la atenció sigui només un tema personal, un canvi de costums respecte allò que hem après fins ara, com el pas de la lectura de pergamins a la lectura de llibres enquadernats.

(Nota: no estic gaire segur que un llibre sigui un dispositiu, però em prenc la llicència)

La sortida en paper de l’edició local de l’Avui, el Aterrassa+, que també té una edició digital, m’ha fet preguntar-me quins mitjans digitals d’informació té Terrassa. He cercat una mica a la xarxa, i he trobat els següents.

• Aterrassa+, edició digital del suplement local de Terrassa de l’Avui.
• Diari de Terrassa, edició digital del diari de Terrassa (en la meva opinió, més que edició digital, plana web amb els titular del diari, i encara gràcies)
• El Punt, edició Vallès Occidental
• InfoTerrassa.com, un diari íntegrament digital
• Edició de Terrassa de e-noticies, el confidencial de política catalana.
• E-News Terrassa, un diari de la Societat Municipal de Comunicació (Canal Terrassa, NouCinc.Dos Ràdio)
• Notícies municipals a la plana web de l’Ajuntament
• Notícies del Terrassa.net, portal adreçat a la ciutadania terrassenca .

Només he posat mitjans “generalistes”, també es poden trobar notícies molt més concretes sobre activitats, esports, agendes, temes, institucions o empreses, que s’escapen ja una mica de la intenció d’aquest apunt.

Una altra manera de copsar el “batec” de la ciutat és saber què opina i diu la gent que hi viu, també tenim un parell d’agregadors de blocs:

• Blocs Terrassencs, comunitat de blocs escrits per Terrassencs, ordenat per categories.
• Agregador automàtic de terrassa.net, es mostren per ordre de publicació

Si en coneixeu algun més, feu un comentari i apunteu-lo.

A partir de converses amb amics i lectures a la xarxa, i després de fer alguns experiments amb serveis web 2.0 (twitter públic, els shared de Google, les recomanacions a contactes del Google Reader, o fins i tot proves amb friendfeed o netvibes), fa temps que estic deixant aquests serveis web per les aplicacions client: estic tornant a l’escriptori, sense deixar la xarxa.

Raons com la concentració dels serveis en poques mans (i per tant, l’empobriment de l’ecosistema de la xarxa), la vigilància i ús que es pugui fer de les meves dades i la meva xarxa (la meva privacitat), la confusió entre disponibilitat de la informació, gratuïtat dels serveis i obertura de formats amb que d’altres en puguin exercir el control i la rendibilitat fan que m’inclini per intentar recuperar el control, allà on el puc exercir: a la meva màquina, al meu domini, a la meva petita parcel·la d’Internet.

Així, torno a gestionar el meu correu en un servidor de correu particular, i recupero les dades privades que allà hi tinc: el meu graf social, part de la meva xarxa i contactes, la informació privada d’aquests contactes (Thunderbird, amb la extensió lightning, cada vegada sembla més un gestor d’informació personal complert)

De la mateixa manera, deixo Google Reader i passo a un agregador local: BlogBridge (he fet proves amb Rojo i Alesti, però no m’han convençut, i tampoc no m’han acabat de convèncer ni akregator ni RSSOwl). Ni cal que ningú més s’assabenti de les meves preferències de lectura, ni faig cap ús de les utilitats socials d’alguns agregadors web (Google Reader o Rojo, per exemple): em generen més feina i no sempre em donen informació acurada: prefereixo seguir i definir jo mateix els continguts que llegeixo.

De moment, continuaré usant altres serveis web, com del.icio.us, twitter o picassa, amb el mateix ús que li dóno ara, però: com un repositori on-line on trobar informació que necessito a més d’un lloc, com una missatgeria assíncrona d’ús personal.

A mesura, però, que tinguem dispositius amb més mobilitat i facilitat d’ús, o a mesura que el software d’escriptori que usem guanyi en capacitat de sincronització serà cada vegada més fàcil montar-se magatzems i serveis propis d’informació accessibles des de qualsevol lloc.