Dissabte vaig anar a veure un amic que corria l’Ironcat, un triatló de categoria Ironman que es corre cada any a L’Ampolla. És una prova duríssima: 3.8 km nedant, 180 km en bicicleta i 42 km més corrent, un darrera l’altre i sense parar. Però, tot i haver-hi classificacions i temps màxims, no vaig trobar que fos una competició en el sentit tradicional: corres contra tu mateix, no contra els altres. Corres i t’esforces i t’has de superar a tu mateix, al teu cansament, al teu cos, a l’abatiment, al no puc més. I son els altres atletes els que t’animen i als que tu animes, hi ha una estranya companyonia, un anar encoratjant-se continuament cada vegada que et creues, perquè tots saben el que es pateix i el que has patit per arribar allà, i vols que tothom arribi al final.

Superar-te, arribar a meta i rebre les felicitacions dels altres corredors, compartir l’alegria amb la resta, reconèixer el camí i l’esforç, agrair la companyia durant la cursa solitària contra tu mateix. Una lliçó d’esport, en el seu esperit més pur.

Felicitacions a tots els que ho han intentat, hagin estat finishers o no. Només intentar recórrer el camí ja és molt. Felicitats, Joan Marc.

Interessant concepte: la petjada hídrica, una altra manera d’avaluar el nostre impacte sobre el planeta, complementari al de la petjada ecològica i tenint en compte un dels recursos més escassos i cada vegada més valuosos del nostre planeta.

A la ràdio diuen que avui és l’hora del planeta, i que la edició passada, al 2009, hi van participar uns mil milions de persones, una sisena part de la població mundial.

Com a números no està malament, però suposo que quan diuen 1000 milions de persones es refereixen no a individuals, si no al conjunt d’habitants de les ciutats i països que van declarar sumar-se a la iniciativa… que no està malament, però és un pèl enganyós.

Igual que parlar d’una sisena part de la població mundial: d’aquesta població mundial, quin tant per cent té accés a llum? I quin tant per cent voldria poder tenir el luxe de poder-se afegir a aquesta iniciativa? Potser voldrien unir-se a la iniciativa de, senzillament, tenir llum.

Son uns arguments una mica demagògics els que exposo? Pot ser sí. Però de vegades ens oblidem que més enllà de la nostra gàbia d’or hi ha gent amb unes condicions molt diferents, que iniciatives suposadament mundials estan dirigides a la part rica de la població mundial, no a tots. I si no que li demanin a la gent de les barraques de Mumbai si els importa que apaguin, si és el cas, el Taj Mahal avui.

La xarxa ja no és la gran conversa global que havia de ser.

Web 2.0, xarxes socials, microblogging, agregadors de notícies… informació i contacte a tothora, sempre disponible per consumir, sí.

Quina porció d’aquesta informació és original? Moltes vegades sembla que la informació inicial que es publica en un lloc es difón repetida fins a la sacietat: això té l’avantatge de la rapidesa, la immediatesa, però fins a quin punt això no ens priva de criteri i de reflexió? Molts mitjans suposadament seriosos s’han apuntat a la moda de la repetició sense criteri, i això devalua la qualitat de la informació oferta: qui contrasta allò que arriba, si s’ha de ser el primer en publicar-ho?

Els particulars rebem/llegim una informació important i la publiquem al blog, a facebook o la retweetem sense més, o bé expliquem que ara anem a fer un cafè o que hem anat d’excursió, suposadament al nostre cercle d’amics, realment gairebé a tot el món.

Quines conseqüències tindrà aquesta manca de reflexió, aquesta abundància d’informació repetida i moltes vegades sense substància? Quants metres cúbics de bits haurem de remoure en el futur per trobar informació i reflexions originals? Què diferenciarà uns mitjans d’altres, unes persones d’altres?

Em demano si, en comptes de conquerir-la, no estarem idiotitzant la noosfera.

Els conservadors cristians (no només els catòlics) s’oposen a l’ús del preservatiu i a la planificació familiar, segueixen confiant en el medieval sentit de la castedat o bé en la bona voluntat de Déu per donar-nos seny. Mentrestant, els ultraconservadors clergues xiïtes de l’Iran impulsen la planificació familiar per evitar una societat de pobres sense feina i gairebé sense educació.

No tot és blanc o negre, així que potser hauríem de començar a obrir una mica la ment, revisar les nostres idees i imatges preestablertes i començar a remar tots en la mateixa direcció.