A la 2a. trobada de blocs terrassencs vaig sentir en Saül Gordillo parlar sobre la conveniència o no d’establir un codi ètic per als blocs, tema que ara s’ha debatut en una taula rodona a la Catosfera 08. Juan Varela i Vicent Partal (apunts previs: 1, 2), ponents en aquesta taula, han esmentat la seva opinió contrària a l’establiment d’un codi d’aquest tipus, cosa en la que estic d’acord.

Intentar establir un codi ètic o un segell de conducta per un mitjà d’expressió com son els blocs és voler posar portes al mar. Els blocs son un mitjà totalment personal: reflecteixen les opinions d’algú, la seva visió del món i la realitat, vist així, el codi ètic no ha d’anar lligat al bloc, si no al propi blocaire.

Des d’un punt de vista periodístic, o dels blocs com a mitjà, pot tenir un cert sentit la creació d’aquest codi, però com s’estableix, com s’hi adereix un, com es garanteix el continu compliment, o qui decideix si s’acompleix o no? No és entrar al terreny del “políticament correcte”, perdre espontaneïtat i establir controls?

Els blocs, a més, cada vegada son més un aglutinat en diferents mitjans d’un mateix emissor. Com establim, doncs, un segell de conducta per un bloc que és el reflex d’un perfil digital, que és un canal d’emissió continu? Cada vegada més, els blocs incorporen no només articles i comentaris als articles (esquema clàssic), si no d’altres canals: microbloggings com twitter o jaiku, imatges des de flickr o picasa, vídeos des de youtube o jumpcut, xarxes distribuïdes de difusió com la RMD o blogrolls dinàmics com feevy, on es veu el contingut d’altres blocs dins del nostre, comentaris o converses que es desenvolupen pel propi autor en d’altres llocs (cocomment, per exemple)… què hem de fer? Aplicar aquest codi a tots aquests llocs, també?

No, decididament: si els blocs poden ser un canal continu d’emissió de diferents informacions emeses per la mateixa persona o d’altres de confiança, el codi ètic o de qualitat no s’ha d’aplicar al mitjà, ans a l’emissor d’aquest mitjà, i és el propi emissor qui ha de valorar aquests criteris, qui dicta la seva pròpia “línia editorial”.

Emet continguts de qualitat, propis o d’afins, i la valoració positiva sobre els teus continguts vindrà donada directament per la comunitat.

Dissabte vaig trobar una petita utilitat per integrar del.icio.us i Google Reader, ara, buscant una mica més per la xarxa n’he trobat una altra, encara més còmoda: un script de GreaseMonkey fa tota la feina: instal·lant greasemonkey i aquest script apareix una nova opció a sota de cada post: “Add to del.icio.us” (igual que Gordita, però més integrat al Reader).

La “pega”: només es per usuaris de Firefox (la solució de l’altre dia funcionarà sobre qualsevol navegador).

A mesura que navego per la xarxa o llegeixo posts, acostumo a marcar el que trobo que pot ser més interessant no només per mi si no també pels altres.

Això ho faig de dues maneres: usant els shared items del Google Reader, o bé via del.icio.us (que és el que trobareu a la barra dreta d’aquest bloc).

Ambdós sistemes tenen avantatges i inconvenients (la taula no és complerta, ni de bon tros):

Personalment, m’agrada més la via de del.icio.us, perquè és més oberta i no has de ser “client” de cap servei, així que per mi el sistema ideal seria poder integrar la marcació de del.icio.us (oberta, flexible) dintre del Google Reader (ràpid i fàcil).

Arrel d’una conversa amb uns amics sobre aquest tema, he estat cercant per la xarxa, i he trobat Gordita, de Bill Burcham: és un generador de bookmarklets que detecta el que estàs llegint a Google Reader i crea una entrada associada al teu compte de del.icio.us

De moment l’estic provant, i no va malament. La pega més gran que li trobo és que va lligada al navegador, és a dir, has d’instal·lar-te Gordita en cada navegador on vulguis tenir aquesta característica…

Nota: només funciona en el mode vista extesa, en el mode de llista no sembla fer-ho.

Avui ha obert Wikia, el nou cercador de Jimmy Wales, el fundador de la wikipèdia.

Wikia pretén oferir, amb el temps, resultats de qualitat similar a la de Google (entenent per qualitat el valor que puguin tenir per a l’usuari que fa la cerca), però l’aproximació que fa per arribar al resultat és totalment diferent: si Google usa el famós PageRank i algoritmes computacionals, Wikia vol usar la valoració que facin els usuaris dels resultats [1] per refinar els mateixos, és a dir, vol usar l’immens cabal de coneixement que poden oferir els seus usuaris, sense amagar, a més, els algoritmes de cerca [2].

Teòricament l’aproximació és bona: pot haver-hi moltes pàgines interessants que no estiguin prou enllaçades, valorades, ocultes, que siguin massa noves, que sè jo, que els algoritmes automàtics no puguin trobar o posar en la posició que li correspòn, mentre que els usuaris poden tenir coneixement de pàgines o pot haver-hi comunitats especialitzades en determinats camps de coneixement que poden pujar una pàgina en la llista de resultats pel valor del seu contingut. No és una idea menyspreable, i sembla que Google ja està fent també experiments en aquest sentit.

La qüestió, però, és si la intel·ligència de les masses coincideix amb els meus interessos. Possiblement no. Un exemple molt clar d’això poden ser les estadístiques de notícies més llegides o més valorades en els diaris on-line, que no tenen perquè ser les que més m’interessen a mi, o els temes més valorats a digg o menéame.

Wikia importa el paradigma democràtic del món físic, on la majoria decideix per tots, al món bític, on regna la pluriarquia. Això és extensible, per tant, als resultats oferts pels cercadors:

Jo prefereixo basar-me més en un criteri a priori neutral, i donar el valor afegit a la cerca mitjançant la meva pròpia xarxa social -aquells que conec o en els que hi tinc una confiança- i, alhora, si puc, aprofitar-me de la seva xarxa social: el meu model de cercador “valorat” pot ser més el de un Google co-op en el cas de buscar en uns quants llocs restringits i de confiança per mi o un cercador més social, com Lijit, que combina la meva xarxa social i els meus llocs de referència.

[1] i [2] via SearchBlog de John Battelle.

Opinions i idees interessants les que vam poder sentir el dimarts passat a la 2a trobada de blocaires terrassencs.

Si el títol de la trobada era El bloc com a mitjà de comunicació ciutadà. Realitat o utopia?, la xerrada va anar una mica més enllà, i es va acabar parlant també de periodisme ciutadà i de la influència que el món dels blocs té o pot tenir sobre el periodisme i si pot fer que aquest evolucioni.

En Trencavèl, el Noguer, en Joan Rovira o la Núria Masdéu donen més detalls de la trobada i del que s’hi va parlar: la influència dels blocs sobre el periodisme, la segmentació i la politització de part de la catosfera, o sobre la validesa (confiança) dels blocs…

Jo, ajustant-me al tema original, em quedo amb algunes idees que va donar en Joan: els blocs no son més que una altra expressió de l’àgora original (una altra expressió, però, que ens permet ampliar la conversa més enllà dels límits físics, dels coneguts habituals), i si, un bloc és un mitjà individual, fins i tot individualista (però aquest mateix individualisme, ben entès, ens pot portar a tots a elements comuns d’entesa).

Llàstima que no tractéssim més sobre aquests temes, sobre com els blocs poden ajudar a plantejar una conversa global o moltes converses globals paral·leles, sobre com influeixen en el nostre entorn immediat o sobre si poden ser un element com a referent d’opinió el dia de demà… (clar que també podria haver tret jo el tema, no?)

Personalment, entenc més els blocs com un intercanvi d’opinions, una conversa, que no pas com un mitjà de comunicació en si mateix, com a mínim, si entenem per mitjà de comunicació els mass media tradicionals, amb un sol emissor i molts receptors; entenc que es més un mitjà per comunicar-se, on, a través de la discussió i l’intercanvi d’idees, si que es pot tenir una certa (molt relativa) influència en els altres (igual que els altres la tenen en tu): molts emissors, molts receptors.

Se m’escapa alguna cosa, però. Si només son una conversa, d’on ve aquesta importància que tenen? El fet que molta gent parli d’alguna cosa, vol dir que aquest és un tema important? Si és així, els temes que es parlen als blocs poden ser d’interès per aquells que volen saber la opinió de la població, doncs… És això el que va passar, per exemple, amb la manifestació de l’u de desembre, on els blocs de per aqui n’anaven plens i els mitjans tradicionals no varen fer gaire esment?