La xarxa ja no és la gran conversa global que havia de ser.

Web 2.0, xarxes socials, microblogging, agregadors de notícies… informació i contacte a tothora, sempre disponible per consumir, sí.

Quina porció d’aquesta informació és original? Moltes vegades sembla que la informació inicial que es publica en un lloc es difón repetida fins a la sacietat: això té l’avantatge de la rapidesa, la immediatesa, però fins a quin punt això no ens priva de criteri i de reflexió? Molts mitjans suposadament seriosos s’han apuntat a la moda de la repetició sense criteri, i això devalua la qualitat de la informació oferta: qui contrasta allò que arriba, si s’ha de ser el primer en publicar-ho?

Els particulars rebem/llegim una informació important i la publiquem al blog, a facebook o la retweetem sense més, o bé expliquem que ara anem a fer un cafè o que hem anat d’excursió, suposadament al nostre cercle d’amics, realment gairebé a tot el món.

Quines conseqüències tindrà aquesta manca de reflexió, aquesta abundància d’informació repetida i moltes vegades sense substància? Quants metres cúbics de bits haurem de remoure en el futur per trobar informació i reflexions originals? Què diferenciarà uns mitjans d’altres, unes persones d’altres?

Em demano si, en comptes de conquerir-la, no estarem idiotitzant la noosfera.

Els conservadors cristians (no només els catòlics) s’oposen a l’ús del preservatiu i a la planificació familiar, segueixen confiant en el medieval sentit de la castedat o bé en la bona voluntat de Déu per donar-nos seny. Mentrestant, els ultraconservadors clergues xiïtes de l’Iran impulsen la planificació familiar per evitar una societat de pobres sense feina i gairebé sense educació.

No tot és blanc o negre, així que potser hauríem de començar a obrir una mica la ment, revisar les nostres idees i imatges preestablertes i començar a remar tots en la mateixa direcció.

Em demano quin és el valor afegit que tenen les xarxes socials, o millor dit, el valor afegit de les xarxes socials muntades sobre serveis web, la famosa web 2.0.

De xarxes socials ens en podem muntar tots amb weblogs, o amb el correu electrònic o la missatgeria instantània, però les que estan triomfant son les que venen donades per serveis com twitter, facebooks o tuentis…

Aquestes eines et faciliten la feina de construcció del teu perfil la cerca de coneguts, i t’ofereixen una plataforma de cara al món, però no és or tot el que llueix:

• passat un boom inicial de contactes, les aigües tornen a la tranquilitat al camp d’un temps, i com en Pere diu: es manté la conversa només amb un conjunt dels contactes, els digitalment actius, i no amb tots.
• són una finestra al món? No: si no ets soci del club, no pots veure res. Creem subxarxes?
• a partir del punt anterior: una falsa sensació de seguretat.

Però, a desgrat d’això, aquestes xarxes creixen: la facilitat de creació dels perfils, el contacte ràpid amb molta gent i la facilitat de creuar comentaris (a vegades converses), mantenen la il·lusió d’una xarxa social i, mentrestant, proporcionen una plataforma immillorable de relacions i preferències per dibuixar connexions i perfils d’interessos, establir grups i objectius potencials per a la publicitat que elles mateixes envien.

Aquest és el valor afegit de les xarxes socials 2.0: poder explotar comercialment l’esperit de comunicació inicial de la xarxa.

Mentrestant, amb weblogs, correu i missatgeria instantània, la sensació de connexió instantània pot no ser tanta (no tens tants contactes alhora, no tothom diu tantes coses alhora), però crea una xarxa subterrània, invisible i molt més difícil de seguir però que estableix uns lligams forts i una privacitat molt més real que la de les aplicacions web 2.0 i les seves restriccions d’entrada al club.

Els aparells electrònics ens poden fer la vida i la comunicació més fàcil, poden ajudar a no gastar tant paper i a fer innecessaris desplaçaments i despeses, sembla que, en certa manera, ens poden ajudar a ser més verds…

Però tenen un cost: el dels materials amb què estan fets, el de la energia necessària per fabricar-los i per reciclar-los una vegada usats o fets vells… La mateixa voracitat del mercat i les companyies ens empeny a comprar cada vegada nous equips a canviar de mòbils i d’ordinador, de televisió, d’aparell de mp3, desant els antics, llençant-los o reciclant-los.

Les implicacions tant sobre el planeta com sobre poblacions o regions d’aquesta voracitat consumista poden ser brutals.

Ho arreglem ràpid, però: posem que son lliures de CFC, els marquem amb el punt verd o algun logo ecoamigable, i avall. No anem més enllà, ni ens plantejem els problemes en origen dels materials o del destí de la porqueria resultant…

No hi hauria manera, doncs, de marcar els aparells (o qualsevol producte) amb algun indicador de responsabilitat tant social com ecològica, una mena d’indicador ètico-ecològic? No val només marcar si el consum d’energia és baix (Classes A,B,C…, estrella EPA o d’altres) o si la fusta prové de boscos que no son selva verge: en un món on tot és traçable, on cada component se sap d’on ha sortit: foneria, mina, pou, país, fabricant, no es podria usar aquesta informació per crear bases de dades, etiquetes i eines que ens permetessin saber d’on vé cada cosa, com s’ha fet, i mostrar-ho de manera gràfica i entenedora, en un primer cop d’ull?

Com puc saber, per exemple, si em compro un portàtil nou, que els seus components provenen de fabricants responsables, que no s’explota ningú, quanta aigua i energia ha estat necessària per fabricar-lo, quins components s’han emès i quins productes residuals han quedat, quina despesa de transports o d’embalum genera, o quin tant per cent serà recuperable quan ja sigui massa vellet per usar-lo?

És una llàstima, perquè crec, senzillament, que no puc: massa interessos, massa competència.

Un marcador d’aquest estil no només indicaria les netedat del producte o del seu procediment de fabricació, també hauria d’implicar informació sobre la facilitat de la recuperació dels components i residus, tractaments o polítiques de millora, per exemple, i les pràctiques empresarials i la tan de moda responsabilitat social corporativa de qualsevol fabricant i associats, les polítiques dels governs implicats que permeten la exportació de residus o el tractament inadeqüat en països necessitats de divises.

Ben pensat, això podria suposar, si fos real, l’enfonsament de més d’un i de dos. També, potser, una presa de consciència real del que estem fent. Fins i tot, molt més simple i per començar, seria portar les regles de comerç just a nivell global.

Últimament la feina, la família i la casa consumeixen les meves energies i temps. Quan arriba la nit, que és quan acostumo a posar-me davant de l’ordinador per llegir correus i feeds per contestar-los i potser publicar alguna cosa, ja tinc poques ganes.

Així, em limito a una activitat de pura subsistència informacional: llegir el correu i els feeds per mantenir-me al dia, el que fa que se m’acumulin tant els correus per contestar com les idees per (intentar) desenvolupar…

Tot això m’ha fet més palès que intentar mantenir converses, amistats, xerrades, debats i demés costa un esforç suplementari, que buscar les teves fonts d’informació i organitzar-les, aprofundir en les notícies i buscar informació per tu mateix, tot i que a la llarga profitós, és una feina que és feixuga i per a la qual no sempre tenim ni ganes ni energies…

Em demano si això no serà una mena de sostre natural per a la participació en la societat en general: qualsevol activitat que vulguis desenvolupar tindrà sempre un preu (esforç, temps, dedicació), i no tothom està disposat a pagar-lo, tinguem internet i blogs o diaris i cartes del lector.