L’increible programador minvant

El temps és un recurs finit.

L’atenció i la motivació també.

I a mesura que passa el temps, tinc més coses a fer i menys temps per fer-les.

En un moment determinat, aprendre nous llenguatges de programació i codificar, enfrontar-me a reptes i resoldre’ls, trobar i aplicar hacks i experimentar m’agradava i m’enjogassava, m’atreia i era estimulant.

Però a mesura que ha passat el temps tot això ha canviat: ja no tinc ganes d’aprendre nous llenguatjes cada dos per tres o de dedicar gran part del meu temps lliure a programar o a resoldre problemes tècnics, per interessants que els trobi. Vull estar al dia de les novetats, saber què passa, però noto que ja no puc saber-ho tot (és impossible saber-ho tot), que ja no em motiva com abans (i segurament no sóc l’únic a qui li passa (1)).

És això un acomodament? Potser, i si ho és no m’agrada, però també és veritat que hi ha moltes més coses que criden la meva atenció, que vull fer: potser és, senzillament, un canvi d’interessos, una reorientació de com uso el meu temps.

Essent informàtic, cal estar al dia de moltes novetats, cal una formació i una renovació contínues, perquè és part del meu món. Però fins on arriben els límits d’aquest nou coneixement i les possibilitats d’absorbir-lo va variant amb el temps (en el cas de la feina, no per motivació, sinò per disponibilitat de temps i pels diferents focus d’atenció).

Sempre hi ha una distància entre el que fem i el que creiem que podem fer, entre el que realment fèiem abans i el que creiem que fèiem: és la imatge idealitzada que tenim de nosaltres mateixos, del nostre passat.

Amb el temps, cal reconèixer els propis límits, centrar el focus i no marcar objectius inabastables. Només d’aquesta manera es pot seguir aprenent i fent coses i no perdre’s en el mar d’informació (o tancar-se a aprendre).

One thought on “L’increible programador minvant”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.