Què fem amb RSS?

Icona de RSS

De fa anys s’anuncia, periòdicament, la mort dels RSS: se l’identifica com un sistema residual, una tecnologia de notificació que no aporta res i que no usa gairebé ningú, i que en una era d’interactivitat com l’actual sembla ser un únic canal consumidor.

La cosa, però, no és tant que es mori: és que el deixen morir perquè no el volen usar.

RSS va néixer en una època de la xarxa diferent de l’actual: es preveia una xarxa més distribuida, amb generadors de contingut molt diversos i molt nombrosos, i el canal RSS de cada generador de contingut (blog, diari, revista) era una manera d’estar al dia del que es trobava, del que hi havia.

Però la xarxa actual no és així: la generació de contingut es genera en uns quants hubs gegants, que ofereixen serveis i continguts a canvi del consum de publicitat cada vegada més dirigida. Aquests hubs basen el seu negoci en el perfilat dels seus usuaris, i com més temps passin els usuaris dins del seu ecosistema (web, apps per mòbils i tablets) més podran saber d’ells. Per tant, si l’usuari marxa o pot veure contingut des d’un altre lloc, perden aquestes dades. Per aquest motiu Facebook, Twitter, Google Plus o ara Linkedin eliminen els canals RSS o en dificulten l’accés, per mantenir captius els seus “clients”.

Ara, però, això ja no ho fan només aquests hubs. Plataformes més petites que viuen d’oferir publicitat dirigida a partir del seu contingut (blogs profesionals) eliminen o amaguen també els RSS per obligar a la visita directa al web i, així, al consum de la publicitat oferta. Tots juguen a ser Google o Facebook, o et donen la possibilitat de suscriure’t per correu (únicament) a les actualitzacions.

Vist així, els RSS no son cosa de quatre usuaris motivats: és una aposta per la nostra llibertat i privacitat. Tenir la possibilitat de llegir els canals que jo vull, quan jo vull i com jo vull em permet no només no consumir publicitat i minimitzar el meu perfilat, ens permet també construir-nos el nostre context de lectura en base als nostres gustos i possibilitats.

A tot això, a més, cal afegir-hi que el mercat dels lectors de feeds no ha evolucionat gaire en anys. El tancament definitiu de Google Reader el juliol d’aquest any feia preveure a alguns que hi hauria un creixement en les opcions, però això tampoc no ha estat així…

Possiblement no ha estat així pel mateix motiu que Google va tancar el servei de Reader: el que suposa de flexiblitat i llibertat per a l’usuari no aporta res econòmicament a qui ofereix el servei, si aquest és gratuït… i potser per això no hi ha hagut una gran oferta: com treure profit de la inversió que cal fer (cercar contingut, emmagatzemar, potència de recerca, servidors, aplicacions…)? Potser la via és oferir un servei de pagament, encara que no sigui excessivament car, però la temptació de la centralització sembla sortir de nou.

Així, què queda? D’una banda seguir mantenint RSS oberts als llocs: si no es dóna la opció, ningú podrà usar-la. D’altra, ajudar en la evolució i millora del software lliure de lectura de RSS: des de TinyRSS a RSSOwl, passant pels Live Bookmarks del Firefox.

Tagged , , , , , ,

Leave a Reply

Your email address will not be published.

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>