Monthly Archives: November 2011

El difícil art de votar

Posar una papereta dins d’una urna: sembla fàcil. Escoltar els missatges, prendre una decisió i votar. Ja està.

O no. Per què ens hem de guiar? Pels candidats? Pel seu missatge o el dels seus equips? Pels seus programes? Perquè son dels nostres enfront dels altres? I la resta? És que a més dels nostres i dels altres, n’hi ha més, i no els deixen entrar o els volen fer fora. I els missatges? Què fem, ens basem en els missatges o en el que han fet en els últims temps? Tots han tingut, tenen, responsabilitats de govern, comparem el que diuen amb el que fan? El que proposen canviar? Comparem els missatges que donen en un territori amb els que donen en d’altres?

Si intentem fer la nostra elecció en base a criteris responsables, de societat, de ciutadania, de país, de futur, d’economia o d’educació, en base a mèrits i accions i ho comparem amb el que es diu i el que es fa realment, la decisió es torna molt complicada.
Si en canvi la fem en base a criteris clàssics (la certesa del grup: els nostres o els seus) tot es simplifica: o es guanya o es perd.

La complexitat de la responsabilitat vers la facilitat de la certesa.

Tagged , , ,

Finestres, aplicacions i tasques

La multitasca ens goberna.

Ens valorem per la capacitat de portar diferents temes i tasques alhora, simultàniament, i ens regim per la velocitat i el canvi entre tasques, entre el control de diferents conjunts d’informació alhora i el pas de l’un a l’altre en un moment. Immediatesa i visió de conjunt, flexibilitat.

Sona bé. Però aquesta immediatesa, aquest pas continu d’un tema a un altre amaga o no permet, moltes vegades, una reflexió més tranquil·la, més profunda: no tenim prou temps per valorar tots els pros i contres, perquè ja hi ha un altre tema en cua cridant a la porta, demanant la nostra atenció.

L’entorn gràfic de finestres que domina avui en dia la informàtica és un gran i extès exemple: si mirem qualsevol captura de pantalla d’un ordinador sempre es veuen unes quantes finestres alhora: diferents temes, diferentes accions, totes alhora, totes competint per l’atenció de la persona, amb conjunts d’informació i botons i opcions arreu. En qualsevol moment, a més, pot arribar un avís de correu, o un xat, un avís d’actualització o quelcom similar. Distraccions, en suma.

Realment som capaços de fixar-nos en tot alhora? I, sobretot, de resoldre-ho correctament? No, segur que no. Els ordinadors estan fets per la multitasca, pel salt ràpid d’una tasca a una altra. Però ells només esperen decisions, accions: les nostres. I aquestes es prenen en base a una reflexió, per la qual cal temps i concentració, eliminar les distraccions.

No es tracta de no poder fer multitasca i de no poder portar diferents temes alhora, és clar que no. Però es tracta de no portar-ho fins a l’extrem, de saber programar i repartir el temps necessari per cada cosa, eliminar les distraccions de l’entorn i ajudar a concentrar-nos. Si no, tens molt risc d’acabar saltant d’un tema a un altre, però sense realment avançar en res.

Sembla que cada vegada ens n’adonem més, d’això. Tornant a l’exemple dels entorns gràfics: estem arribant al final dels entorns de finestres tal i com els coneixem? Canviarem de finestres d’aplicacions a tasques, eliminant la xavalla visual accessòria?

Algunes aplicacions i serveis ja comencen a actuar en aquest sentit (els controls de les noves versions de MS Office, els nous menús de Gmail, algunes interfícies com Unity o Gnome): potser qui marcarà tendència seran precisament les interfícies mòbils: la manca d’espai fa que s’hagi d’aprofitar molt bé el que es mostra (informació i controls), tot de manera contextual, adaptada al moment i al que es necessita; es guanya espai, però també focalització i concentració.

Es qüestió de temps que a mesura que aquestes interfícies s’apliquin a dispositius més grans, amb me? tamany de pantalla i també més potència de càlcul (i per tant, amb més possibilitats d’aplicacions d’oficina o professionals) el que s’aprengui en quan a usabilitat i ergonometria s’apliqui a sistemes més tradicionals, fent que aquests evolucionin i responguin oferint accions personalitzades segons el context (interpretació semàntica de les dades?), filtres d’avisos o interrupcions inteligents, salts entre tasques o respostes a accions complexes.

Sigui com sigui, el temps d’oferir informació i botons sense cap mena de filtre comença a passar: un excés d’informació és soroll, un excés de possibilitats és distracció.

Tagged , , , ,

Comunitat i software lliure a les AAPP

Sembla que el nou govern de la Junta de Extremadura no està per mantenir l’herència tecnològica de passades legislatures, basada en la promoció de programari de fonts obertes, si no que pensa més en centrar-se exclusivament en criteris econòmics en buscar proveïdors de programari.

És una llàstima que es perdi tot el que s’ha guanyat fins ara usant aquest model: el més evident pot ser el coneixement tecnològic, el programari, la metodologia i la documentació, els productes i la distribució en sí; però també cal valorar, i molt, el treball d’educació que s’ha fet tant en tots els àmbits de govern afectats (administració, educació, sanitat…) com en la pròpia societat del que és el software lliure.

Centrar-se única i exclusivament en criteris econòmics és una visió de curt termini, que si que podria fer estalviar inicialment despeses (els desenvolupament no son barats, tot i que a la llarga el llicenciament surt car), però que perd de vista el retorn d’aquesta inversió a la societat en coneixement i creació d’empreses, de teixit tecnològic. Això, en el cas d’un govern autonòmic, no s’ha de perdre de vista.

Extremadura és, potser, una de les més conegudes defensores d’aquest model, però hi ha hagut moltes altres que hi han apostat també, amb més o menys ganes, amb més o menys encert: la Junta d’Andalusía fa un treball molt bò, i per aquí encara ronda la Linkat, al País Valencià hi ha Lliurex i qui més qui menys va llençar projectes

A nivell estatal també es treballa amb software lliure, i molts ajuntaments també tenen projectes i aplicacions basades en codi lliure.

Però tots aquests casos, per més de codi lliure que siguin, per més que s’hi basin, l’usin, el desenvolupin i inverteixin, no tenen, moltes vegades, una de les característiques definitòries del software lliure: una comunitat darrere que li doni suport.

Una de les grans objeccions dels responsables tecnològics de les administracions de cara al software lliure és “a qui truco si s’espatlla?”. És un argument comprensible des del punt de vista de poder donar una solució ràpida a un problema important (que superi les capacitats de coneixement d’un departament de TI). Amb el pas del temps, però, aquest argument ha perdut pes perquè cada vegada hi ha més empreses que ofereixen els seus serveis i coneixements dins d’aquest camp, a mesura que l’Administració, ha obert mercat i ha començat a marcar determinada tendència.

Aquestes tendències, però, han vingut marcades per directrius polítiques que poden canviar quan hi ha un canvi de govern.

L’ús del software lliure per una Administració, però, es podria dividir en dos grans grups:

  • Programes d’ús general basats en codi lliure, que es poden emprar en aquella organització: dins d’aquesta categoria poden entrar de navegadors o processadors de text, programes d’edició d’imatges, servidors, bases de dades o entorns de programació… qualsevol eina imaginable (o gairebé) per als usos d’una organització. I sobre aquest tema se n’ha escrit a bastament, sense deixar clos el debat.
  • El programari intern creat per aquella organització per a usos propis: la programació de sistemes tributaris, webs, entorns de relació amb el ciutadà, interconnexió entre Administracions (G2G), sistemes de suport a procediments, arxius digitals… és a dir, tot allò que dóna suport a la feina, processos i informació que usa l’Administració. I aquí torno al problema que citava més amunt: la comunitat. Totes les Administracions es regeixen per similars marcs juridico-legals i totes tenen, si fa no fa, similars atribucions i per tant, similars problemes informàtics a resoldre. Aquests es poden resoldre comprant productes de mercat verticals, tancats, que es poden particularitzar, o bé desenvolupant internament eines.

Aquesta és la gran aposta que va fer el govern extremeny, i que altres AAPP també han fet, en major o menor grau.

En adoptar, però, el software lliure com a eina i filosofía de desenvolupament no s’ha acabat de fer el pas evolutiu cap a una comunitat que en doni suport: tot i comptar amb proveïdors entesos, tot i obrir el codi font i usar estàndards oberts, em demano si aquestes AAPP han estat capaces d’establir també mecanismes de col·laboració amb altres organitzacions del mateix tipus. És clar que existeix col·laboració entre els equips de TI i intercanvi de coneixements, però en general, totes aquestes organitzacions tenen ja un volum considerable de software desenvolupat, un nucli central que és molt difícil canviar, i que condiciona part de les decisions tecnològiques que es puguin prendre a posteriori, com l’adopció de nous llenguatges o eines compatibles amb el core antic.

Així, tot i fer-se l’aposta per un ús del software lliure, emprar-se eines i desenvolupar programari, crear metodologies i existir xarxes i intercanvi de coneixements, el que encara no s’ha pogut crear del tot és una comunitat que permeti interaccionar els tècnics en programes horitzontals, comuns a diferents organitzacions similars i útil per a totes elles, fer una base comuna compartida; això provoca que, tot i usar eines i metodologies i compartir problemàtiques similars, les implementacions encara s’hagin de desenvolupar unitariament, en paral·lel, desaprofitant part del potencial.

Aquest però, no és un problema exclusivament tècnic: la creació d’aquesta comunitat d’intercanvi ha de ser incorporada directament per les Administracions Públiques, i això a vegades és una idea que ni s’entén ni es sap explicar, i que amb programari privatiu no es podria fer.

I la decisió de la Junta d’Extremadura demostra que no s’entén ni en un dels seus bressols.

Tagged , , , , , , ,

A cremallengua

Tot just acabo de llegir “A cremallengua” (Viena Edicions) d’en Joan-Lluís Lluís: un recull d’articles sobre unes quantes llengües (vives, mortes i agonitzants) que permet un recorregut a volaploma i ens mostra pinzellades, detalls i curiositats que, alhora, traspuen estima per totes i cada una d’elles, mostren el tresor cultural que son.

Un llibre amè i fàcil de llegir, si us agrada no us perdeu la columna original.

De tots, amb quin em quedo? M’agraden molts, però per la part que ens toca, amb “La mandra dels catalans”.

Tagged , ,

Millores a Google Reader

Google ha fet canvis a la interfície del Google Reader, tal i com va prometre: millores de presentació, en la línia de tots els seus productes i uns petits canvis en les opcions de compartició; petits canvis que d’un cop esborren les opciones de compartició antigues i ho centralitzen tot en Google+.

No ho trobo malament: conceptualment és molt més senzill: tens la llista de feeds, els que has marcat com més interessants i els trends, i no cal més. Per qualsevol “cosa” social, a G+. I punt. Però també m’agrada perquè han mantingut la possibilitat d’enviar l’article per correu: puc tenir la meva xarxa social “pública” amb Google+, i alhora també puc seguir mantenint al dia d’altres persones fora de la meva xarxa pública dels articles que jo consideri importants. Em faciliten un camí, però no em tanquen d’altres.

És clar que aquestes dues opcions no s’han deixat a la lleugera: totes dues permeten, en conjunt, que Google segueixi sabent com és el meu graf social: el que publico a G+ i el que tinc amb el correu.

Sigui com sigui, m’agraden els canvis introduïts: simplifiquen la interfície, l’ajusten a allò que es pot fer, i no es perden eines útils ni s’introdueixen opcions complicades. Tot és allà, però només quan ho necessites.

Tagged , , ,