Les conseqüències del pas del tifó per Birmània no han fet més que evidenciar, portar a primera plana la corrupció i el despotisme imperant de fa molt temps en aquell país.

A un li agradaria pensar que davant de la injustícia imperant la població s’acabarà aixecant i enderrocant el règim que els oprimeix, i, sent encara més somiador, li agradaria pensar que podria haver-hi una intervenció internacional per enderrocar un règim a totes llums corrupte, que esclavitza tot un país en benefici propi, a uns odiosos dictadors…

Però això és ser un somia-truites: Birmània no té petroli (no és un gran productor, com a mínim), ni està en una zona que sigui vital pel comerç mundial, i la població té prou problemes amb el dia a dia, per posar alguns exemples.

No, la ONU i Occident ens queixarem, protestarem, però no farem res més. Els xinesos no diran res, els àrabs ho ignoraran, i la dictadura militar seguirà fent el que vol. Avui ja han votat la “constitució” que els permetrà seguir tutelant una futura “democràcia” feta al seu gust. Demà repartiran quatre sacs més d’aliments i deixaran que la població s’espavili sola, sense esvalotar-se.

Si l’economia pot arribar a ser un motor de canvi, un catalitzador, cap a una consciència ecològica més gran a nivell individual és quelcom que veurem dintre d’un temps.

Però el que si que s’està començant a veure és que, sense control o sense unes direccions clares, la mateixa consciència ecològica o arguments ecològics poden ser aprofitats per obrir nous mercats i fer més diner a costa de la salut del planeta.

El moviment econòmic al voltant dels biocarburants (amb el que això comporta, com per exemple la deforestació de grans zones de la selva brasilera, la conversió de gran part de la superfície boscosa indonèsia en camps de cultiu per fer oli de palma, la pujada de preus d’aliments bàsics com l’arròs -la seva closca es fa servir per generar carburant també), o fins, i més aprop, els arguments que qualifiquen algun camp de golf com un pulmó verd o l’intent de crear unes Las Vegas “autosostenible” en plens Monegros, no ens poden fer baixar la guàrdia.

Cal fer que el sistema, poc a poc, es vagi transformant i que l’ecologia sàpiga trobar el seu lloc dins del sistema productiu i de consum, i fins i tot pugui originar nova riquesa arreu, però la línia que capgira aquests arguments i fa que l’economia (el sistema productiu actual, millor dit) utilitzi aquests arguments en el seu favor, disfressant-se sense canviar de soca-rel, és aprop.

Promoure la conscienciació ecològica de la població a base de bona voluntat és una quimera.

Per més campanyes explicatives/educatives que es facin, bosses per anar a comprar que es reparteixin o per més que s’insisteixi des dels mitjans de comunicació o a les escoles, som animals de costums: ens costa canviar, i, a més, no es facilita el canvi, perquè l’excés d’embolcalls, bosses, paper i demés no baixa, al contrari.

La única manera de canviar és que ens toquin la butxaca, aleshores ens ho mirem tot d’una altra manera.

Així, potser el motor del canvi acabarà sent no una bona voluntat d’uns quants si no l’economia: ja sigui per accions de l’administració (taxes o prohibicions de les bosses de plàstic o bonificacions en la recollida de brosses segons reciclatge, per exemple), o bé pels serveis (tramificació dels rebuts de l’aigua, xarxes intel·ligents d’energia elèctrica, bonificació per producció d’energia) orientades directament als ciutadans, ja sigui per disposicions administratives que afavoreixin la múltiple generació i la distribució de les fonts per part de tercers, potser tot això farà que creixi una actitud (que no consciència) més ecològica del comú de la població.

Tant de bò, si és així i l’economia s’acaba aliant amb l’ecologia.

Em demano si la lectura d’un llibre electrònic pot ser tan plaent com la lectura d’un llibre de paper o, senzillament, si la lectura d’un llibre electrònic pot ser similar a la d’un llibre de paper.

M’ho pregunto perquè els mitjans son diferents i, per tant, les maneres de llegir també:

• El llibre de paper, el llibre-objecte m’aïlla de l’entorn, em fa centrar-me en allò que tinc a les mans i m’ofereix només una navegació endavant, una lectura lineal, em dóna una referència d’on soc gràcies al volum del que he llegit i del que em queda, la lectura no ofereix distraccions més enllà del propi text, si vull consultar referències haig de desar el llibre i buscar-les més enllà, trencant el moment.
• El llibre electrònic, encastat com està en un dispositiu, em fa llegir d’una altra manera, més ràpid, dins del mateix flux de la lectura puc consultar en profunditat idees, visitar enllaços, el flux s’altera, ja no hi ha la linealitat de la narració i puc anar fora del text, viatjar per altres llocs. Això pot enriquir, però també dona velocitat i un canvi constant d’objectius, d’idees provinents de la lectura.

Potser un dispositiu que simuli el paper i incorpori els avantatges d’emmagatzematge dels dispositius electrònics pot ser interessant, en aquest sentit, els lectors de llibres de tinta electrònica son un avanç en aquesta direcció: es centren en l’objecte i no distreuen l’atenció.

Però també pot ser que el lloc natural d’un llibre electrònic sigui un dispositiu com els portàtils (amb pantalles més lleugeres i orientables, com l’OLPC o un tablet PC), amb un format no paginat sino continu, com les pàgines web, i que la atenció sigui només un tema personal, un canvi de costums respecte allò que hem après fins ara, com el pas de la lectura de pergamins a la lectura de llibres enquadernats.

(Nota: no estic gaire segur que un llibre sigui un dispositiu, però em prenc la llicència)