Llegir llibres o documents llargs a la pantalla de l’ordinador no és precisament un plaer. I imprimir-los no és gaire bona idea, tampoc: acostuma a ser paper d’un sol ús, que s’acaba reusant i reciclant en el millor dels casos.

Per aquests casos, per exemple, els lectors de llibres electrònics son dispositius ideals (no trobo tampoc gaire còmode llegir en un iPhone, o una PDA qualsevol, amb pantalles de 3 polzades i mitja) però no acaben d’arrencar. El seu preu és massa elevat i, pel meu gust, les pantalles encara un pèl petites (6 polzades, el tamany de la majoria de pantalles, ve a ser com un full de mida DIN A6).

A això, a més, cal sumar-hi característiques com la connectabilitat, la possibilitat de fer anotacions (convertint el lector en una quasi-pda), la capacitat de llegir diversos formats (l’estrepitós error del Kindle d’Amazon), la durada de les bateries…

Si us interessa el tema, al número de febrer de la revista NewGeek es parla del tema i es revisen alguns models (Kindle, Iliad, Cybook i Papyre). També es poden trobar algunes comparatives i estudis interessants a la xarxa:

• E-book readers at a glance, a Wired
• Comparativa de lectores de libros electrónicos (ebooks) a Todo Pocket PC
• E-book Reader Matrix a Mobile Read Wiki

Comencen a trobar-se algunes opcions interessants (pantalla acceptable, diversitat de formats, durada llarga de bateria i… preu no escandalós). Kindle és massa tancat (lligat a Amazon i sense suportar PDF directament, o la conversió (de pagament) des d’altres formats), l’Iliad, una quasi-pda, té unes característiques molt notables, però el seu preu elevat i la poca durada de la batería juguen en contra seva. D’altres lectors, en canvi, com el Cybook, o el Hanlin V3, pinten més bé, però el preu és encara elevat, i la pantalla, de només 6 polzades, un pèl petita.

Però potser cal esperar una mica. Si s’estan creant noves pantalles millorades o fins i tot alguns models amb pantalles més grans ja estan gairebé en fase de producció, això pot repercutir en una millora de productes ja existents (més barats, més característiques?).

De tota manera, no és d’estranyar que el mercat no arrenqui: als preus alts d’aquests dispositius cal sumar els preus no gens barats dels llibres electrònics o fins i tot, la poca disponibilitat de títols en castellà (el català, per desgràcia, encara està pitjor, en aquest sentit). I no val excusar-se en alliberar la Biblioteca Cervantes: quanta gent llegeix Doña Perfecta o Los episodios nacionales?

Esperarem una miqueta més… si la cosa millora, mira que per Sant Jordi d’enguany no caigui un lector de llibres, en comptes d’un sol llibre!

L’administració electrònica, fins ara, es caracteritzava per posar a disposició dels ciutadans els tràmits per internet, facilitar resultats d’algun tràmit per la xarxa o per sms, informar de terminis i tributs…

Últimament s’obren noves vies, i es comença a extendre la idea de la carpeta del ciutadà (o noms similars): un lloc on cadascú, prèviament identificat, pot accedir a informació personal, realització de tràmits directes, etc…

En un món cada vegada més connectat, aquesta és la via a seguir. Proporcionar informació al ciutadà i facilitar els tràmits és correcte, però no n’hi ha prou. Cal permetre que en qualsevol moment es pugui accedir a tota la informació que l’administració té de nosaltres, als nostres tràmits, els nostres tributs i pagaments, i s’ha de facilitar l’accés a aquesta informació de diferents maneres: accedint directament a la carpeta del ciutadà, mitjançant fonts rss o fins i tot amb la integració de calendaris fiscals o municipals en els nostres calendaris personals, és a dir, portant la informació a “casa” del ciutadà, facilitant-li així l’accés i fent-lo més participant de la comunitat.

Dit d’una altra manera: cal passar de la finestreta a la carpeta, i cal que aquesta carpeta sigui independent del mitjà d’accés i del lloc on la consultem

La xarxa és més vulnerable del que sembla.

Els últims moviments entre Yahoo! i Microsoft i l’afectació que això podria tenir sobre els serveis que s’ofereixen poden ser només una part, un exemple de com la concentració de proveïdors podria afectar negativament la utilitat que la xarxa té per nosaltres.

Però és només una part, com dic. No calen només moviments d’aquest tipus: pèrdues de dades o negacions d’identificació en serveis com els correus de Google i Yahoo! poden ser terribles per que els pateixin, amb grans pèrdues d’informació, per posar un exemple. A mesura que derivem la nostra informació cap a la xarxa depenem cada vegada més d’elements que escapen al nostre control i dels que ens refiem perquè en molt poques ocasions tenen errors. La necessitat de connexió augmenta, no ja per la informació que podem obtenir dels altres, si no per poder accedir a les nostres pròpies dades: correu, calendari, documents, agendes… tot ho comencem a pujar a la xarxa.

Però… i si falla? Els recents talls de cables submarins a la zona de l’Orient Mitjà i la Índia han afectat milions de persones, i obren pas a un nou tipus de sabotatges. Ja no només interessen els oleoductes com a objectius a atacar, trencar cables (”infoductes”?) pot ser molt més fàcil i productiu, alhora.

D’on prové, aquesta debilitat? La xarxa es va dissenyar originalment com una teranyina, amb camins alternatius entre els nodes, de manera que si es trencava el camí entre dos nodes, sempre quedaven els altres per arribar-hi, repetint fins a l’infinit aquest esquema de múltiples camins.

Amb el temps, però, la concentració s’ha fet palesa a diferents nivells: La teranyina de cables s’ha anat substituint per la teranyina d’interessos econòmics de les grans companyies de comunicacions: grans conductes d’informació i centres de processament i distribució de la informació, grans concentradors, han acabat fent aquesta feina inicialment molt més distribuïda. De la mateixa manera, gegants de la informació ofereixen serveis de molt bona qualitat a cost zero, serveis que gairebé tothom usa i que ningú es planteja que puguin fallar o canviar en el seu funcionament bàsic; empreses que competeixen entre elles oferint serveis similars i que acaben menjant-se les unes a les altres, unificant moltes vegades en aquest processos els antics serveis competidors.

Què hauríem de fer, doncs? Caldria reinventar la xarxa i no només distribuir les converses, com als blogs, si no també distribuir els serveis i la infraestructura necessària? Hauríem de replantejar-nos tots els serveis on-line que usem i intentar instal·lar-los en els nostres servidors? Intentar canviar l’estructura de comunicacions de la xarxa i usar comunicacions entre nodes realment distribuïts, oberts i lliures?

David de Ugarte fa una reflexió molt interessant sobre les conseqüències que pot tenir l’adquisició de Yahoo! per part de Microsoft: la agrupació de diferents proveïdors, la centralització de serveis i per tant la disminució de la competència, resumint, passar de la diversitat a una cada cop més gran unificació.

Les conseqüències d’aquesta redistribució no seràn només de cara als serveis: tot i que de bon principi es segueixi operant com marques independents, el més esperable és que a la llarga els productes, les solucions i els serveis s’acabin unificant, com alguns (amb certa ironia) ja apunten.

Però no només de serveis va la cosa: què passarà amb les llibreries, APIs i serveis de Yahoo fetes en java, per exemple? Les seguirà oferint, Microsoft? Les passarà a .Net o les oferirà (se’n desentendrà) a la comunitat, o les liquidarà, simplement? Ja se sap que a Microsoft no li fa gaire gràcia, el java.

Per tant, seguint en la línia del que diu en David, cal reorientar-se cap a l’ús d’eines existents sense cap interès al darrere, sigui Yahoo!, Google, o qui sigui. Fet i fet, el fet d’oferir APIs, utilitats i serveis no es més que una manera còmoda d’aconseguir desenvolupadors, betatesters i ampliar la base d’ús dels teus serveis (les llibreries, si s’ofereixen amb el codi font, son una altra història).

Però que passa el dia que es tanquen aquests serveis? A qui reclames? No és aquest l’argument que fan servir a vegades per atacar el software lliure, que no hi ha contra qui reclamar?

D’una banda, través de la xarxa es construeix, a poc a poc, una nova societat deslocalitzada, global i oberta.

De l’altra, els estats segueixen compartimentant el territori, dividint-lo, separant les seves ciutadanies de les altres per línies invisibles, aplicant un concepte de societat, poble o país propi del segle XIX quan el context està canviant, si no ho ha fet ja.

Com apropar el concepte de societat en xarxa als estats territorials? Com adaptar aquestes estructures geo-polítiques als canvis socials que han de venir?

Aquest és un dels primers reptes a vèncer: el pas d’unes estructures que lliguen societat i territori a unes de noves que puguin no relacionar-se directament amb un territori concret, amb unes fronteres ben definides.