A mesura que navego per la xarxa o llegeixo posts, acostumo a marcar el que trobo que pot ser més interessant no només per mi si no també pels altres.

Això ho faig de dues maneres: usant els shared items del Google Reader, o bé via del.icio.us (que és el que trobareu a la barra dreta d’aquest bloc).

Ambdós sistemes tenen avantatges i inconvenients (la taula no és complerta, ni de bon tros):

Personalment, m’agrada més la via de del.icio.us, perquè és més oberta i no has de ser “client” de cap servei, així que per mi el sistema ideal seria poder integrar la marcació de del.icio.us (oberta, flexible) dintre del Google Reader (ràpid i fàcil).

Arrel d’una conversa amb uns amics sobre aquest tema, he estat cercant per la xarxa, i he trobat Gordita, de Bill Burcham: és un generador de bookmarklets que detecta el que estàs llegint a Google Reader i crea una entrada associada al teu compte de del.icio.us

De moment l’estic provant, i no va malament. La pega més gran que li trobo és que va lligada al navegador, és a dir, has d’instal·lar-te Gordita en cada navegador on vulguis tenir aquesta característica…

Nota: només funciona en el mode vista extesa, en el mode de llista no sembla fer-ho.

Avui ha obert Wikia, el nou cercador de Jimmy Wales, el fundador de la wikipèdia.

Wikia pretén oferir, amb el temps, resultats de qualitat similar a la de Google (entenent per qualitat el valor que puguin tenir per a l’usuari que fa la cerca), però l’aproximació que fa per arribar al resultat és totalment diferent: si Google usa el famós PageRank i algoritmes computacionals, Wikia vol usar la valoració que facin els usuaris dels resultats [1] per refinar els mateixos, és a dir, vol usar l’immens cabal de coneixement que poden oferir els seus usuaris, sense amagar, a més, els algoritmes de cerca [2].

Teòricament l’aproximació és bona: pot haver-hi moltes pàgines interessants que no estiguin prou enllaçades, valorades, ocultes, que siguin massa noves, que sè jo, que els algoritmes automàtics no puguin trobar o posar en la posició que li correspòn, mentre que els usuaris poden tenir coneixement de pàgines o pot haver-hi comunitats especialitzades en determinats camps de coneixement que poden pujar una pàgina en la llista de resultats pel valor del seu contingut. No és una idea menyspreable, i sembla que Google ja està fent també experiments en aquest sentit.

La qüestió, però, és si la intel·ligència de les masses coincideix amb els meus interessos. Possiblement no. Un exemple molt clar d’això poden ser les estadístiques de notícies més llegides o més valorades en els diaris on-line, que no tenen perquè ser les que més m’interessen a mi, o els temes més valorats a digg o menéame.

Wikia importa el paradigma democràtic del món físic, on la majoria decideix per tots, al món bític, on regna la pluriarquia. Això és extensible, per tant, als resultats oferts pels cercadors:

Jo prefereixo basar-me més en un criteri a priori neutral, i donar el valor afegit a la cerca mitjançant la meva pròpia xarxa social -aquells que conec o en els que hi tinc una confiança- i, alhora, si puc, aprofitar-me de la seva xarxa social: el meu model de cercador “valorat” pot ser més el de un Google co-op en el cas de buscar en uns quants llocs restringits i de confiança per mi o un cercador més social, com Lijit, que combina la meva xarxa social i els meus llocs de referència.

[1] i [2] via SearchBlog de John Battelle.