A la 2a. trobada de blocs terrassencs vaig sentir en Saül Gordillo parlar sobre la conveniència o no d’establir un codi ètic per als blocs, tema que ara s’ha debatut en una taula rodona a la Catosfera 08. Juan Varela i Vicent Partal (apunts previs: 1, 2), ponents en aquesta taula, han esmentat la seva opinió contrària a l’establiment d’un codi d’aquest tipus, cosa en la que estic d’acord.

Intentar establir un codi ètic o un segell de conducta per un mitjà d’expressió com son els blocs és voler posar portes al mar. Els blocs son un mitjà totalment personal: reflecteixen les opinions d’algú, la seva visió del món i la realitat, vist així, el codi ètic no ha d’anar lligat al bloc, si no al propi blocaire.

Des d’un punt de vista periodístic, o dels blocs com a mitjà, pot tenir un cert sentit la creació d’aquest codi, però com s’estableix, com s’hi adereix un, com es garanteix el continu compliment, o qui decideix si s’acompleix o no? No és entrar al terreny del “políticament correcte”, perdre espontaneïtat i establir controls?

Els blocs, a més, cada vegada son més un aglutinat en diferents mitjans d’un mateix emissor. Com establim, doncs, un segell de conducta per un bloc que és el reflex d’un perfil digital, que és un canal d’emissió continu? Cada vegada més, els blocs incorporen no només articles i comentaris als articles (esquema clàssic), si no d’altres canals: microbloggings com twitter o jaiku, imatges des de flickr o picasa, vídeos des de youtube o jumpcut, xarxes distribuïdes de difusió com la RMD o blogrolls dinàmics com feevy, on es veu el contingut d’altres blocs dins del nostre, comentaris o converses que es desenvolupen pel propi autor en d’altres llocs (cocomment, per exemple)… què hem de fer? Aplicar aquest codi a tots aquests llocs, també?

No, decididament: si els blocs poden ser un canal continu d’emissió de diferents informacions emeses per la mateixa persona o d’altres de confiança, el codi ètic o de qualitat no s’ha d’aplicar al mitjà, ans a l’emissor d’aquest mitjà, i és el propi emissor qui ha de valorar aquests criteris, qui dicta la seva pròpia “línia editorial”.

Emet continguts de qualitat, propis o d’afins, i la valoració positiva sobre els teus continguts vindrà donada directament per la comunitat.

Les finestres són a tot arreu: a Windows, als Macs o a qualsevol versió de Linux amb interfície gràfica.

La metàfora de l’escriptori, d’ençà que va començar a ser accessible per a tots els usuaris, no ha fet més que créixer: és neta, comprensible, i prou fàcil d’usar per algú que no hagi tocat mai un ordinador.

Però és la millor interfície que podem tenir?

La idea de simular l’escriptori, on cada finestra representa una tasca que estem fent o un document amb el qual treballem o llegim és molt clara, però des del punt de vista de la productivitat o de l’atenció no ho és tant.

Igual que si ho fem sobre un document qualsevol o sobre un llibre, quan treballem fixem la nostra atenció en un únic punt, és a dir, treballem sobre una única finestra, sigui d’un processador de textos, una fulla de càlcul o un navegador: perquè volem les altres finestres en aquell moment?
El que ens interessa és tenir el màxim d’espai on treballar, i oblidar-nos de la resta de tasques fins que hàgim de tornar-hi…

I si poguéssim ocupar tot l’espai de pantalla? Si estem treballant en una aplicació, que aquesta ocuparia tota la pantalla, sense botons ni barres de títol que malgasten l’espai, quan anéssim a l’escriptori, aquest ocuparia tot l’espai de pantalla i tindria no només els accessos directes habituals, si no també un apartat on podríem veure les finestres amb les que estem treballant (de la mateixa manera que, quan aixequem el cap del paper amb el que treballem, veiem la resta de papers, llibres i notes a l’escriptori físic).

I els programes que fem servir habitualment, o les accions que acostumem a fer cada dia, no hi hauria manera que el sistema les aprengués i ens facilités fer-les o arribar-hi: un accés senzill, sense haver de navegar per menús i sub-menús, o haver d’aprendre’s les dreceres o les posicions de menú de diferents programes…

Una interfície d’aquest estil, tot i ser gràfica, estaria més orientada a la productivitat, guanyaríem temps que malgastem reorganitzant finestres, buscant-les o canviant-les de tamany, buscant comandes iguals a diferents programes però situades en diferents llocs, o accedint a recursos que fem servir molt sovint.

En un futur no gaire llunyà podrem construir les nostres pròpies agències de notícies. Això no significa, ni de lluny, la desaparició de les agències actuals, o dels diaris, significa que, a més d’aquesta, podrem rebre o, millor dit, construir-nos diaris personalitzats, amb la informació provinent de diverses fonts en diversos idiomes, alguns d’ells que potser no parlem.

Com fer-ho? Traductors on-line poden passar-nos la informació en idiomes desconeguts al nostre propi idioma o a un segon idioma “coixí”, que sí coneixem, podem subscriure’ns després a aquestes fonts mitjançant els lectors rss i, fins i tot, podem filtrar, agrupar, ajuntar o ordenar algunes de les fonts a les que ens subscrivim per tal que només ens arribi la informació que ens interessa, no tot allò que es genera.

Això, més bé o més malament, ja es podria fer amb les eines actuals (filtres, lectors i traductors on-line ja estan a l’abast de qualsevol amb una mica d’interès).

Com seria el procés de construcció? De bon principi ens podríem subscriure a fonts conegudes, algunes especialitzades i d’altres més generals. A mesura que les fonts generals tractin temes que ens interessin, podem començar a filtrar per temes o paraules clau, apropar-nos a les fonts d’informació del mitjà general i, aleshores, a mesura que les nostres pròpies fonts es diversifiquen, reconstruir els filtres de manera que agrupessin informació, evitessin redundàncies i eliminessin soroll. Una vegada ja establertes les fonts i els interessos principals en forma d’un conjunt de regles, caldrà anar-les actualitzant.

Per tant, ens acabaríem subscrivint als resultats dels nostres propis filtres, a la informació resultant després del pas per les nostres regles. Potser, més endavant, els filtres podrien reconèixer els nostres interessos de lectura i adaptar-se així automàticament, facilitant-nos part de la feina…

Per construir la nostra pròpia agència de notícies, però, no es necessiten només canvis tecnològics: la base també és diferent: no estem sotmesos al criteri o al filtre d’altres, nosaltres ens establim el nostre criteri i haurem de valorar contínuament la informació que ens arribi: caldrà un procés de recerca i aprenentatge continu, una millora i actualització constant de les nostres eines, conforme canviïn els nostres interessos i segons com descobrim noves fonts i ens apropem més a allò que ens interessa.

Els dos últims articles (integrar goolge i del.icio.us, 1 i 2) venien donats per una conversa que vàrem tenir amb uns amics sobre la complementarietat entre els “shared items” del Google Reader i l’emmagatzematge d’adreces d’articles a del.icio.us.

Donat que els dos serveis ofereixen una rss per subscriure’s, i tots dos es poden navegar públicament, els avantatges entre un o altre es limiten, per mi, a l’entorn: si estic usant el Google Reader, m’és més fàcil marcar els articles interessants per d’altres com a shared només amb un clic de ratolí, si estic navegant per internet, es més fàcil fer-ho amb del.icio.us (a amb qualsevol altre servei web de bookmarks), dit d’una altra manera: depèn de si llegeixo fonts on estic subscrit o bé navego lliurement.

Per tant, he decidit separar les dues fonts, fer-les complementàries: d’una banda, usaré els shared items per publicitar aquells articles que trobi interessants, de l’altra seguiré usant els recomanats de del.icio.us per marcar les pàgines recomanades.

Tot és però, contingut que jo trobo interessant, i aquesta classificació que faig no hauria d’afectar que la gent pugui consultar la totalitat d’allò que recomano, per tant, també he creat una nova rss a partir de les dues anteriors (ah!, els pipes de yahoo!).

Aquesta nova distribució es reflexa a la barra de la dreta (La meva blogsfera): només es veuen els últims articles recomanats, però es pot accedir també a les diferents adreces i rss dels recomanats (shareds, pàgines recomanades i tot plegat)

Dissabte vaig trobar una petita utilitat per integrar del.icio.us i Google Reader, ara, buscant una mica més per la xarxa n’he trobat una altra, encara més còmoda: un script de GreaseMonkey fa tota la feina: instal·lant greasemonkey i aquest script apareix una nova opció a sota de cada post: “Add to del.icio.us” (igual que Gordita, però més integrat al Reader).

La “pega”: només es per usuaris de Firefox (la solució de l’altre dia funcionarà sobre qualsevol navegador).