Un parell de definicions:

• .cat: opció que representa una llengua i una cultura vives, que en un món canviant i en xarxa es demostra cada vegada més interessant: deslligada d’un territori concret, a aquesta cultura s’hi pot pertànyer per voluntat, t’hi pots identificar si tu vols. No discrimina si ets del nord, sud, llevant o ponent, actua en xarxa i accepta les diferències. Es pot identificar en uns determinats àmbits territorials, però no amb línies exactes.
• .ct: opció que representa un territori ben definit, amb uns límits ben marcats i políticament independent. Sobre aquest territori hi actua un estat (amb tot el que això comporta, de bò i de dolent), però no implica el predomini d’una llengua concreta. Es més, la llengua del territori no ha de ser la original

A vegades em plantejo quina de les dues opcions representarà millor el futur de Catalunya. Un poble, o un estat? Els pobles poden transformar-se i donar lloc a d’altres, els estats acaben desapareixent.

Señora Magdalena Álvarez,

Oigo en las noticias de la radio que esta tarde usted y el portavoz de ICV-EUiA, Joan Herrera, han tenido un pequeño rifi-rafe en el congreso.

Se quejaba Herrera de que los que están partidos y doblados son los usuarios de Cercanías, por ver cuanto empeño se pone en la alta velocidad y cómo se inauguran nuevas líneas, mientras que los problemas en Cercanías se eternizan.

Y su respuesta me ha dejado temblando: no se dice partidos ni doblados, se dice partíos y doblaos, que si unos tienen que saber decir Josep-Lluís, los otros bien pueden aprender cómo hablan los andaluces.

Que conste que cito de memoria, pero es que me ha dejado de piedra el nivel que tiene para referirse a cosas de verdadera urgencia e importancia, y lo detallista que es, fíjese usted.

Mire, señora ministra, no vamos a entrar en consideraciones de lo que son idiomas, variantes, dejes, acentos regionales y demás, se supone que usted debería saberlo, y extraer conclusiones (como lo de mezclar peras con manzanas, ya me entiende); ni tampoco hablaremos del retraso y de la diferencia entre obras, o de las diferencias entre precios de billetes (teniendo en cuenta que la línea de Málaga también ha tenido reventones de acuíferos, tramos complicados, como el Chorro…), del choteo y la indecisión de si vengo o no vengo, las apariciones estelares y soluciones provisionales… a posteriori, claro.

Si realmente ése es el tipo de atención que le dedican a las cosas, vamos finos.

Y, sin querer ser agorero, tampoco se lo estan poniendo muy difícil a Celia Villalobos de nuevo, no (que si que debe estar partía, sí, de risa).

Pero mientras nos dedicamos a detallitos, los demás continuamos igual: jodidos.

Joíos, para que usted me entienda.

Atentamente,

Ahir Amazon va llençar a la venda el seu nou producte: el kindle, un lector de llibres electrònics que permet connexió sense fils, descàrrega de llibres on-line, accés a diaris i revistes on-line, compra de llibres a través del portal d’Amazon, i fins i tot lectura de blogs, un conjunt de possibilitats de connexió que l’altre competidor gran al mercat, el e-book reader de sony, ara per ara no té.

Consideracions estètiques apart, la intenció d’Amazon sembla més la de voler fer-se un forat en el futur mercat de llibres electrònics, posicionar-se, que no pas la d’obtenir guanys a partir de les vendes de l’aparell. Per això, la implementació de DRM i la connexió al portal d’Amazon son dos dels aspectes claus de l’aparell: la primera, perquè assegura als editors (o més ben dit, als gestors dels drets de publicació) que no perdran cuota de mercat ni beneficis (que és diferent de tenir pèrdues) i la segona, perquè s’asseguren la venda a través d’un nou canal que ells mateixos intenten crear.

Funcionarà, però, aquesta aposta?

Igual que l’iphone, el kindle presenta una interfície pensada per ser útil de cara a la seva funció (comunicació i entreteniment en un cas, lectura en un altre), però lliga a l’usuari a una única solució, a un únic proveidor de serveis: l’iphone a un únic operador que tindrà l’exclusiva de l’aparell, el kindle a la tenda d’amazon, des d’on podrà comprar/descarregar llibres, subjectes a DRMs i només en determinats formats, o subscriure’s a RSSs, diaris o revistes previ pagament pel servei….

Ambdós aparells no donen la possiblitat de connectar-te a altres serveis, a altres dades, i per tant, no son una finestra al món, son una canonada de distribució de productes, una fàbrica d’usuaris captius.

Potser el dispositiu final sigui un que permeti la navegabilitat sense portes, amb la elegància i la interfície de l’iphone i la comoditat de lectura del kindle, una pantalla més gran i la possibilitat d’ampliar serveis, de fer bricolatge a la mateixa màquina, tant en software com en hardware…

—

Si voleu més informació sobre el kindle, O’Reilly ha publicat un parell d’articles prou interessants: Steven Levy on Amazon’s Kindle i Kindling Openness and Impact, on reflexiona sobre aspectes similars als aquí esmentats.

El dijous passat no vaig seguir la crida a apagar els llums a les 20.00 hores. Primer, perquè a aquella hora estem enmig del fregat de sopars i anar a dormir els nens de casa; segon, perquè ja vigilem i requetevigilem la resta de l’any; i tercera, ras i curt, perquè amb cinc minuts d’apagar bombetes no fem res.

Es pot dir que actuacions d’aquest estil son necessàries pel ressò mediàtic que tenen, per l’efecte de conscienciació i d’educació que tenen sobre la població…

Foteses: ja es va veure el seguiment que va tenir la proposta.

A les alçades que estem, qui no ha sentit a parlar de canvi climàtic Qui no ha sentit a parlar d’ecologia, reciclatge, reducció del consum, biocombustibles, energies alternatives, pol·lució de tot tipus, saturació de carreteres, construcció excessiva i demés temes? Encara cal fer pedagogia sobre el tema?

El que cal no son apagades de cinc minuts. Cal una reducció del consum d’energia al llarg de l’any, un canvi en el nostre estil de vida (o millor dit, de consum) per part dels ciutadans, i un canvi valent i decidit (i per tant, segurament impopular) de mesures afavoridores de tot això per part dels governs (locals, autonòmics i centrals).

La resta son actes de cara a la galeria. Una proposta: en comptes d’apagar quatre bombetes el passat dijous, que retardin l’encesa de llums nadalencs del 15 de novembre al 15 de desembre. Què estalviaria més?

Fins ara, els perfils i la manera de ser de les grans personalitats ens han vingut donats per la seva obra escrita: articles, llibres, cartes… ocasionalment, algun diari personal o la aparició d’un feix de cartes desconegudes ens han donat més llum (o més ombres) sobre el personatge en qüestió. En general, però, són textos meditats, reflexionats, fàcilment traçables i que només alguns escrivien.

Però en l’era de les comunicacions digitals i instàntanies, tot això canvia. Gairebé tothom deixa un rastre escrit, moltes vegades poc o gens reflexionat -pura brossa bítica-, en diferents mitjans, la informació es multiplica i es fragmenta, les relacions augmentes i també el rastre que deixen… com investigaran els historiadors del futur aquestes relacions, com establiran el perfil de les personalitats, com estudiaran l’epistolari digital? Hauran de repassar correus electrònics, blogs, xats, twitters, jaikus i demés? Les lleis de privacitat els ho permetran? Es trobaran discs perduts amb arxius de correus electrònics desconeguts? Com sabran quins son els missatges originals i no simples còpies o impostures?

Sigui com sigui, sembla clar que hauran de canviar la imatge de la vella biblioteca amb papers antics i llibres polsosos per entorns tecnològics: aranyes, robots, cercadors, algoritmes i filtres seran les noves eines.