Gairebé seguits, amb trobo amb tres posts de Fernando Polo, Bel Llodrà i David de Ugarte que parlen sobre la evolució de la blogsfera. L’interessant de tots tres és que es complementen, perquè parlen del mateix des de diferents òptiques:

• Fernando Polo constata la evolució dels serveis, de la pagina html al serveis de la web 2.0, i com això influeix en la presència digital de cada un.
• Bel Llodrà es demana, arrel de l’anterior, on hem de ser, o si podem ser en diferents llocs.
• David de Ugarte ens parla de la evolució de la blogsfera, de com la suma de diferents individuals crea xarxes més potents, que sobrepassen els entorns físics originaris.

Tot plegat ens dóna una imatge de com s’estan movent les coses: La facilitat de publicació i per tant de presència que donen els serveis 2.0 fan que més gent escrigui un blog o participi en converses a la xarxa, visibles per als altres. Els diferents serveis, a més, són complementaris: així, mentre podem fer servir twitter per l’intercanvi ràpid d’idees, podem usar els blogs per desenvolupar les idees, idees que a més poden ser discutides “in situ” als comentaris del propi post. Això, amb el temps, provoca que a partir d’aquests diàlegs s’estableixen noves xarxes de confiança que s’acaben assegurant i que acaben creant una “personalitat” pròpia, una suma de coneixements que supera la dels inviduals creadors.

I aquest moviment es crea de manera paral·lela a tota la xarxa, de manera que apareixen més i més xarxes de confiança, cadascuna amb una “personalitat” pròpia, i, curiosament, connectades entre elles pels individuals que les formen, no amb relacions “formals” entre les pròpies xarxes.

D’aquesta manera, parafrasejant la Carta Oberta dels ciberpunk, s’estan creant “deu, cent, mil blogesferes” en un espai nou, sense les restriccions i precondicionaments del món real.

El transport de les mercaderies a nivell mundial provoca part de la contaminació ambiental: sigui per via marítima, aèria o terrestre, la petja contaminant es deixa notar: vessaments de combustible i transports involuntaris (o descuidats) d’espècies fora dels seus llocs d’origen, contaminació ambiental, destrucció del paisatge i construcció de vies de transport, contaminació sonora…

A l’ecoperiódico parlen de com al Regne Unit s’estan plantejant reduir part d’aquesta contaminació prohibint la importació de productes orgànics foranis. Això, però, no és més que disfressar de verda una mesura que és més proteccionista que altra cosa. La prohibició reduirà en uns nívells ínfims la contaminació, mentre que tancarà oportunitats a productors de països en desenvolupament que poden tenir una oportunitat a casa nostra. És aprofitar-se del més dèbil.

Serà més efectiu redissenyar les vies i els mitjans de comunicació (carretera, ferrocaril), les xarxes de distribució (zones logístiques amb alt trànsit de camions, nusos de distribució que impliquen la construcció de carreteres), i els hàbits de consum que no pas tancar els nostres mercats a productes foranis que no tenen un impacte brutal sobre la nostra economia. Perquè aquest tancament si que tindrà un impacte brutal en economies de països probres que podrien trobar en aquests productes una nova via de desenvolupament de la seva agricultura, ja que els seus mercats no són capaços d’absorbir aquests productes: falta de consumidors, de canals de distribució, de poder adquisitiu…

Només cal fixar-se en el desenvolupament de les nostres indústries i agricultura: s’han desenvolupat dirigint-se al mercat local i amb una petja ecològica mínima, o s’han dirigit a un mercat global, a nous mercats, sense preocupar-se de contaminacions ni conseqüències econòmiques al lloc de destí?

No siguem cínics, si us plau.

A Cosas de la Diplomacia han començat una campanya per tal que el Govern espanyol signi un conveni contra les bombes de dispersió.

Les bombes de dispersió són un tipus de bombes que no contenen un únic explosiu, sinó que es subdivideixen en moltes bombes petites per augmentar així el radi d’acció (de mort) de la bomba. El problema és que moltes d’aquestes bombes, igual que passa en les mines, fallen, i queden enterrades o penjades dels arbres (a diferència de les mines, a més, el simple moviment del vent les pot fer explotar). En zones de conflicte bèl·lic on s’han usat, segueixen matant i ferint civils durant molt de temps.

Tal i com expliquen a la pàgina de la campanya, és molt fàcil col·laborar: només cal enviar un correu als portant-veus dels diferents grups del Congrés. A la pròpia pàgina hi trobareu els correus i una carta tipus per enviar, si és que no la voleu redactar vosaltres mateixos (si voleu enviar la carta als diputats dels grups catalans en català, he fet una traducció: copieu-la directament al text del missatge i envieu missatges).

Des de fa un temps, totes les Administracions d’aquest país estan fent un esforç per oferir serveis a la xarxa (ja no val només la presència, calen serveis), unes ho fan amb més fortuna i d’altres amb menys.

Tenim pàgines de l’Estat, de la Generalitat, de les Diputacions i dels Ajuntaments, sense esmentar mancomunitats i Consells Comarcals, i totes intenten oferir informació i la possibilitat de fer tràmits, les més avançades permeten consultar dades pròpies i oferir finsn i tot validesa jurídica als tràmits realitzats electrònicament.

El fet, però, és que totes aquestes pàgines reprodueixen l’esquema territorial de la Administració originària, és a dir, estant portant un esquema territorial a un món desterritorialitzat com és la xarxa, i això podria ser un dels entrebancs més grans a l’hora de fer que s’estengui l’ús de la Administració electrònica entre la població.

Perquè?

Perquè quan estem a la xarxa no ens importa saber qui ens dóna els volants d’empadronament, qui gestiona els serveis mèdics i qui posa multes i treu punts del carnet de conduir (a la vida real moltes vegades tampoc, però això és un altre tema…): A la xarxa, amb poquets clics, tenim a l’abast tota aquesta informació… però tota aquesta informació està distribuida en diferents pàgines: la de l’Ajuntament, la Generalitat o l’Estat.

Obviant el tema d’allò que representa l’Administració en quant al poder (i que comporta publicitat de què es fa, qui és tal Administració, etc… o sigui, publicitat i política), seria interessant que el ciutadà pogués accedir a un únic lloc on trobar tots els tràmits i serveis, tota la informació sobre ell de què disposa l’Administració (les Administracions), independentment de qui l’ha recolectada o de qui ofereix el servei.

És a dir, seria molt interessant per al ciutadà que les administracions treballessin en xarxa, col·laboressin i compartissin coneixements, informació i funcionaments, de manera clara i transparent, per tal de facilitar el periple administratiu que a tots ens toca complir. És a dir, des del punt de vista del ciutadà, que s’aplanessin, que oferissin una única interfície. Això, que tècnicament és complicat però possible, políticament ja deu ser bastant més complicat.

Nota: Val a dir que ja s’estan fent esforços en aquest sentit: des de la comunicació de canvis d’empadronament entre poblacions i administracions (per evitar anar, per exemple, amb no-sé-quantes còpies de les dades del padró per al metge, el DNI, els jutjats, etc…) a la transmissió de les dades de serveis i tràmits oferts per diferents nivells d’Administració. Un exemple remarcable és el cercador de l’AOC, que permet cercar tràmits de manera independent de l’Administració que els serveix (tot i que sempre hi ha una base de partença: la localitat on vivim).